El meu Manuel Pérez Bonfill (17)

El 5 de setembre de l’any passat vaig dedicar un poema al nostre professor de sempre en motiu del seu 91è aniversari, el darrer que li vaig poder felicitat en vida.

Passen els jorns amb solitud austera.
no estem en primavera dels mots en rima,
el món s’accelera i s’acalora,
exiliat en l’esfera de la pressa,
i no remembra el so d’un bon poema.

Dicten unes onades de grandesa,
– passen les hores, es fon el vespre –,
el pas del temps fa que s’ignori la pena,
en el sentit indigne d’un ésser
solidari només amb la cartera.

Corre el rellotge de la pressa,
dels inútils compassos sense espera,
d’antics costums sense nostàlgia,
d’anhels a ritme de la imatge.
Volant sense ala mai no s’avança!

I és llavors quan renaix el llibre i el poema,
ressona el so, el vers, la li-te-ra-tu-ra,
la lletra de tots els temps feta emblema!
Roman aquest home de cultura
llegint versos amb un somriure.

La poesia és la dolça vida,
l’aniversari el dia d’avui.
El riu somriu amb plena galivança,
té l’esperança d’un nou país obrint la porta,
i Manuel, fidel als ideals i a la parla.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *