Entre 1981 i 1985 vaig cursar els meus estudis de batxillerat (BUP) i el d’orientació universitària (COU) a l’institut de Tortosa. Durant aquests 4 anys vaig rebre el mestratge de molts bons professors. EVaig gaudir molt les classes dels quatre de Geografia i història: Pilar Losantos, Tere Aixarch, Encarna Maestro i Lluís Margarit, perquè era la meua assignatura favorita i vaig connectar molt bé amb ells. Tanmateix, un professor en particular m’havia de marcar profundament. Manuel Pérez Bonfill.
Ens ensenyava literatura castellana a 3r de BUP i a COU. Havia passat ja amb escreix els 50 anys i se’ns presentava com tot un pou de saviesa. Havia estat repressaliat pel franquisme, empresonat durant uns mesos a finals dels anys 1960 a causa de la seua lluita clandestina a favor de la classe obrera i del català. Tenia passió catalanista, i mai no tenia pèls a la llengua a l’hora de recordar-nos que la nostra llengua havia estat prohibida i vilipendiada de l’espai públic durant gairebé 4 fatídiques dècades.
En les seues classes apreníem a estimar les lletres i ens carregàvem d’ideals. Era el veterà lluitador antifranquista, que ens volia transmetre la idea que hi havia tot un altre món que no tenia res a veure amb el règim feixista, en el qual ningú havia de tèmer per allò que llegia, escrivia o pensava. La seua passió per la literatura el portava a traslladar-nos a l’espai natural d’un Antonio Machado, Rafael Alberti o un Miguel Hernández, a viure llur quotidianeïetat com a una mena de vivència personal. Nogensmenys, era el professor que s’apartava de convencionalismes, que no donava gaire importància als exàmens o la nota final. La nostra avaluació passava pel gaudi de les lectures, pel nostre interès per la poètica i, igualment, per tenir algun tipus d’habilitat recitatòria o dramàtica. El teatre de la vida, l’accent de la poesia, la vida del llibre!
Escrivia, tot i que no havia publicat res de manera individual. Coneixíem alguns poemes seus que havien vist la llum en reculls col·lectius, i poca cosa més. Sabíem però que havia estat guardonat en diversos certàmens de narrativa curta d’arreu de l’estat: primerament en la llengua imperial de l’estat, per després ja escriure íntegrament en català a partir de meitat dels feliços seixanta, quan el seu compromís per la nostra llengua i cultura ja era inaturable.
Podria repetir com un papagai algunes de les seus frases cèlebres, com aquella que ens deia que un estudiant de literatura no s’interessa per les amants de Lope de Vega, sinó que llegeix, res més. Una altra en particular el retrata com a homenot de lletres de la nostra literatura: Ell era professor de llengua i literatura castellanes perquè era fill d’un temps, com una mena d’imperatiu legal. La seua gran passió en canvi, Manolo dixit, era la llengua i la literatura catalanes. Ell ens va introduir i d’una manera brillant, a l’obra dels grans literats del segle XX, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Joan Brossa, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés, i Sebastià Juan Arbó, el literat per excel·lència del Delta de l’Ebre. Durant aquest període molts d’ells traspassaren, el senyor Pérez abandonava el curriculum acadèmic i ens feia cinc cèntims del seu entramat literari. Impagable!
Gràcies a la seua perseverància i bon savoir faire, vaig conèixer els primers autors ebrencs, sobre els quals he fet molts d’estudis amb el pas dels anys. Ell m’introduí a la figura de Francesc Mestre i Noé, un dels primers grans catalanistes de principis del segle XX, i la seua famosa conferència que va impartir el 1932 als Jocs Florals de Sabadell, la qual tants cops he rellegit i tantes dades rellevants m’ha aportat.
Del nostre professor de sempre podría escriure dotzenes d’adjectius de lloança. L’any 1991, en motiu de la seua jubilació de la docència, el claustre de professors li va publicar el seu primer recull de contes, Amb algunes branques d’olivera. Durant l’acte de presentació que no em vaig voler perdre, em va signar un exemplar i em va posar una dedicatòria curiosa: compartia els meus ideals més del que jo em pensava. El vaig admirar durant molts anys, el meu plaer va arribar quan vaig poder tenir amb ell un contacte directe ja a principis d’aquest segle XXI i vaig poder treballar per difondre la seua obra abastament. Havíem d’aconseguir treure a la llum un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana: un literat molt gran de Tortosa!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!