VERSOS CONTRA LA VIOLÈNCIA

Per la terra, la gent, la digna parla…
anhels del nou país que ens espera.
La força bruta és tan sols una quimera!
Nostra arma és el somriure,
Nostra identitat, cultura i pau.

Versos contra la violència és un llibre sentimental i necessari. Aplega una setantena de poetes i artistes, ebrencs majoritàriament, que van voler alçar la veu davant d’una imatge força colpidora que no hauríem volgut veure mai: les porres en mans de guàrdia civils rabiosos que brutalment agredien la població indefensa que només volia exercir el seu dret a vot, el més democràtic. El passat 1 d’octubre, crucial en la història d’aquest país a causa de la celebració del referèndum d’autodeterminació catalana, tot un seguit d’imatges a la Ràpita, Roquetes i Móra la nova, com en tantes altres poblacions del país malauradament, no es poden esborrar de cap de les maneres de la memòria. Va suposar tota una malifeta, per qualificar-la d’alguna manera, i va forçar el sorgiment d’un moviment espontani que els va voler respondre amb una única arma, la poesia. Ens van com anell al dit justament els magnífics versos de l’entranyable poeta matarranyenc Desideri Lombarte: Quan no quedarà res, només ermes les terres, sec el mar, quedarà la paraula. Quedarà. És a dir, a  nosaltres ens quedaven els versos com a resposta ideal a tota la repressió sistematitzada per part del govern espanyol que ens neguem a acceptar com a ciutadans lliures.
Divendres 29 de desembre serà una data per a la remembrança per a molts demòcrates i amants de la cultura i del llenguatge poètic. El Teatre-auditori Felip Pedrell de Tortosa va acollir la presentació d’un dels llibres més emotius dels que es fan i es desfan. Per iniciativa de tres dinamitzadors culturals (els amics Eduardo Margaretto, Ricardo Gascon i Jesús M. Tibau), i sota la mà mestra del jove dramaturg aldoverenc Valer Gisbert, un gran espectacle cultural prenia forma. Actors, actrius, artistes, dibuixants, ballarins, cantants, guitarristes, ràosdes, poetes… tota una amalgama diversa va ser capaç d’elaborar  un espectacle únic i esplèndid. Era la resposta com a rebel·lió contra la injustícia legalitzada, contra la repressió sistemàtica, i a favor dels drets ciutadans. L’enginy, el talent, l’erudició, la capacitat oratòria, el llapis, les cordes de la guitarra… varen conformar un còctel amb un significat extraordinari, una estètica esplèndida, tota una meravella per als sentits.
Podria fer una enumeració exhaustiva de tots els moments emotius que vàrem viure. De fet, caldria fer esment de totes les persones que varen intervenir en el fabulós espectacle. Tots es mereixen el nostre reconeixement i la nostra admiració. Primerament, destacaré molt especialment la participació del dibuixant roquetenc Ignasi Blanch, que ens va deixar bocabadats amb la seua facilitat artística amb el llapis a la mà. La interpretació de Què volen aquesta gent ens feia estremir, els acords de guitarra de l’Albino Tena ressonaven com a música celestial. Els ràpsodes Sílvia Panisello i Rafa Haro ens endolcien amb el seu llenguatge. El colofó final amb el ballarí tortosí  Roberto Olivan ens deixava un gran regust de boca. Tots i cadascun dels artistes amateurs varen realitzar una actuació magnífica, sota la direcció mestra d’un Valer Gisbert pletòric: el jove dramaturg de les lletres ebrenques. Queda proclamat!
L’auditori presentava un ple de gom a gom. Els crits de LLIBERTAT dels presos polítics ressonava arreu. L’Oriol, el Quim, i els dos Jordis, al nostre cor!
Emoció, llàgrimes contingudes, crits d’entusiasme, admiració pels actors i per la direcció escènica… Tot plegat, un èxit total! He volgut fer ús d’aquesta expressió popular.

Els Ajuntaments de Tortosa, La Ràpita i Roquetes; Òmnium Cultural ilercavó, els companys i les companyes del grup literari-artístic del Forn de la Canonja, van formar un conglomerat invencible. Van fer possible una  representació memorable. Els senyors del número varen rebre la resposta merescuda, aquells que ens estan impedint les nostres llibertats ciutadanes.

Els versos de l’ancià escriptor tortosí Manuel Pérez Bonfill ens ensenyen el camí:

Beneït sigui el jorn, el mes i l’any, en què els poetes puguin fer llurs versos vessats sobre la pau.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *