CARME MEIX, DOLÇ REGUST DE MESTRA LLETRADA

Terra de Cims invencibles, Cavalls i Pàndols esdevenen tota una narració colpidora amb tota mena de sensacions per mitjà d’un retrat exhaustiu d’una tragèdia col•lectiva que mai hauria d’haver succeït. Carme Meix és gandesana de soca-rel, el poble que va donar vida a una històrica revista als anys vint de la centúria passada, El Llamp, història viva nostrada. Amb la narració esmentada va doctorar-se com a excel•lent novel•lista, recuperadora de la memòria de tots, i retratista dels paisatges més sorprenents de la nostra contrada.

Nascuda sota l’aixopluc de la Fontcalda. Ens en feia cinc cèntims Mossèn Joan Baptista Manyà , el fill més il•lustre d’aquesta vila amb joies arquitectòniques com la cooperativa i l’ajuntament, i amb arrels ilercavones al Coll del Moro:

Des de les muntanyes de Puigcavaller, de Pàndols i Serra de cavall en direcció a l’occident hi ha una continuïtat geogràfica: cap gran muntanya, cap riu cabalós no els separa; les mateixes condicions climatològiques, les mateixes necessitats econòmiques; una comunicació obligada i contínua. Les eventualitats i capricis de la història han posat per ací la frontera divisòria d’Aragó i Catalunya, però no han pogut imposar una separació total.

La jove Carme va sofrir anys de penúries i de lluites supremes, va conrear esforços i tota mena d’anhels. Des de la ruralia estant, les nostres terres altes amb fort regust a vi, a garnatxa blanca com descobria al segle XVII un altre homenot il•lustre, Mossèn Onofre Català. Tanmateix, ella no havia pogut assaborir el bon regust de l’ensenyança. Eren anys de foscor, de la letra con la sangre entra i d’unitats de destins en l’universal!
Barcelona li obria les portes en època tardana, els feliços 60, a un món de llibres i d’ensenyances. La universitat era el seu somni daurat de tots els temps, i la filologia catalana l’apropava al llenguatge de la terra: el d’Ausiàs i de Llull, del Tirant i de Vallfogona, de Verdaguer i de Rodoreda, de Vergés i de mestre Manyà.
Va escalar el cim de la docència. Era professora, fruit de l’esforç i la passió personals per una llengua i per l’ensenyament. Mestra, paraula que allibera una immensitat de sentiments i de vivències tan pròpies.
Conrea alguns versos que riuen i somriuen. Cauen alguns guardons en regust aquest cop líric, però la lírica troba camí i espill en la seua narrativa.
M’enorgulleix afirmar que conec força bé l’obra de Carme Meix. M’apassiona la seua capacitat descriptiva que converteix les seues narracions en un veritable espill del panorama que revivim. Amb La dansada rememorem la nostra Terra Alta de suors i llàgrimes, en espais variats i temps canviants. Emoció d’eixa memòria que tot ho reviu! Cercles, El crit de l’esparver, Collita de foc … el lector i la lectora ja saben que trobaran una prosa exquisida, una trama ben trenada, i un excel•lent domini d’eixa llengua que en herència ens deixà Jaume I . Tota una escriptora amb un esperit inquiet que vol fer quelcom gran per la seua parla vernacla.
El cap-i-casal li permet conèixer de prop tota mena de gent, tota mena d’ideals. Marit, fills i filles, família zelosa amb gran estima per art i lletra. Els dibuixos de l’Eduard són art en majúscula, mestria i talent en plasmació i evolució continua. I la Carme segueix conreant passió per la terra, per la nació catalana sencera que esdevindrà lliure un dia que ja s’apropa. És la mestra lletrada, la mare abnegada, la gandesana amb aire de ciutat que mai no pot oblidar la terra aspra nativa.
Ha fet tots els mèrits per rebre el Neus Gràcia, que atorga l’Òmnium ilercavó. Aporta un nou nom de dona a un guardó que reconeix les persones que ho han donat tot per l’ensenyança. La Carme fa bandera d’haver estat professora d’una llengua que rep atacs ferotges fins i tot de dintre de casa. Inconcebible! Tanmateix, el poble que perd la seua llengua perd la seua identitat, no serà el cas del poble català!

No passareu!
I si passeu,
serà damunt d’un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà!
Per més que feu,
no passareu!

I la lírica poètica amb sons gandesans…

Poesia és
emmirallar-se en els ulls nets d’un infant
contemplar postes de sol sabent que hi haurà un demà
olorar els camps acabats de regar per la pluja
creure que l’amor és el centre de totes les coses
i no rendir-se mai davant l’adversitat.

I remembrarem Desideri i Moncada, de les veïnes terres del Cinca i del Matarranya, dos comarques nostrades que tenen el dret i l’obligació de dignificar la parla. I remembrarem Manyà, el nostre premi d’honor de les lletres catalanes en potència, gandesà que ara jeu en calma a la seua Font-calda. I avui la bella petjada picassiana aquí a Orta. I els Vergés, Estellés, Garia alguerès, Sebastià Pons perpinyanès. Pere Quart vallesà, Arbó montsianenc… i la Marçal, la Raspall, l’Avelló i la nostra Zoraida tortosina. I tants mestres i tantes mestres estimats i estimades que tots i totes hem tingut i que ens han fet créixer amb l’aprenentatge de la vida…

Parlo d’un riu antic solcat encara pels vells llaguts, els últims llegendaris llaguts carregats com una espasa i carregats de vi, de llana d’ordi i amb mariners cantant sobre la popa … Quan no quedarà res, només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedarà .
I ens quedarà la lírica de la Carme…

Àvara, la pluja,
ha cegat els seus càntirs
i ja no deixa alçar-se la verdor dels sembrats
ni l’esplendor de les fràgils roselles.
Tot el camp resta immòbil.
Atén a l’entramat dels núvols.
Als obscurs determinis
de qui regeix el temps.
El cel es mostra blau, indiferent, bellíssim.

Cavalls i Pàndols, Corbera i Gandesa, Pinell i Orta, llengua i paisatge, vi i aigua, riu i muntanya, docència i parla, sobirania i llibertat… en veu de dona. Carme, rep el Neus Gràcia, el nostre reconeixement, el nostre agraïment, la nostra estima!

Emigdi Subirats
Campredó, 5 d’abril de 2019

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *