L’humanista Manuel

L’HUMANISTA MANUEL Pérez Bonfill

L’humanisme alça la veu sense cap temor, esdevé l’espill del camí que ens permet fer via, a pas a pas, envers senders de galivances culturals. El teatre de l’existència roman dempeus mentre revivim anhels de tots el temps. La vida és poesia, el vers el llenguatge ancestral que humanitza. El docent, home de lletra, endega la seua Ítaka amb horitzons ben clars. Es llegeix i es recita, es redacta i es dramatitza. El llibre és l’eina que engendra coneixement, una força perenne que mai no defalleix. El vol no és cap dilema, és cosa lletrada, agafa embranzida i mai no s’atura. Mentrestant el riu somriu amb elegància, una fontana que rega camps i enlaira gent envers infinits palpables. El vent de dalt s’endú anhels allà i aquí, ens deixa una arrel ben fonda. Assumirem la veu del nostre poble, li donarem tota la força que ens ha de portar a la victòria. Aixecarem el braç esquerre i tancarem el puny, és llavors quan s’alçaran els damnats de la terra.
El conflicte bèl•lic va deixar-nos petjades ensagnades. Els exilis és l’eina poderosa que van deixar-nos mitja vida condormida, l’altra meitat vingué amb nosaltres per no deixar-nos sens vida. En llemosí sonà el nostre primer bagit quan del mugró matern la dolça llet bevíem, mentre que a València no hi havia amants igualables i la Marçal tres dons a l’atzar que eren un: la rebel•lia que ens fa ser nobles i millors.
I salvàrem els mots de la llengua llemosina, la nostra. Mare, noiesa, escorxador, Rastre, eixample, noia, llibre, estudi, universitat, coneixement, lluita, dictadura, garjola, puny, rebel•lia, resposta, lletra, poesia, teatre, fills i Anna Maria!
Des de la primera llum, he viscut lletrat, envoltat de cultura llibresca. Potser a l’atzar també li he d’agrair aquest do!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *