Un homenot tortosí, Paco Sorolla

Una de les anècdotes més entranyables que remembraré molt temps, una curiosa escena escolar de l’institut, va passar fa tres cursos acadèmics. Va ser  un dia en què un xiquet de 2n d’ESO va treure el cap per la porta i, amb un somriure trapella, va pronunciar amb veu ferma: “Paco a la vista”. Així era, un home d’estatura imponent, cultura imponent, coneixements vitals imponents i bondat imponent, s’apropava. Enlloc d’un vaixell (el substantiu propi de l’expressió), era Paco Sorolla, el seu professor de llengua castellana, que venia a donar-los classe, a formar-los acadèmicament, a fer reviure la Itaka de tot alumne.

Paco Sorolla ens ha deixat en una calorosa matinada del 2 de juliol. Fa només uns pocs dies la major part del professorat del centre havia endegat llurs merescudes vacances amb un somriure esperançat al rostre,  la notícia del seu traspàs ens ha encongit el cor. Tot un remolí de remembrances ens passen pel cap a hores d’ara. Paco era, primerament, el professor pausat i caut, la persona discretíssima que aconsellava davant de qualsevol problemàtica sense alterar-se, l’amic de confiança de totes i de tots. Sempre amb un to contundent, tostemps amb un missatge constructiu, tothora amb amabilitat congènita. Era un company estimat, amb qui sabies que mai no et discutiries, aixi com entendria en tot moment qualsevol obstacle que anés sortint durant l’any escolar.

A la vegada, Paco era un professor molt estimat i respectat. Tot l’alumnat sabia que podia confiar en ell en tot moment, que els donaria un cop de mà quan s’escaigués, que mai no s’escaquejaria davant de les seues responsabilitats professionals. Podríem fer una llarga llista de les excursions al Port de Caro amb els seus alumnes, els quals “adoctrinava” en la noble tasca de fer estimar la muntanya, la serra, els arbres i les plantes, la botànica i la bellesa natural. Les seues sortides eren conegudes, admirades i anhelades, fet que el va convertir en un professor insubstituible. Només com a exemple familiar, la meua filla Rosa, en saber que seria el seu tutor de 4t d’ESO digué tota cofoia: quina sort, si m’haguessin deixat triar un tutor entre tots els profes, em quedo en Paco!

Com a tutor, com a un detall ben destacable, donava les tutories a la tarda i al vespre, per tal de no molestar en l’horari laboral dels progenitors o altres familiars responsables. Ho feia a gust, de cor, sabedor del difícil món laboral en què vivim i de la problemàtica vigent d’adequar les facetes laboral i familiar de tothom.

I qui pot oblidara les juntes d’avaluació de la seua tutoria? Ningú, ja que teníem l’àpat assegurat: la baldaneta ben calenteta amb el pa cruixent i el gotet de vi, entre altres. Fet simbòlic, fet nostàlgic ara, fet que era espill d’un tarannà tan personal que el feia únic.

En la seua trajectòria professional ha deixat arrels molt profundes molt especialment als instituts de Roquetes i al Dertosa. L’acte de la seua jubilació va comptar amb moltíssims companys dels dos centres, per la qual cosa va esdevindre tot un homenatge a la persona però també al fet de ser professor, el mestre de tots els temps. En el marc de les activitats que li vam organitzar, vaig recitar-li tres poemes acompanyat a la guitarra pel professor de música Paco Espelta. Vaig triar l’Imagine de John Lennon, Cançó de l’Ebre de Joan Cid i Mulet, i El crimen fue en Granada d’Antonio Machado. El primer, un càntic a la germanor de la humanitat: el segon, un bell càntic a la seua ciutat natal; el tercer, un dels càntics més apassionats i de denúncia d’un assassinat espantós. El guitarrista li va donar tocs folclòrics gitanos, que em van permetre recitar amb tota la força i en tota l’estima: Se le vio, caminando entre fusiles, por una calle larga,salir al campo frío,aún con estrellas de la madrugada.Mataron a Federico cuando la luz asomaba. El pelotón de verdugos no osó mirarle la cara. Todos cerraron los ojos; rezaron: ¡ni Dios te salva! Muerto cayó Federico —sangre en la frente y plomo en las entrañas—… Que fue en Granada el crimen sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada.

Tanmateix, va ser un fervorós esportista, que va fer del bàsquet tota una disciplina de vida. Els seus dos fills han continuat la carrera basquetbolista que ell va endegar. Els testos s’assemblen a les olles! Era el profe de bàsquet, l’impulsor d’aquest esport entre l’alumnat. El nom del bàsquet a l’institut va lligat estretament al seu, com el del teatre a Manuel Pérez Bonfill o Manolita Nadal, o el de l’art a Frederic Mauri, Cinta Sabaté, o Joan Panisello.

Durant els darrers anys, la implicació catalanista el va omplir d’esperances. Compartíem plegats Ítaka, ens enviàvem missatges i ens animàvem. Havíem endegat un camí que ens omplia. Membre actiu de l’ANC, jo d’Òmnium, caminàvem plegats envers eixa Ítaka que ha de construir un país nou. I penso, ens estem deixant massa “pacos” al darrera!!! Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels…

En la cerimònia religiosa que va impartir un amic seu a la capella del Port, es van exterioritzar moltes de les seues virtuts: el pare i espòs abnegat, el bon company, l’impetuós professional. Era, a la vegada, un comerciant de cap a peus. Ho portava a la sang per llinatge. Sorolla, el de l’abadejo! Sorolla, cognom comercial per excel·lència a la ciutat.

Ara ens queda la tristor de la pèrdua, l’alegria del descans després d’una llarga i duríssima malaltia, que va afrontar amb tota l’enteresa, durant la qual ens ha donat la darrera lliçó d’humanitat a tots plegats. Se’ns encongeix el cor, ens cau la llagrimeta, però estarem content per Paco, pel nostre Paco. Que tinguis sort… sit tibi terra levis. Que la lletra de la cançò de Lluís Llach t’acompanyi en el teu darrer viatge.

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.
Si em dius “et vull”,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d’un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *