Durant la diada de Sant Jordi de 2015 el nostre professor va prendre part en el primer esmorzar d’escriptors que tenia lloc a l’institut de Tortosa, el qual havia estat preparat pels professors i pels alumnes de l’escola de cuina de les Terres de l’Ebre. Estava organitzat per l’AMPA, amb el suport de la direcció del centre. El veritable factòtum va ser el llavors president de l’entitat de progenitors, Ricardo Gascon, un dels grans homenots de lletres de la nostra terra, el qual reconeix que una de les millors coses que li han passat en la vida pública és conèixer la figura del nostre professor de sempre.
Hi van participar una quarantena de literats que varen gaudir d’un ambient extraordinari. Posteriorment, Manuel Pérez i Joan Beltran varen fer cap a la biblioteca del centre a tenir un contacte directe amb l’alumnat de literatura catalana de batxillerat. Amb el gran lingüista havien compartit uns anys d’una tasca magnífica: eren dos dels professors de les classes de reciclatge de català per a mestres que van tenir lloc als anys 1980, i en els quals també intervingueren Manel Ollé i Antoni Nolla. Va ser un d’aquells moments inoblidables en un centre educatiu, ja que rebíem el mestratge de dos grans coneixedors i amants de la nostra llengua.
Aquell any va inaugurar-se l’espai Vergés a la biblioteca, amb un prestatge dedicat a tota la seua obra, que s’esperava poder anar omplint amb altres autors amb el pas dels anys. Aquest projecte va tenir continuïtat amb l’obra de Pérez, però malauradament ja no va tenir continuïtat i va caure en el pou de l’oblit.
Durant aquella primavera Dolors Queralt i jo vàrem visitar-lo per tal de proposar-li la celebració de l’any Manuel Pérez Bonfill en motiu del seu norantè aniversari. Li vàrem explicar tot un seguit d’activitats que anirien de novembre de 2015 fins al setembre de 2016. Ens va escoltar atentament, se li il•luminaren els ulls, abans de respondre:
– Podeu fer el que vulgueu, igual ho fareu. Només demano que quedi molt clar que Manuel Pérez Bonfill està a favor de la independència de Catalunya.
Vàrem convocar un comitè que integrava membres de: Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut de Tortosa, l’AMPA de l’institut, l’Associació Cultural Soldevila, el Consorci de Normalització Lingüística a les Terres de l’Ebre, la Regidoria de Cultura de Tortosa, la seu de la UNED a Tortosa i la delegació de la UOC a les Terres de l’Ebre.
Teníem un ambiciós programa d’activitats que l’honorarien de debò en totes les facetes de la seua vida pública. Va haver-hi però un convenient de pes, a meitat de juliol va ser atropellat per un cotxe al carrer de Despuig, mentre tornava cap a casa de comprar el pa com feia cada dia. Va estar integrat a la clínica Terres de l’Ebre, l’antiga Aliança, al barri de Ferreries. El vàrem visitar de nou la Dolors i jo, quan ja ens estàvem acomiadant m’agafa de la mà i em diu.
– Tranquil, Emigdi, no em moriré, jo votaré. Què s’han pensat que no em deixaran votar?
Estava parlant del referèndum d’autodeterminació del 9 de novembre de 2015. Em va emocionar sentir les seues paraules sempre dempeus, sempre favorables a la catalanitat. Amb la seua habitual ironia va continuar:
– Tu ja marxaves pensant que perdíeu un vot. Doncs no, jo votaré que sí perquè sóc català.
El mestre mai no em deixarà de sorprendre…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!