la censura made in Espanya

La vida del ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha és el llibre més emblemàtic de la literatura castellana. És ben sabut que en un dels capítols d’aquesta novel·la de cavalleries, un dels més difosos històricament, es fa una crema de llibres que poden resultar malignes per a la ment i causar bogeria als compatricis, tal com havia passat amb el protagonista, Alonso Quijano. Miguel de Cervantes va publicar aquest històric relat a redós dels segles XVI i XVII, poc després del període Inquisitorial en què es controlaven pensaments i, també, la lletra escrita.

En ple segle XXI, i als Països Baixos, el nom Cervantes s’ha tornat a veure envoltat de censura literària. Justament en un país les autoritats del qual mai no farien tal aberrant pràctica, ni la societat la pot entendre. La presentació a Amsterdam de la novel·la Victus, d’Albert Sánchez Pinyol, va ser clausurada a instància d’una funcionària de l’ambaixada espanyola, que feia mèrits davant dels seus caps. Sembla que no pugui ser veritat, una novel·la de ficció que situa alguns fets de la història, escrita per un dels novel·listes més prestigiosos d’Europa actualment, ha estat vetada pel Ministeri de Cultura (o incultura) d’Espanya. L’ombra de Wert és ben allargada. Fa uns anys, en una visita familiar a Croàcia, vaig tenir el goig de comprovar com La Pell Freda, del mateix autor, era el llibre traduït més venut al país balcànic durant l’estiu. La literatura catalana s’obre camí i Sánchez Piñol n’és un emblema. Tanmateix, Espanya s’ha de dedicar a callar veus i a tancar lletres i canals televisius que no tinguin el missatge de l’unionisme com a eix conductor. El fet és gravíssim perquè s’ha usat l’Institut Cervantes, justament, de promoció de la llengua castellana per censurar una novel·la escrita en la llengua cervantina. Cap llibre que no contengui material injuriós pot ser mai censurat. Cap ment digna pot considerar censurable una novel·la de ficció que relata alguns fets històrics a la seua manera, i en cap moment està obligat a ser objectiu en els seus plantejaments. És ficció. Per suposat, l’Alícia Sánchez Camacho continuarà insultant amb el seu adjectiu favorit, “nazis”, als qui tenen una mirada catalana de la vida. Els “nazis” també censuraven llibres justament, tot  i que, i a diferència d’ella, la considero totalment allunyada d’aquesta ideologia. No obstant, els Rajoy, Pedro Sánchez, Rouco o Rosa Díez s’han mostrat callats davant d’aquest gravíssim fet de censura cultural. Els capitosts de l’unionisme, dretes-esquerres-clergat, han tingut silenci còmplice davant d’una situació aberrant. José Millán Astray i Terreros va pronunciar a l’octubre de 1936: Viva la muerte, muera  la inteligncia. Des de l’Institut Cervantes s’ha fet reviure la darrera part de la cèlebre frase del militar franquista. Malauradament, sembla que l’únic que a mort del franquisme hagi estat el Caudillo. De Rouco a Sánchez, passant per uns quants altres, romanen inquisidors de llengua i lletra.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *