Comicis amb presos polítics

Aquest és un dels articles que mai m’hauria agradat haver de redactar. De fet, m’agrada molt més escriure sobre literatura i cultura catalanes, sobre grans personatges oblidats que han donat molt pel fet català. Personalment, només vaig viure el període dictatorial franquista  durant els primers anys d’infantesa, llavors mai hauria pogut concebre que deu persones estiguessin privades de llibertat per motius ideològics. Havia entès el fet democràtic de manera totalment errònia, pel que veig. Ni molt menys m’hagués pogut imaginar que molts dirigents de partits adversaris ideològicament justifiquessin aquest empresonament i traguessin pit en aquest suport. Tampoc mai no hagués pogut pensar que es fes un cop tan deliberat per destruir l’autogovern català. La seua llei ha estat aplicada contra la nostra institució política més important, la Generalitat.

I dintre de tot aquest entramat malèvol, des de la Moncloa han convocat eleccions catalanes, les quals com a català em miro amb por i amb desgana. Amb por, perquè no veig gens clar que no hi hagi joc brut, i que els resultats siguin transparents i creïbles. Amb desgana, perquè no són unes eleccions normals, per la manera en com s’han convocat i pel fet que no tothom surt amb igualtat de condicions. Pensem que depenent del missatge que es digui, si no és el que els mandataris espanyols volen sentir, es poden il·legalitzar partits o empresonar més persones. Ens havien repetit pel davant i pel darrera que en absència de violència es podia parlar de tot, Déu n’hi do la mentida deliberada! Tampoc tenim assegurat que s’acceptin els resultats democràtics, ja que poden perfectament tornar a aplicar el seu decret, el del número, el que ens recorda que no som lliures sinó que hem d’acatar el seu pensament i la seua llei. Tanmateix, malgrat la desgana esmentada i comprensible, hem de lluitar tots els qui creem en l’ideari català amb totes les nostres forces perquè la catalanitat surti guanyadora d’aquests comicis irregulars. Més clar, aigua.

Els líders d’Òmnium i de l’ANC estan privats de llibertat per decret. És inconcebible, no me’n cansaré de repetir-ho. Dos persones vinculades durant anys i panys a la cultura catalana, que romanen a la fosca pels seus ideals. El govern espanyol, i els seus portaveus periodístics, s’omplen la boca o les pàgines amb crítiques a Turquia o a Venezuela, mentre la realitat és que han empresonat ciutadans exemplars, que en manifestacions pacífiques es dedicaven a mantenir l’ordre i evitar cap mena d’aldarull.

Si escrigués la paraula “govern català legítim”, què em podria passar? No ho escric, tinc por. I el pitjor és que, torno a dir de nou, importants polítics dels partits unionistes se senten cofois amb la meua por i la dels milers de persones que pensen com jo. Jo no donaria suport a l’empresonament dels principals polítics d’aquests partits, malgrat que em sento a anys llum de la seua ideologia i se’m regira l’estómac massa sovint quan els sento. La inhumanitat d’aquests polítics m’ha sorprès i m’ha superat. Em declaro naïve, innocent total, ja que encara creia en el joc net en la política, en una mínima relació d’apreci entre els diputats o els alts mandataris. No és així, ja veig, la política és una altra cosa.

Per suposat, el paper jugat per molts mitjans de comunicació ha estat ben lamentable. Des de rotatius suposadament esquerrans i progressistes s’ha difòs un missatge aberrant, apartat de la realitat deliberadament, i obedient al grup que els paga. Això no és periodisme, vergonya cavallers vergonya! Recentment, després de l’aplicació del número, ja se m’entén, hem pogut comprovar com s’ha actuat amb els mitjans de comunicació públics de Catalunya, els professionals dels quals han estat insultats, vilipendiats, i ara forçats a usar el missatge que interessa al govern espanyol i als dos partits acòlits que el legitimen.

El panorama és dantesc. Tot i això, confio en la majoria ciutadana d’aquest país, la força motor de la qual és el catalanisme. Mai abans els catalans i les catalanes havíem realitzat un pas endavant tan important que ens ha de portar a la nostra llibertat. No goso parlar de la proclamació de la República, atès que tinc por. Parlo del dret de la nostra gent a triar lliurement el nostre futur. Cap llei, cap número, ens pot prohibir pensar ni tenir els nostres sentiments. Una llei, i un número, amb el vist-i-plau de partits suposadament democràtics, sí que força la reclusió de persones estimades i útils per a la societat. Llibertat presos polítics! Tinc por d’haver-ho escrit. Me’n desdic, acato el número. Ja estic tranquil.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *