EL CALMANT DEL MÓN
L’instant en què s’enllaminia la retina,
sentíem una sana olor a gessamí;
sorgien somnis d’infant i brollaven
estimades adolescents amb llavis d’anhel.
Allà restà inert l’ésser social acaronant idees
nobles, en desprendre’s les espurnes d’il·lusió.
Hem romàs amb melangia un moment extens,
s’han suspès lletres vehements de cors tan joves,
ha eixit una íntima i immensa cremor de record.
S’ha aturat el temps absent de tants afers!
Al passadís entreobert de l’ànima ancorada
han reviscut els llenguatges ancestrals.
Novament, bateguen les ànsies amb empenta
accelerant el foc d’un secular oliverar.
Es refan els calius en vespres tardorals fredes,
sota una esguard de reüll alliçonant.
Milions de fulles cauen dels arbres en camps fèrtils
en aquesta tardor grisa de mil tronades sanes.
En el perímetre de la sort no ens sobra
cap onada esvanida per paraules sense so.
Faig una conjura a eixe vent de roses marcides
en un espai pres per un jardí abans encisador.
Vaig a la recerca d’uns jorns ben blaus,
romanen en mi flagells de revolta combativa.
M’il·lusiona la nit d’estels infinits i llunyans,
que reviu moments del viure dempeus,
s’esmicolen lligams de cadenes perennes.
I aquella nit de boires assedegades
convertia el passat de goig en un avenir inert,
orfe de realitats sinceres tostemps.
És quan no aturo el balanç franc a la vida
i m’aboco a l’oblit sempre infinit.
M’amara la idea de rebel·lió valenta!
Al capdavall, som només carn i aigua.
En eixe penya-segat rocós s’empassen
tantes galivances davant governs sords.
Un suau oneig dóna forma al somni.
A l’espai on habito no ignoro el plor.
En el llibre blanc i obscur de nostra història,
uns versos es proclamen el calmant del món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!