El dolor d’un poble
(A Sandra i a Moisès, a Moisès i a Sandra)
Sonaven les dolçaines amb el so estrident,
els somriures viatjaven per tots els rostres,
feia sol i el cel era ben blau,
un nadó menut alimentava el feliç dia.
Tot d’un cop es cobrí de boira densa,
grisos obscurs de plany en tots els cors.
I el no pot ser, i la llàgrima viva,
i el desesper més sincer.
Eren dos ànimes ben tendres,
eren dos llavors plens de fruit,
eren dos vides en plenitud.
I han marxat pel camí fosc de la tenebra,
i ja no somriu ningú, ni el riu
que recull la llàgrima encesa
d’un poble que els estima i els enyora.
Eren dos joies amb jove bellesa,
que gaudien del viure en tot moment.
Eren nostres, i aquí els volíem,
han marxat amb un llampec de plor.
Adéu-siau, i que tot us sigui lleu,
arreveure amb un somriure al rostre,
us estimem amb tot el nostre alè.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!