La indignitat d’un ministre

Hi ha expressions espantoses que, malauradament, han estat pronunciades per persones amb alta responsibilitat política, les quals mai hauríem volgut escoltar.  Darrerament en Josep Borrell, ministre d’Afers Exteriors i Unió Europea i Cooperació del govern espanyol del PSOE, se n’ha fet destacadíssim especialista. La darrera barrabassada que va sortir de la boca d’aquest il·lustrísim senyor feia referència al fet que els Estats Units han construït una societat més cohesionada que els països de l’Europa Occidental per tres raons específiques, i es va quedar tan ample: tenen poca història, gaudeixen d’uniformitat lingüística i només van matar quatre pèls-rojos. Realment, m’avergonyeix la idea que una persona d’aquest baix nivell hagi presidit el Parlament europeu, així com que pugui continuar exercint com a ministre atès que mereixeria haver estat fulminat del càrrec de manera immediata.

Primerament, sembla que consideri que la història nord-americana comença a partir de la colonització dels diversos imperis europeus. Déu n’hi do, el seu supremacisme! (mot que els agrada tant usar per desqualificar els dirigents del govern català). Quant a la uniformitat lingüística, que ell qualifica implicitament com a un fet positiu, doncs resulta que Puerto Rico és castellanoparlant, malgrat ser un dels estats agregats a la unió. A més, hi ha mil·lions de parlants cervantins en moltes ciutats de la màxima potència mundial que, de ben segur, ajuden a enriquir culturalment una societat caracteritzada pel mestissatge racial, cultural i lingüístic, no mancat de greus problemes de cohesió justament. Res més lluny, senyor ministre! Finalment, no sé com qualificar el menyspreu espantós del senyor ministre envers les nacions ameríndies i el genocidi que van sofrir. Només a la massacre de Wounded Knee el 29 de desembre de 1890 varen perdre la vida més de 150 membres de la nació dels lakota. L’home blanc, els ianquis, el govern de la Unió amb el 7è de Cavalleria, com li volgueu dir, mai no va respectar cap tractat amb els sioux, els lacota, els apatxe, ni cap altra nació resident al territori nord-americà, mentre que la quantitat de morts va ser enorme.

Al desembre de l’any passat Borrell ja ens va causar vergonya aliena quan, en un míting electoral del PSOE a l’Hospitalet de Llobregat, en uns comicis electorals forçats per decret i amb empresonats i exiliats, va burlar-se cruelment de l’Oriol Junqueras, pocs dies després d’haver estat privat de llibertat. El va qualificar de Mossèn Junqueras, fet que va provocar el somriure còmplice dels qui l’acompanyaven (Miquel Iceta i altres principals dirigents del psoe regional), així com un fervorós aplaudiment del públic socialista present. La vergonya d’aquella escena, amb malaurada complicitat ciutadana, ens serà difícil d’oblidar. Borrell aplica el seu famós desinfectant dialèctic que ens causa a molts i moltes catalans i catalanes tota mena d’oixos. Personalment, mai no me’n podria riure del fet que adversaris polítics hagin de romandre darrera barrots pels seus ideals!

El promotor del pla hidrològic de 1991, que afectava greument les Terres de l’Ebre, s’ha fet tristement cèlebre per unes declaracions que el deixen ben retratat. Si algun líder independentista gosés pronunciar algunes expressions amb menys de la meitat de la gravetat de les “borrellianes”, hi hauria tot un terratrèmol polític. En el cas del ministre de la Pobla de Segur, en canvi, encara ha rebut el suport explícit del seu partit (proletari i esquerranós!) i de la Delegada del gobierno español a la colònia catalana, Teresa Cunillera, que el va qualificar de super intel·ligent. Tot barrejat amb un fet escandalós que el tacava directament amb tèrbols afers financers! Visca la intel·ligència, senyora Cunillera! Quina intel·ligència més exemplar, il·lustre senyora!

Tanmateix, repeteixo, el que em sap més greu és el suport ciutadà, la complicitat en somriures i aplaudiments, del dia del míting de l’Hospitalet, pel que suposava de burla espantosa envers la persona de l’Oriol Junqueres. Això sí, hauria estat molt higiènic, “molt desinfectant…”), que les declaracions indignes d’un ministre bocamoll haguessin forçat la seua destitució immediata. Res més lluny de la trista realitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *