El meu Emili Bonet (7)

Emili Bonet va tenir l’oportunitat d’exposar les seues pintures a ciutats tan significatives en el camp artístic com Nova York, San Francisco, París o Miami, a més de les més importants dels Països Catalans com València, Barcelona o Palma de Mallorca. Aquest fet, que li suposava tot un orgull personal, alhora eixampla la seua dimensió com a artista internacional que li ha permès de passejar el seu nom i el d’Amposta per diversos continents.

La temàtica de moltes d’aquestes exposicions està marcada pels quadres costumistes sobre la població i la forma de vida del Delta de l’Ebre, tema pel qual tostemps sentia una particular atracció. La seua sensibilitat es manifestava plenament en la plasticitat d’aquestes figures lliurades a la seua tasa diària i silenciosa, on cada moviment, cada gest, està resolt amb un decidit grafisme posat al servei d’un ideal: l’amor de l’home sobre la terra. Des dels seus inicis artístics, l’amic Emili ha d’agrair a la pintura que li proporcionés una gran llibertat de moviments, gràcies a la qual va poder nodrir-se culturalment durant els dos anys que va haver de realitzar el servei militar. Aquesta curiosa situació va venir donada pel fet que capità del seu regiment li va encarregar la realització de diverses obres que li obriren les portes d’aquella magnífica ciutat mediterrània que és Barcelona, la qual, amb el seu barri gòtic, va fascinar l’ull artístic de l’alheshores jove promesa de l’art.

El seu variat estil pictòric no ens permet enquadrar-lo dintre de cap corrent artístic en particular. De fet, no gosaríem fer aquesta distinció ja que la major part de la seua producció presenta una estètica una temàtica francament heterogènia.

Si una qualitat predomina en la seua pintura és la varietat. L’autor ens apropa diversos móns i diverses maneres de fer i d’interpretar. D’un típic bodegó pintat amb estil prerafaelista ens introdueix en un quadre que vol retratar l’opinió equivocada, el pensament tort, amb el qual l’autor ens indica que no tenim ni dalt ni baix. Cal despullar-se. Un altre quadre ens il·lumina la porta dels somnis apartant la realitat que pot haver-hi al darrera. Arribem a la pintura EScala de la vida, amb un significat clarificador: Tots tenim graons assignats,d es de l’çuter, de del principi estem parcats. A L’inútil esfor´l’home vol atrapar l’nivers i no pot, el colot està situat fora de l’atmosfera. La recerca del significat real del misteri que envolta la vida humana el porta a composar quadres com La muntanya idíl·lica, amb unes cordes que ens serveixen com a exemple que la música ha de sonar tothora. I sobretot a L’interrogant, on es pregunta sense embuts d’on som, on anem i d’on venim flotant al buit d’un ambient còsmic.

La pintura de Bonet és fonamentalment imaginativa, amb un simbolisme que de vegades enllaça amb el surrealisme, donat que els elements dels quadres són recreats d’acord amb la particular imaginació del pintor que, partint de la realitat, imposa finalment la visió del subconscient, basada bàsicament en una gran riquesa cromàtica.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *