Una excursió a l’estranya terra d’Estremera

Cada cop que faig algun tipus de viatge tinc el costum de buscar-li alguna referència literària que acostuma a donar-li sentit. “Terra castellana” és un dels primers llibres de viatges d’un autor vinculat a la riba baixa de l’Ebre, Salvador Estrem i Fa (Falset, 1893-1926). Hi narra totes les imatges que li va despertar unes contrades a les quals va cantar  el poeta Antonio Machado en el seu poemari esplèndid titulat “Campos de Castilla“. La nostra visita tenia una connotació diferent, hi anàvem per demanar l’alliberament dels presos polítics i de les preses polítiques, que estan rebent un juí ignominiós des de fa algunes setmanes. Tanmateix, durant el trajecte en autobús des d’Amposta em venien al cap les acurades descripcions del versador conegut com a “El poeta del Priorat” i els commovedors càntics del poeta republicà andalús.

En unes set hores arribàvem allà “donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir
donde regresa siempre el fugitivo“. Solia repetir aquests versos  amb entusiasme durant la meua joventut atès que els trobava carregats de significat. Malauradament, llur cantant és un dels molts que se’n riuen, i somriuen, pel fet que hi ha nou 9 persones  darrera barrots per llurs ideals polítics. Incomprensible, remembrant la resta de la cançó veiem el rètol a la dreta: Estremera! Se’ns gela la sang, silenci a l’autobús. Alguna llagrimeta no va poder ser aturada. Com pot ser que hi hagi càrrecs electes tortosins, ebrencs i catalans que defensin aquesta mena de segrest legal?

Era el primer cop que trepitjava la capital castellana. Em va encuriosir veure la magestuosa Puerta de Alcalà. I més versos:  Rockeros insurgentes, modernos complacientes Poetas y colgados, aires de libertad, Ahí está…, i vosaltres on esteu, Víctor Manuel i Ana Belén? No teniu res a dir davant d’un fet tan greu com és l’empresonament de nou persones tan dignes? On han quedat els “aires de libertad”?

Vàrem fer cap a l’indret de la morbositat més gran de les que es fan i es desfan. És que la Cibeles va quedar envoltada de senyeres estelades, probablement l’única celebració de l’any!  I més avall l’altra escultura de la morbositat religiosa-futbolística, Neptú! I el meu esperit lúdic-poètic es va enlairar baixant pel més famós dels carrers madrilenys a ritme de xotis: Por la Calle de Alcalá con la falda almidonà y los nardos apoyaos en la cadera, la floristes viene y va y sonríe descará por la acera de la calle de Alcalá. Els carrers de Cervantes i de Lope de Vega incrementaven el meu anhel literari. Els dedicats a Antonio Maura i a Cánovas del Castillo em remembraven els estadistes espanyols que mai no han entès Catalunya ni la seua gent. Els edificis institucionals i de l’exèrcit  eren la comprovació d’on ens trobàvem.

Les estelades omplien el centre de “Madrid, Madrid, Madrid, pedazo de la España en que nací por algo te hizo Dios la cuna del regiebro y el chotis” de la manera festiva habitual. Les converses animades entre catalans vinguts de dalt i de baix són freqüents en aquesta mena de reivindicacions. Davant mateix del Congreso de los Diputados, un madrileño patriota ens alliçonava sobre allò que és un referèndum pactat “legal”. Tanmateix, oblidava que ningú a Espanya vol acordar res, amb la qual cosa la paraula “pacte” està esborrada del diccionari de la RAE: limpia, fija y da esplendor.

Davant del Palace (la residència de l’inefable Duran i Lleida!) se’ns van enlairar els ànims. Una dona molt ben vestida y educada se’ns va adreçar amb paraules commovedores: Bienvenidos, los entiendo, soy madrileña pero tienen toda la razón. Miro el juicio por la televisión y me cae la cara de vergüenza. No hi ha dubte que hi ha gent que ha entès la categoria humana i intel·lectual de les persones privades de llibertat, i condemna la crueltat de l’estat. No tots han de ser com els dirigents del PSOE i del trifachito, i la gairebé totalitat de la seua militància.

Tanmateix, dos casos molt nefastos. Un castizo madrileño se’ns apropa i ens fa saber notícia brava: En Estremera hacen unos desayunos muy buenos. Missatge de germanor que es coronà al Restaurant Can José, quan se’ns fa saber que els catalans no érem benvinguts, se’ns va convidar a no entrar-hi.  Jordi Perelló, mecànic de Reus, està acusat de delicte d’odi per haver volgut reparar el cotxe d’una guàrdia civil pocs dies després de l’1 d’octubre, com a condemna per les carregues policials contra laciutadania que va exercir llur dret a vot. Si féssim una denúncia envers els responsables d’aquest cèntric establiment, tot quedaria en no-res. No ens enganyem: els dirigents del PSOE regional  els defensarien aferrissadament. Hi posarien el somriure habitual que posen quan parlen dels presos.

La manifestació va ser molt bonica i emocionant en congregar milers de persones.  Alguns patriotes espanyols amb banderes rojigualdas van incorporar-s’hi. Ningú no els va dir res.  Eren lliures de venir-hi amb llur estandard. Com hi van ser presents les banderes dels nacionalistes canaris, gallecs i escocesos; les ikurriñes que ens recordaven els joves d’Altsasu (un fet inexplicable en un estat democràtic i civilitzat!); o els estandars d’Izquierda castellana que esdevenien tot un mar de solidaritat. Tot suma, tot persones dignes que ens van voler mostrar llur  suport.

Ressonaven els versos: Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo, Espriu dixit. Ens fèiem nostre el crit del 1936 de la lluitadora Dolores Ibárruri, “la Passionària”: ¡Viva la unión de todos los antifascistas! ¡Viva la República del pueblo! ¡Los fascistas no pasarán! ¡No pasarán!”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *