El meu Manuel Pérez Bonfill (11)

Una de les grans aportacions a la seua figura que vam realitzar durant tot aquest any va tenir lloc a la xarxa internet. El vam fer visible veritablement, mitjançant articles/estudis, pàgines web  i blocs de tota mena. Personalment, vaig redactar el següent apunt que va publicar a la pàgina Lletra de la uoc: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/manuel-perez-bonfill/detall

«Què ha de fer un estudiant de literatura? Llegir. Els estudiants de literatura llegeixen.»

Aquesta era la frase més habitual que escoltàvem els alumnes en les classes de Manuel Pérez Bonfill, el nostre professor de sempre. Durant quatre dècades l’institut de Tortosa va comptar amb el mestratge d’un personatge que causava respecte intel·lectual, fet a l’abast de no gaires persones, més encara en una ciutat amb un contingent extremadament conservador com tenia la Tortosa del segle XX. La imatge que tenim present molts exalumnes era la d’un mestre abnegat, que tenia molts d’anys, que portava un grapat de llibres a les mans i que s’apressava per arribar a l’hora deguda a les classes.

El senyor Pérez, tal com nosaltres el cridàvem (l’època d’usar el tu i el nom de pila encara era al congelador!), recitava de memòria poemes impressionants, sabia tota una amalgama d’expressions llatines, i coneixia la història literària mundial com aquell que recita de memòria l’alineació del Barça. Hernández, Machado, Darío, Neruda i Alberti esdevenien una mena de versió poètica dels Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, la famosa davantera que va immortalitzar Joan Manuel Serrat en la seua cançó mítica “Temps era temps”. Aquest home, altament respectat a l’institut per professors i companys, espargia la seua intel·lectualitat amb amabilitat i respecte, ben sabedor del paper que li tocava jugar en la nostra cultura.

En una època en què les nostres iaies encara ens cantaven la famosa tonada de temps arcaics, A la escuela que ya es hora, sin demora vamos pues, nos lo exige, nos lo manda, la voz santa del deber, Manuel Pérez Bonfill renegava de la dictadura contundentment. «Jo, que no en sóc, de feixista», repetia ara i adés, en la seua lluita implacable contra l’oblit. En uns pocs anys ja es titllava aquell home grassó i poc gentil d’haver dirigit una dictablana, i no era així segons la veu ferma i concisa d’un home ja gran que havia sofert moltíssim personalment i intel·lectualment durant unes dècades fatídiques i d’intent de genocidi de la llengua i literatura catalanes.

Xiquet de la guerra

Xiquet de la guerra, va sofrir el model d’educació franquista i el consegüent ideari ultracatòlic. Dels pocs professors que li agrada remembrar en tot moment és Mossèn Manyà, a qui va qualificar de ser la consciència catalana de Tortosa. Teòleg escolàstic gandesà, va ser apartat del Seminari Diocesà de Tortosa el 1921 per pronunciar la g llatina amb la pertinent fonètica catalana. «Us ho inventeu», poden pensar els nostres lectors més joves. En absolut, la veu intel·lectual més important de les Terres de l’Ebre va sofrir un ostracisme públic fins al final de la seua vida, al gener de 1976, quan s’albirava una mica de claror política finalment. La Tortosa dels anys 50 i 60 estava marcada, doncs, per uns forts conservadorisme i clericalisme.

Aquell jove Manuel amb empenta va ajudar a endegar unes quantes aventures culturals i literàries. Dues capçaleres de pes, Gèminis i La Zuda, esdevenien un xarop cultural, a l’abast d’uns pocs, però. Són dues publicacions de primeríssim nivell que varen donar a conèixer joves literats ebrencs i varen comptar amb la col·laboració de grans plomes literàries del moment, com Vicente Aleixandre, premi Nobel de literatura. Macla 65 i el Club Universitari eren ofertes culturals endegades per joves tortosins «de poca son», usant la seua terminologia, alguns dels quals havien de fer una carrera docent, artística i literària molt potent anys a venir.

Es vivien anys d’ensenyament de la llengua catalana per a adults a deshora, d’amagades i amb veu baixa, quan l’aprenentatge de la nostra llengua estava prohibit per llei. Hi havia una societat òrfena de la llengua vernacla fora de les quatre parets de casa. Havien fundat Òmnium Cultural per donar-li una mica de benzina, un jove retxut anava usant gallinetes que cridaven visques a la revolució i volia tombar estaques. «Nosaltres no som d’eixe món», cridaven ben fort des de Xàtiva. Potser algun dia havia de sortir el sol. La societat es movia i Manuel va ser represaliat pels seus ideals catalanistes i proletaris. «Assassins de raons, de vides, que no tingueu mai perdó en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries», versos per a la remembrança que recitava tothora.

Catedràtic de llengua i literatura

El professor impartia classes de llengua i literatura castellanes oficialment, tot i que la seua gran passió eren la llengua i la literatura catalanes. Pensem que «s’escrivia com es podia», una altra de les frases cèlebres a tenir en compte. Ens parlava amb estima d’aquell Antonio Machado que va marxar sense res, que no tenia res, ni l’esperança, amb un cor partit i un estat que deixava amb el imperio hacia Dios. El poeta, soterrat a Cotlliure, va esdevenir per a diverses generacions d’alumnes de l’institut l’amic de la cantonada, amb la seua lírica casolana i el seu missatge de respecte i humanitat. Caminante, son tus huellas el camino y nada más; caminante, no hay camino, se hace camino al andar.

«El 20 de novembre de 1975 varen passar a la història les llargues vacances del silenci», Joan Cid i Mulet dixit. Nascut a Jesús el 1907 i traspassat a Ciutat de Mèxic el 1982, aquest intel·lectual catalanista ha esdevingut tot un paradigma de l’exili exterior que varen haver de patir tants catalans republicans. Manuel, en canvi, és la viva imatge de l’exili interior, representant d’aquella llarga generació de literats i docents que havien viscut d’esquena al règim i havien patit les nefastes conseqüències en pròpia pell.

Cronista de la cultura

Ebre informes era una capçalera periodística que havia d’esdevenir històrica: el primer setmanari bilingüe del postfranquisme vora l’Ebre. Tot i això, Manuel s’hi va mostrar crític, ja que ell hauria volgut que s’edités un setmanari íntegrament en català, ja tocava! Sembla que encara no havia arribat el moment. El diari progressista també usaria la llengua de Cervantes. Ell hi va publicar durant anys el “Bon dia, cultura catalana”, una columna magnífica que el va convertir en el gran cronista de les nostres lletres i els nostres anhels culturals. Aquesta és una faceta personal seua a remarcar tostemps, mitjançant la qual reivindicava la feina d’autors de l’exili com Vicenç Riera Llorca o d’escriptors ebrencs com Sebastià Juan Arbó. La seua reivindicació era flagrant: tampoc en el postfranquisme no s’havia fet el pas valent que calia, i ens recordava que estaven sent uns anys de transició en què s’estaven perdent massa llençols en massa bugades.

Una persona que vol transformar la societat és especialment crítica amb els governants i la forma de govern. Havia aixecat el puny per ideals i comprovava com l’aburgesament dels partits suposadament proletaris els igualava excessivament a la temuda dreta. Li agradava repetir una dita famosa referent a la gent que té preocupació social i política: «Si manen els altres, patiràs; i si manen els teus, ai si manen els teus, ai si patiràs!». L’estat va integrar-se a l’OTAN, incomplint promesa electoral; va tirar-se endavant el controvertit minitransvasament de l’aigua de l’Ebre, i es va perpetuar el debat sobre el monument franquista al mig del riu al seu pas per Tortosa. El pujolisme s’havia ben establert per quedar-se. Ni ombra de la corrupció hi havia, i les esquerres, ai les esqueres! Què és això? Manuel es va recloure a casa, potser excessivament, davant d’aquest panorama. Va apartar-se seguint altre cop la màxima de «nosaltres no som d’eixe món».

La vida és teatre

L’activitat docent li va donar gran prestigi entre l’alumnat i el claustre de professors. Les pioneres classes de català de la Junta Permanent varen omplir-lo de debò i el varen enlairar en uns apassionats anys de promoció cultural. A l’institut va realitzar una tasca teatral extraordinària mitjançant la qual a promoure nombroses vocacions artístiques entre l’alumnat. Sílvia Sabaté, Pere Ponce, Albert Roig o Mercè Lleixà són alguns dels grans noms del teatre i de la poesia d’aquest país que varen rebre el seu mestratge. Va estrenar obres emblemàtiques de Brossa, Shakespeare, Espriu, Brecht i altres grans dramaturgs de tots els temps. Tortosa esdevenia plaça teatral amb el seu esforç, quan encara no estaven encomanats els plànols de l’actual teatre auditori Felip Pedrell, que honora el nom de l’il·lustre compositor tortosí de finals del segle XIX i principis del XX.

El relat poètic de la vida

Amb algunes branques d’olivera era el seu primer recull de narrativa, publicat pels membres del claustre de l’institut al qual va estar vinculat laboralment durant tantes dècades, de cuyo nombre no quiero acordarme, ja que no l’usa mai perquè era el del ministre de la dictadura i president del Consejo del Reino, fet que demostra la fermesa de les seues conviccions. Altres reculls varen anar publicant-se: Fràgils; Carrer de només un, que va rebre una molt bona crítica, i Abusos del ritual.

Els seus alts coneixements de la llengua catalana, la seua personalitat culta, i la seua autoexigència tostemps l’han portat a crear un univers poètic amb una gran força i singularitat. Giny d’aigua és un poemari esplèndid que relata la creació d’una muleta i que honora el darrer mestre d’aixa de Tortosa. Retrata un temps que ja ha passat, amb moments singulars en la construcció d’aquestes embarcacions tan populars antany per l’Ebre.

La seua poesia experimenta amb tocs existencialistes, en una lluita acèrrima entre tradició i modernitat. Esdevé, a la vegada, una poesia sonora i treballadíssima, de recerca, carregada d’imatges i tecnicismes que a voltes són de difícil enteniment per a aquells no avesats a aquest tipus de lectura lírica. Una poètica que deixa entreveure la seua intencionalitat de «treballador de la cultura» modern, banyada per un cert grau de pessimisme però amb l’ideari de revolta que l’ha de conduir a la superació. Una obra lírica breu, d’una gran força i qualitat, se’ns apareix com el resultat de l’apropiació selectiva de les principals propostes d’alguns dels autors més importants de la literatura catalana i europea:

Beneït sigui el jorn i el mes i l’any
en què els poetes poden fer llurs versos
vessats sobre la pau.
I beneïdes
les muses. Beneït el món farcit
de tantes il·lusions que a poc a poc
s’omplen com un raïm. I beneït
el vit de bou que ens fa beure a galet.
Beneïts els beneïts, per fi; que hi són
per a glòria dels vius. Beneïts siguin.

Ara és l’hora –quan sembla que la tarda
posa paranys al sol i se’ns ensorra–…
És l’hora –dic, amics– de fer-ne un llibre.
L’escriurem de costums, puix que el meu poble
és poble de costums, si no ho sabíeu.

Autor no gens susceptible de ser adscrit a cap moviment en particular, Pérez Bonfill representa la voluntat evident de regeneració del sistema literari català en el dur període de postguerra. La seua poesia, difosa únicament a partir dels anys 90, en un moment personal de maduresa i amb evolucions estètiques considerables, cerca en tot moment l’esteticisme i el treball extraordinari de la parla.

Reconeixements cívics i institucionals

El cicle de conferències del 2003 per celebrar el cinquantè aniversari de la publicació de la revista Gèminis (1953-61), celebrat al Centre de comerç de Tortosa, va suposar el primer homenatge al ja veterà literat. Posteriorment, l’any 2009 va inaugurar la fira literària Joan Cid i Mulet de Jesús (Baix Ebre), la qual se li va dedicar molt especialment. Se li varen dedicar documentals; es varen publicar estudis crítics de la seua obra; va aparèixer la primera biografia, a càrrec d’Agnès Pegueroles, i s’impulsà la candidatura perquè se li concedís la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya, la qual va rebre el 2010. Al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat rebia el reconeixement màxim del país: ell, un home íntegre que ha viscut la catalanitat amb intensitat i militància. Com a persona agraïda, per la tasca feta em va fer un obsequi que guardo com un autèntic tresor: el llibre del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l’any 1906. Va voler que l’escriptor Manel Ollé, Dolors Queralt (actual regidora de cultura de Tortosa) i la meua persona l’acompanyéssim en aquest emotiu moment com a mostra de persona agraïda i amiga dels seus amics. Va defugir, però, polítics en actiu d’importància, ell no és de protocols, com a vell lluitador de tots els temps. El 2004 l’AMPA de l’institut va voler instaurar l’espai Pérez Bonfill a la biblioteca del centre i de nou va rebre un homenatge com a docent en majúscula. Last but not least, una comissió integrada per les universitats amb seu a Tortosa, associacions culturals i de l’àmbit docent, l’Ajuntament de la ciutat i l’institut s’han aplegat per celebrar el seu 90è aniversari. Ha tingut, doncs, reconeixement universitari i ha estat nomenat fill predilecte de la ciutat, mentre que la biblioteca del poble de Campredó passarà a portar el seu nom. L’informe redactat pel consistori tortosí reflectia els valors pels quals li concedien l’esmentat títol honorífic: «per la seva extensa trajectòria professional docent, per l’alta qualitat literària, per la seva intel·lectualitat permanent i la seva fidelitat a la cultura catalana».

Aquest home ancià de lletra clara assaboreix la dolçor de la llavor sembrada. El seu nom s’esmenta sovint en paral·lel amb d’altres companys de viatge i amics de cor: el pintor Frederic Mauri, la poeta Zoraida Burgos, l’arxiver Jesús Massip, el lingüista Joan Beltran o el desaparegut poeta Gerard Vergés. Tots ells han construït plegats un univers cultural de primer nivell, emblema de la terra de l’Ebre.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *