El meu Manuel Pérez Bonfill (4)

El meu Manuel Pérez Bonfill (4)
Durant la primera dècada de la nova centúria vaig intensificar el meu treball literari. Vaig poder realitzar les primeres publicacions (tres novel•les i dos llibres d’història comarcal), així com em vaig aficionar a les investigacions literàries mitjançant la redacció de tres apunts biogràfics sobre escriptors i artistes ebrencs: Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982), Emili Bonet i Casanova (Amposta 1928), i Roc Llop i Convalia (Miravet 1908-Vitry-sur-Seine 1997). També em vaig especialitzar en la literatura ebrenca de la diàspora i de la Renaixença amb la redacció de diversos estudis.
L’any 2006 vaig conèixer la Dolors Queralt, llavors regidora de cultura de Jesús. Conjuntament vam endegar tot un seguit de projectes literaris, el més important dels quals va ser el Centenari de Joan Cid i Mulet. Durant tot l’any 2007 vam dedicar actes literaris de nivell a la figura del literat jesusenc que va morir a l’exili, algunes de les quals van perdurar com la fira literària que porta el seu nom.
En el marc de l’esmentat certamen literari vam donar vida al Concurs de treballs de recerca per a alumnes de batxillerat dels instituts de Tortosa i de Roquetes, on cursen els estudis els alumnes jesusencs. La primera guanyadora va ser l’Agnès Pegueroles, amb un apunt biogràfic justament sobre la figura de Manuel Pérez Bonfill amb el qual endegàrem una magnífica col•lecció de llibres d’autor estudiantil i sobre temes literaris.
Em vaig encarregar de corregir-lo, prologar-lo i editar-lo. Durant aquella primavera de 2009 la Dolors i jo vam anar a visitar el nostre professor a casa seua per tal d’oferir-li l’organització d’un triple homenatge en els àmbits: docent, polític i literari.
Va acceptar gustosament el nostre oferiment, i ens vam posar a treballar a fons per tal que rebés l’homenatge pertinent. Va ser el convidat oficial per a inaugurar la 3a Fira literària Joan Cid i Mulet a redós de Sant Jordi. Durant el dinar de celebració, el seu amic i destacat escriptor Manel Ollé va demanar que se li atorgués la Creu de Sant Jordi. D’immediat vàrem tirar endavant la campanya que va fructificar per a joia de totes i de tots.
Personalment em vaig encarregar de prologar un nou recull narratiu de la seua producció, Abusos del ritual, que va publicar Pagès editors. Va ser tot un orgullo poder fer aquesta anàlisi introductòria d’un llibre del nostre professor de sempre. Recordaré sempre aquest fet amb tot l’orgull, per la qualitat de l’obra i, sobretot, per l’estima a l’autor.
L’homenatge docent va tenir lloc al saló d’actes de l’institut al febrer de 2010. A causa de certa idiosincràsia negativa, que a voltes envolta el centre, va crear certa controvèrsia, sorprenentment. Hi vaig intervenir personalment, durant un curs en què exercia com a professor a l’institut Joan Ramon Benaprès de Sitges.
Finalment, l’homenatge polític se va celebrar a l’actual biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes, una de les seues alumnes estel•lars en l’àmbit teatral. La glossa de la seua figura la va realitzar l’ex-professor d’història Lluís Margarit, que va fer una lloança del paper intel•lectual del professor, de la seua tasca docent i de la seua coherència ideològica: sempre va romandre dempeus davant d’un règim feixista que perseguia qualsevol discrepància ideològica.
No hi havia dubte que havíem sembrat la llavor per a la recuperació de la seua figura. L’edició del primer apunt biogràfic i d’un nou recull narratiu, la recitació pública de la seua poesia, el reconeixement acreditatiu com a professor i com a lluitador antifranquista eren el preludi de la gran condecoració per part del govern del país.

Li vaig dedicar dos programes radiofònics a Lletres Ebrenques, a Antena Caro Roquetes. Un amb la seua participació, mentre que a l’altre vaig convidar Lluís Martin Santos per a parlar de la seua obra.
Em sentia molt il•lusionat perquè el podíem homenatjar en vida. Durant l’època de professor ens solia recordar amb la seua habitual ironia: malament quan t’homenatgen, o donen el teu nom a un carrer o a una plaça, ja que vol dir que has estirat la pota!
Aquesta va ser la primera fase d’homenatge que va resultar molt fructífera. Durant la segona dècada del segle tindrien lloc altres moments molt importants que pretenien enlairar la figura d’un dels grans literats dels que es fan i es desfan, un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana! I vaig poder ser-ne agent de primera fila, conjuntament amb l’amiga Dolors i altres bons amics del professor com Lluís Martín Santos o Manel Ollé.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *