La Coia Valls es doctora amb la novel·la “Els Camins de la llum”. Aquesta afirmació no és plenament adequada atès que l’autora reusenca ja ens havia obsequiat amb un llarg nombre de narracions excel·lents anteriorment: “La princepa de Jade”, “El Mercader”, “Les torres del món”, “Amor prohibit”, “Etheria” i “La cuinera”, les quals ens havien fet reviure sensacions immenses fruit d’un model narratiu colpidor veritablement. Tanmateix, podem definir-la com una novel·la original i sorprenent, emotiva i captivadora, amb una narrativa excelsa.
L’argument ens arriba a captivar des d’un primer instant. Dóna vida ficcional a la convulsa existència de Louis Braille, el jove creador del mètode de llenguatge escrit dels cecs. Quan llegim sobre aquest fet a la sinopsi, els lectors “coistes” (fans de la Coia) ja som sabedors que navegarem en un mar de sentiments immensos que ens transportaran envers un viatge inoblidable, on creixerem amb cada paràgraf al costat dels protagonistes principals. Els missatges que rebrem ens faran recapacitar sobre la mateixa existència humana, en la qual els entrebancs esdevenen lliçons de vida i colpeixen de tal manera que podem arribar a agrair que hagin succeït. És a dir, una desgràcia no esdevé un daltabaix, sinó que pot ser una escala de superació magnífica.
Hem de tenir ben present el fet que la novel·lista reusenca es dedica laboralment, i passionalment, als xiquets amb discapacitats diverses. La Coia, en la seua conversa habitual, desprèn tendresa màxima quan es posa a enraonar sobre les dificultats humanes i les problemàtiques físiques. Needless to say, com diríem en anglès, la narració havia d’esdevenir un espill ben transparent de la seua manera de ser i de treballar. Aquest és un punt d’eixida cabdal per al resultat final de la narració, sens dubte.
A partir d’un malaurat accident, el jove Braille, el quart d’una família de basters residents a Coupvray prop de Paris, perd la vista. Un punxó agafa la simbologia de fil conductor de tota una història bàsicament de lluita i autosuperació. El menut Louis es trobarà amb un entramat familiar al qual li costarà acceptar la seua minusvalia, la seua condició de “handicapped and disabled”, deshabilitat suposadament per a fer les coses que la normalitat regnant pot realitzar.
En un principi de centúria veritablement revolucionada, l’any 1809 veu engendrar una clara revolució personal, que acompanyarà el bon grapat de socials que anaven escltant una darrera l’altra. Louis Braille anirà a la recerca de la llum, el camí de sortir de la foscúria i l’opacitat, en indrets ben diversors: Coupvray, París, Llemotges i Vichy. El protagonista emprendrà un fascinant camí viatger, en el qual coneixerem molts protagonistes que tenen molt a comunicar-nos. Alguns conserven els convencionalismes de tots els temps, altres volen acompanyar el jove lluitador en la seua infinita carrera personal que l’ha d’apropar a tothom, a la societat dels “normals”.
A l’interior d’un edifici lúgubre del 5è districte de la capital francesa transcorrerà una història alliçonadora, que farà recapacitar en cada full tots els lectors. A la Institució de Joves Cecs, Braille voldrà fer reviure totes les llums, recuperar el seu ésser en una societat canviant que s’havia d’adaptar a tantes coses noves i on els cecs havien de trobar el seu espai digne. L’heroi se n’havia d’eixir, sí o sí, no hi havia possibilitat al dubte.
Un fet és cabdal en la novel·la: l’enorme capacitat narrativa de l’autora. Poquíssimes veus de la literatura catalana contemporània poden assolir tanta intensitat, saben recrear-se en detalls que esdevenen fils conductors, per tal d’aconseguir uns retrats tan exaustius i captivants. En aquesta novel·la l’autora sap combinar magistralment la seua passió per les deficiències (les quals mai han de suposar una caiguda a un pou), el seu alt coneixement de les incapacitats físiques, la seua estima pel món dels xiquets, i la seua notable formació novel·lística. El còctel resultant havia de ser francament insuperable.
La publicació de la novel·la en braille esdevé una d’aquelles meravelles de la creació literària. Evidentment, agafa el camí envers l’excel·lència en el resultat, ja que és una narració pensada per a tothom, els qui veuen amb els ulls i els qui desenvolupen altres sentits. I repetirem la paraula, una narració que ens alliçona a tots plegats, que indaga en les possibilitats de l’ésser humà dintre d’una societat que no accepta canvis fàcilment, tot i que amb tenacitat els canvis esdevenen la clau de l’existència: la clau de la llum!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!