El meu Manuel Pérez Bonfill (15)

Vull morir len-ta-ment com les acàcies que quan arriba l’abril ja no rebroten… Aquests versos de Gerard Vergés ens serveixen per expressar amb tristesa que al nostre professor li va arribar el seu “abril” el 19 de juny. Ho va fer de manera discreta, com aquell que no ha fet mai soroll. Em van trucar de l’institut per comunicar-m’ho. De seguida em vaig posar en contacte amb els amics Ricardo Gascón i Sisco Lahosa, i aquella mateixa tarda vam muntar una mena de reunió improvisada al tanatori. Li vaig comentar a l’Anna que faríem algunes recitacions durant la cerimònia de comiat. Va assentir d’immediat, ja donaven per fet la nostra implicació de caire literari.
Aquella tarda vaig ser objecte de dos entrevistes radiofòniques a la cadena Ser i ràdio Tortosa, les amigues Sílvia Tejedor i Núria Mora sempre estan al peu del canó en la difusió literària. Tot un honor que pensessin en mi per poder expressar la meua opinió sobre un gran escriptor. També em van demanar dos articles des del Diari de Tarragona i La Veu de l’Ebre, que gustosament vaig redactar quan vaig trobar un forat, cosa que no va ser fàcil en una tarda tan agitada i carregada d’emocions.
Va ser una cerimònia laica que tingué lloc al mateix tanatori. Me’n vaig encarregar a consciència de dirigir-la. Malgrat la tristesa del moment, m’enorgullia el fet de poder homenatjar una persona que admirava tant, i en la difusió de l’obra del qual he posat molts esforços i moltes il•lusions.
Van tocar les quatre, i puntuals vaig endegar el nostre particular adéu a un gran literat i professor, a un vell lluitador per la classe obrera i la catalanitat, a una excel•lent persona.
Vaig donar la paraula a Manel Ollé per tal que realitzés una emotiva glosa de la figura del gran Manolo. Va posar tot l’accent en enlairar les seues qualitats com a docent i com a escriptor, abans de demanar l’organització d’un simposi sobre la seua obra. Ens hi vam comprometre!.
Posteriorment vaig recitar Beneits, el conegut poema seu que hem contribuït a difondre en certàmens literaris, acompanyat de la Sinta Salvadó al violoncel. També va intervenir en les recitacions l’amic Octavi Igesias, resident a Campredó i company del departament de llengua i literatura castellanes de Manolo. Va recitar de manera extraordinària l’imponent Elegia a Ramon Sijé, de Miguel Hernández. Ens va fer estremir. De ben segur que a Manolo li hauria complagut aquesta recitació d’un poeta al qual el franquisme va tallar totes les ales.
Va arribar el torn de la intervenció de la Dolors Queralt, regidora de cultura de Tortosa. Sobretot, gran amiga de la família, i una de les persones que més ha col•laborat a difondre la figura del nostre professor de sempre, tal com hem destacat en apunts anteriors.
Com a colofó final la Montse Castellà va fer una petita intervenció musical, i va llegir un comunicat de la Consellera de cultura, la Laura Borràs, que no va poder desplaçar-se a Tortosa perquè prenia part en un ple del Parlament de Catalunya. Va ser molt emotiu i adient, tot un reconeixement al gran escriptor!
El seu fill en nom de la família deia l’adéu final amb un vers made in Manolo: La meua mort, o’clock, no me la vull perdre.
Last but not least, vam organitzar al vespre un homenatge d’amics a l’espai Vergés del parc municipal Teodor González, en el qual unes quaranta persones vam llegir poemes i articles en prosa en homenatge al gran professor. Va ser un acte improvisat i entranyable, on vam poder expressar la nostra estima i el nostre agraïment al seu mestratge.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *