Enguany fa deu anys que es va celebrar a Jesús el centenari del naixement d’un homenot polifacètic, Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1992): poeta, dramaturg, novel·lista, historiador, historiador esportiu, cronista, home del catalanisme polític, etc. Conjuntament amb l’amiga Dolors Queralt, el vam treure del pou de l’oblit. Va ser un difusor incansable de la cultura catalana i un orador habitual en totes les dates de referència catalana del calendari, tant durant la II República com després a la diàspora, amb la seua vinculació estreta a l’Orfeó Català de Mèxic.
Aquest cop voldria fer cinc cèntims de la seua poètica exclusivament. Va realitzar els seus primers passos poètics de joventut al setmanari catalanista Vida Tortosina (1927-1937). Era una poesia que es caracteritzava pels seus missatges il·lusionats, fins i tot bucòlics, que cantava a les coses belles de la vida i a una cultura catalana que agafava nous vols durant el període republicà. El mateix caire estètic queda reflectit en el seu primer volum de poemes titulat Roses Blanques (1934). Els diversos comentaristes literaris ebrencs del moment (Francesc Mestre i Noé, Antoni Campos Sapiña, Lluís Climent, etc.) varen fer unes crítiques elogioses del nou poeta que havia composat, amb les seues pròpies paraules, un conjunt de roses per gaudir de la lectura i homenatjar amb un vocabulari exquisit les imatges belles que ens aporta el viure. En canvi, en aquest apunt volem reivindicar l’alta qualitat de la seua poesia de guerra, que demostra la maduresa del poeta en el domini de l’idioma i que aconsegueix uns autèntics retrats en vers de denúncia de la duresa del moment.
Als Països Catalans no s’ha agrupat cap col·lectiu poètic sota el qualificatiu de ‘poetes de la Guerra Civil’, malgrat que va haver-hi autors de gran qualitat com Joan Oliver “Pere Quart” o Agustí Bartra, que desenvoluparen la seua faceta poètica més ben aconseguida a partir de l’horror experimentat en pròpia carn i de la implantació posterior del règim criminal franquista. En altres països, aquest fet literari ha anat d’altra manera. La primera guerra mundial va ser tan atroç que a Gran Bretanya va colpejar moralment tota la societat i va crear una magnífica generació literària, encapçalada per Wilfred Owen i Siegfried Sassoon, que varen composar els poemes més dramàtics de la literatura contemporània. En la poesia castellana, hi ha igualment el conjunt de poetes que conformen l’anomenada Generació de 1936: Gabriel Celaya, Joan Gil Albert, Miquel Hernández, Lluís Rosales, etc., que destacaren per l’apassionament de la seua poesia de denúncia de les atrocitats d’un conflicte bèl·lic que s’allargava sense fi.
Joan Cid i Mulet és, indubtablement, un dels grans poetes catalans de la guerra de 1936-39. El 1937 va publicar l’històric recull Les ales del neguit, la qual cosa li va suposar rebre unes crítiques destructives i implacables per part dels membres més radicalitzats del sindicat anarquista FAI, que consideraven que no estava el panorama com per parlar de poesia. El poeta jesusenc va destinar tots els diners de la venda del llibre a ajudar la ciutat de Madrid, assetjada per l’exèrcit franquista.
Els millors poemes de guerra de la seua producció els va publicar al quinzenari cultural antifeixista barceloní Meridià. Són unes poesies (Cel de trinxera, Una tarda de diumenge) amb missatge tètric que reflecteixen l’estat d’ànim dels republicans que ja auguraven la derrota i les conseqüència que derivaria el domini feixista. Els següents versos encapçalen el poema Cel de trinxera:
Com a cavalls desbocats en trista cavalcada
Els estels fan corrua enllà del firmament;
Són espurnes flotants de crinera irisada,
I quan fugen gemeguen un xiscle de turment.
La nit és silenciosa. Només a estones
S’oí el picor el picor amic dels nostres artillers.
Vigila l’esguard. Els ulls són com a fones
que guanyen les distàncies en no-res.
Hem pogut tenir al nostre abast igualment alguns poemes inèdits escrits tant a Perpinyà com a Mèxic. La seua producció d’exili és de gran qualitat, tot i que encara roman inèdita. El to d’alguns del poemes denuncien la sensació de desterrat, d’haver perdut molt, tant personalment com col·lectivament.
Queda constància, doncs, de la reivindicació de Joan Cid i Mulet com a un dels grans escriptors i poetes catalans antifeixistes, que va tenir un paper cultural i literari molt important durant tot el període de la Guerra Civil i que va fer-se un molt bon nom en els ambients culturals barcelonins.
I s’empaiten amb armes fratricides,
i s’arrosseguen pel pendent aspriu,
ganyotes i gemecs, planys suïcides
ressonen enllà de les muntanyes escruixides
pel tronar dels canons ençà del riu…
I em palpo les carns, són una brasa
que té per resclum un llit de sang…
tremola ma veu i al llavia es glaça
de veure la mort com en percaça
amb la seva ganyota horripilant…
s’ha fos la visió rera del vidre
de la meva animeta sense son….
tornen les hores de fred i captiveri
amb la boira del més obscur misteri,
dintre la cambra negra del meu món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!