Quan era encara un adolescent, hi havia una cançò melòdica que em cridava l’atenció d’una manera molt particular, just perquè el seu missatge m’atreia de debò. La interpretava Joan Baez i es deia “El preso número 9”. La tonada t’entrava ràpid i la lletra t’anava describint la dramàtica situació d’una persona que havia comès un delicte greu: El preso número nueve ya lo van a confesar. Está encerrado en la celda con el cura del penal. Y antes del amanecer, la vida le han de quitar, porqué mató a su mujer y a su amigo desleal. He d’admetre que sempre m’ha produït molta tristesa el fer de pensar que hi ha persones privades de llibertat. El simple pensament que hi ha persones darrera uns barrots em porta tot un seguit de sensacions depriments, les quals, d’altra banda, després d’un exercisi de recapacitació pemeten valorar moltíssim la vida. En aquest cas, hi havia un delicte pel mig terrible, tot i que la pena capital mai no s’hauria d’aplicar a ningú.
Des de molt jovenet, he estat un àvid lector de llibres d’història, molt interessat en determinats personatges històrics i líders polítics. Molt especialment he sentit una gran atracció per aquelles persones represaliades, que varen haver de passar llargs anys a l’ombra per complir sentències injustes per part de governs totalitaris, racistes, militaristes o discriminatoris. No descobreixo la sopa d’all quan afirmo que la separació de poders molts cops és ficticia, i la justícia és dictada per l’executiu de torn. Faríem una llarga llista amb grans personatges, la trajectòria dels quals es reconeix com a exemplar, però pel fet d’haver lluitat de manera democràtica contra un règim polític varen romandre a la fosca durant molts anys.
Per a vergonya seua, avui dia l’estat espanyol compta gustosament amb 4 presos polítics catalans. Direm els seus noms, els quals escriuríem en majúscula a criteri nostre: JORDI CUIXART, JORDI SÁNCHEZ, QUIM FORN i ORIOL JUNQUERAS. No són delinqüents, ni assassins, ni lladregots, són únicament polítics que lluiten per canviar el model de societat catalana i el règim polític actual. La seua fita és la independència, com ho ha estat la de tantíssimes persones en centenars de països d’arreu del món. Moments abans d’alliberar Carles Mundó, dos companys de mòdul, condemnats per delictes greus, li varen dir: Este no es tu sitio, tu no eres como nosotros y no te lo mereces. Ben significatives i emocionants paraules.
Mai no podré entendre la inhumanitat que han demostrat tot un seguit de polítics capdavanters dels partits unionistes, que en cap moment han admès la tragèdia humana per la qual estan passant aquestes persones i les seues famílies. Ben al contrari, alguns gosen riure-se’n de la seua dramàtica situació personal, i es permeten el luxe de fer comentaris vexatoris i inacceptables totalment. La setmana passada vaig llegir un comentari d’un regidor tortosí, que pertany a un partit teòricament d’esquerres, que qualificava de feixista el fet de saltar-se les lleis. Em va descol·locar, el senyor en qüestió. Sempre havia cregut que els partits de l’ala esquerra, proletaris i progressistes, revolucionaris i obreristes, històricament havien lluitat per desfer-se de lleis injustes, o havien treballat per una societat més oberta de mires on mai no tinguessin cabuda lleis que encadenessin persones o col·lectius pels seus ideals. Veig que anava errat, les meues lectures han estat errònies, si faig cas al criteri d’aquest senyor.
Personalment, em serà molt difícil oblidar aquests posicionaments tan aberrants. Mai no voldria veure cap adversari ideològic darrera barrots, i no defensaria cap llei que forcés aquesta mena de càstigs polítics. Tanmateix, no és possible treballar políticament amb cap partit que doni suport a l’empresonament d’adversaris ideològics, més clar aigua.
Les burles d’alguns polítics com Borrell o Albiol envers els presos polítics causen estupor, per no dir fàstic. Ara gaudeixen d’allò més perquè els empresonats es veuen forçats a renegar davant del jutge de bona part dels seus ideals, si és que volen mantenir l’esperança d’assolir la seua llibertat, la qual mai hauria d’estar a disposició d’un tribunal. Justament ara em vénen al cap de nou algunes estrofes de la cançó anteriorment esmentada: Padre no me arrepiento, ni me da miedo la eternidad. Yo sé que allá en el cielo el que juzga nos juzgará. No puc escriure, malauradament, que estic segur que els 4 presos polítics farien seu aquest missatge i pronunciarien aquestes frases de bon gust. No puc, perquè els perjudicaria i perquè jo mateix podria entrar en problemes. Des de l’aplicació del número, molts estem sota sospita. Mai no podré entendre tampoc com algunes formacions polítiques han pogut donar suport al número, que ha portat a la destrucció de l’autogovern català i a un atac sense precedents, i vergonyós, contra els mitjans de comunicació públics, el model d’escola catalana i el professorat. Dins nostre però, molts ens anem repetint el contingut d’aquestes estrofes… tot i que traduïdes a la llengua d’Ausiàs. Jo no me’n penedeixo…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!