El talent de l’artista ampostí es va reflectir igualment en l’àmbit professional. En la seua empresa familiar de fabricació de visagres per a cotxes va patentar un bon nombre de cargols, als quals havia donat forma específica. A Bonet li agradava molt recordar aquesta faceta. Repetia amb els ulls encesos que modelar l’alumini o el ferro l’ajudava en la seua faceta d’escultor. Sempre havia reivindicat el fet que havia treballat amb els materials més diversos, alguns en el vessant de l’art altres en l’industrial, però esdevenia creativitat.
I en aquest àmbit de la interrelació de les diverses facetes humanes, pren la dimensió adequada la música. De ben menut s’havia apuntat a la Unió Filarmònica, en una ciutat extremadament marcada per l’afició musical i per l’existència de dos grans institucions: la Lira ampostina i l’esmentada Fila. Va crèixer amb la banda, fet que li va donar tot tipus de musicalitat a les seues creacions. Ja hem fet esment en apunts anteriors que la música li v ser l’eina ideal per guanyar uns ingressos durant els anys del servei militar a Barcelona, a la vegada que li va permetre conèixer gent molt interessant que li va obrir camins artístics. Era un fet que li agradava molt remarcar. Uns joves que creen grups musicals diversos i que poden aconseguir uns dinerets molt útils en època de penúria. A la vegada, l’ambient musical et permet conèixer persones de l’àmbit artístic.
Barcelona se li presentava com la gran urbs on tot tenia cabuda. Les llums dels cabarets nocturns, les festes populars, els diferents estils… I el jazz, una de les seues grans passions que el va acompanyar al llarg dels anys.
Un programa radiofònica a ràdio Barcelona era el resultat extraordinari de tot el seu aprenentatge. Un programa per parlar de música i de teatre, d’arts diverses. Entrava per la porta gran a l’ambient cultural barceloní a partir d’aquells “bolos” amb bandes musicals amateurs. I aquí sí que l’aprenentatge es va accelerar. A principis dels 1960 Emili Bonet ja era un jove amb totes les inquietuds. Provava el fet literari, consagrava el musical, feia centenars de dibuixos, i endegava la seua grandíssima afició: el treball escultòric.
Tenim el disseny complert de l’home artista: aquell que sap portar el seu talent a l’àmbit professional, mentre que en l’artístic no té prou amb una sola disciplina. Els dibuixos que publicava a la revista “Amposta circular de información” el donaren a conèixer com a un gran dibuixant. Una anècdota final, signava totes les seues creacions. Tanmateix, hi ha un dibuix de l’any 1966 que no porta la seua signatura significativament, era el que l’obligaren a dibuixar a Franco, el dictador més gran dels que es fan i es desfan.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!