Estimada Carme Forcadell

Estimada Carme,
Per començar, voldria fer-te partícip d’uns sentiments que m’hauria agradat poder-te explicar cara a cara, si no et trobessis  cruelment apartada de la teua gent, segrestada pels poders polítics de l’estat espanyol. Nogensmenys, m’és fàcil de fer la remembrança del període en què es va fundar l’ANC i va fer-se públic que la presidenta era una xertolina. No cal dir que vaig rebre la notícia amb una gran satisfacció perquè sempre em complau tostemps veure gent de la terra ebrenca encapçalant projectes participatius i ambiciosos de molt pes. Per suposat, l’ANC ho ha estat, tot un moviment que ha accelerat la impecable resposta catalana a la dura agressió espanyola envers l’estatut. La memòria posa tothom al seu lloc. Primerament, vam topar amb les falsetats perennes de ZP, el president espanyol que va esdevenir voluntàriament un dels mentiders més grans dels que es fan i es desfan; després, es va passar àgilment el ribot que va prometre  amb tota  arrogància que portaria a terme aquell sinistre personatge que és l’Alfonso Guerra. Amb la cara de prunes agres que sempre fa, sembla com si els ciutadans de Catalunya li deguéssim diners!; i finalment les signatures que va impulsar el PP contra el text aprovat majoritàriament pels catalans i per les catalanes (el qual no va rebre el meu vist-i-plau ni molt menys, però democràticament vaig acceptar), i la destrossa final que va legalitzar el tribunal espanyol corresponent. Els amos ja tenien el seu còctel, la seua destrucció, encara que no van preveure en cap moment el nostre aixecament ciutadà exemplar, el més important a Europa durant aquestes primeres dècades del segle XXI. Una part molt majoritària del poble es posaria dempeus davant de tanta ignonímia i tanta imposició.

Dissabte 7 d’abril vaig presentar un recull biogràfic al saló de plens de l’ajuntament del teu poble natal. Es tracta d’un retrat escrit d’una altra gran donassa xertolina, la novel·lista Francesca Aliern. Durant la narració faig esment de la teua persona com a xertolina il·lustre, com a dona que ha sabut guanyar-se el respecte de tantíssima gent i que ha arribat a ser l’ànima  d’un poble en moviment. Vaig tenir el gust de demanar tan alt com vaig poder la teua llibertat, i la dels vuit companys engarjolats pels seus ideals polítics i sentimentals. A Xerta, a la població on et van veure néixer i crèixer, on habita la teua mare ja en edat molt avançada, i on es viu amb tanta tristesa col·lectiva el teu empresonament, no em vaig poder estar de llegir unes paraules dedicades a la presidenta del Parlament de Catalunya! Els senyors i les senyores del número ens poden prendre moltes coses, però mai no ens podran arrabassar els sentiments. La seua legalitat pot disposar dels càrrecs i distribuir-los com a cromos, però la vida política d’aquest país no depèn en exclusiva d’aquesta legalitat forastera a base de decret, que no és acceptada per l’àmplia majoria de la ciutadania. Ets la nostra presidenta!

Durant l’acte també vaig tenir el goig de fer la remembrança d’Antoni Anyon, aquell prohom de  la Renaixença xertolí que s’autodefinia com el primer dels catalanistes ebrencs. Apotecari, home de cultura, aficionat a les lletres, va realitzar una tasca magnífica culturalment parlant que el va portar a ser el primer Fill predilecte de la població. Seguint les teues petjades, i les de tants altres xertolins i xertolines, no va llaurar en terra erma. La nostra terra necessita Forcadells, Alierns i Anyons, necessita fermesa i valentia. I tu, ets una dona molt valenta i amb capacitat de lideratge!

La teua mare viu amb molta pena la teua privació de llibertat. La teua família roman dempeus, vol tirar endavant amb la convicció plena que ets una dona coherent, carregada de responsabilitat i de savoir faire. Segur que una mare ja gran no pot entendre la teua situació; ningú no pot, però tants i tantes estem al teu costat, patim per tu, tot i que tenim la il·lusió de retrobar-te ben aviat.

Alcalà Meco és un lloc infame, on t’han condemant polítics amb l’idèntic adjectiu, amb el suport implícit de tres partits que han apostat pel número que ha volgut destruir l’autogovern català i castigar durament les persones que heu tingut càrrecs de responsabilitat durant el període més il·lusionant de la política catalana contemporània. L’1 d’octubre, un somni es va fer realitat! Milers d’urnes, milers de paperetes, centenars de milers de persones, amb el somriure al rostre i tota la il·lusió del món, va exercir el sufragi universal amb més convicció que mai. Tots visquérem un dia memorable, enterbolit per episodis de violència policial (amb consigna evidentment política, i amb vistiplau del “tres en uno” del nacionalisme espanyol). Tanmateix, la mobilització del poble va ser francament memorable, repeteixo!

La Dolors Bassa i tu romaneu segrestades a l’ombra. Us tenim presents en tot moment. Tot i que, com recordava la Mireia Boya (quina altra gran donassa!), massa sovint només es parla d’Estremera i de Soto del Real, els altres dos sinistres llocs de segrest! No esteu soles, sou un exemple per a la nostra gent, com vas ser-ho durant els mesos que vas tenir l’alta responsabilitat de dirigir el Parlament de Catalunya. Aquest càrrec  t’honora de debò, et converteix en Molt Honorable, malgrat els esforços inaudits de tants polítics  que et van voler fer la vida impossible i que ara gaudeixen de la teua manca de llibertat. No tinc rancúnia per ningú, però la inhumanitat que demostren alguns polítics regionals serà difícil d’oblidar.

Ens quedem però, amb el suport ciutadà, i amb un poble que vol ser lliure. M’acomiado amb un paràgraf que va escriure tot un homenot de lletres, l’amic Manel Ollé, un ulldeconenc entusiasta de la literatura catalana, sembla que pensés en vosaltres quan redactava la seua novel·la L’escamot de la nit serrada:

Tinc molt interès a buidar les presons de la multitud de tots els que hi malviuen i s’hi amunteguen. Les presons són una de les grans vergonyes del règim que avui ens governa. Cal treballar per a treure’n immediatament totes les persones que han estat privades de llibertat només pel fet d’haver fet públiques les seues idees, o per haver estat electes per a l’exercisi i el compliment de càrrecs democràtics. Entenc que aquesta és una de les primeres obligacions de qualsevol persona digna. 

Fins molt aviat, amb tota la meua estima.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *