LA VEU
DELS ESCRIPTORS EBRENCS
A tots els
escriptors, poetes o assagistes de les Terres de l?Ebre els ha costat històricament moltíssim poder-se fer un nom a la
resta dels Països Catalans. Són molt escassos els literats ebrencs als quals se?ls ha reconegut suficientment que han tingut
un paper destacat en les lletres catalanes. Aquest, però, no és un problema únicament nostre, sinó de
totes les regions perifèriques, agreujat
per la divisió política i administrativa existent en els territoris de parla catalana
(quatre estats, cinc comunitats autònomes).
Enguany amb el centenari de la formació del grup
catalanista alguerès de ?La Palmavera?, ens podem adonar de l?oblit
injustificable que hi hagut per part dels
organismes culturals pertinents. No s?ha organitzat cap tipus d?homenatge ni de
reconeixement públic, la qual cosa és mot decebedor quan es tracta de literats
que varen tenir una alta passió catalanista i que varen aconseguir un bon
nivell en el camp de les lletres, amb càntics emblemàtiques a la llengua i la terra
catalana i amb l?edició de les primeres gramàtiques del dialecte alguerès per
part dels cosins Joan Palomba i Joan Pais.
Seguint amb greuges comparatius, l?any passat quan
va organitzar-se l?elaborada exposició ?Literatures
d?exili?, que homenatjava nou
escriptors catalans que hagueren de deixar la terra (Carner, Rodoreda, Calders, Bartra, etc.), va haver-hi
un gran oblidat: Artur Bladé i Desumvila. L?escriptor de Benissanet va ser
el millor memorialista de la literatura catalana, i el màxim retratista de la
vida quotidiana de la colònia catalana a Mèxic. Un altre dels grans escriptors ebrencs,
Joan Cid i Mulet, és el gran exclòs en els nombrosos estudis sobre el nodrit paper cultural i social dels catalans
a Mèxic. És un altre cas greu, atès que va ser, indubtablement, l?escriptor
català que tingué una relació més estreta amb la societat mexicana. Va gaudir
d?una repercussió pública immensa amb la publicació el 1954 de ?Mèxico
en un himno?, el qual va ser
incorporat al sistema educatiu asteca, i de ?El libro de oro del futbol mexicano?,
en vuit volums, una autèntica enciclopèdia esportiva, que encara és avui dia de
referència quan s?analitza la història de l?esport rei a Mèxic.
Sebastià Juan
Arbó i els esmentats Cid i Mulet
i Bladé Desumvila
varen tenir accés a la premsa barcelonina republicana. Des d?aleshores, molt de
silenci. Actualment, podem llegir únicament articles del veterà tortosí Gerard Vergés
(mestre de la poesia catalana) i del rapitenc
Emili Rosales, al rotatiu de més tirada
en català, i res més.
Les Terres de l?Ebre
i l?Alguer, sens dubte, tenen molt a dir en temes literaris, i poden ajudar a vertebrar
la llengua catalana, que bona falta fa. Si a principis del segle XX Antoni Ciuffo,
Carmen Dore,
Joan Palomba, Joan Pais i Joan de Giorgio Vitelli varen enlairar les essències de la llengua
catalana des de Sardenya, a casa nostra també ho feren Francesc Mestre i Noe, Tomàs Bellpuig, Joan Povill Adserà
o Salvador Estrem i Fa, els quals varen realitzar
una magnífica tasca cultural i de reivindicació lingüística, que no va tenir
cap mena de repercussió a Barcelona, el veritable nucli central de la cultura
catalana. L?exemple més dolorós el tinguérem amb la no concessió del Premi d?Honor de les lletres catalanes a Mn. Joan
Baptista Manyà, autor d?una obra filosòfica i teològica del més gran nivell, que
va sofrir l?ostracisme de la cúpula eclesiàstica de la Diòcesi per la seva catalanitat.
La literatura catalana es troba arreu amb tota
mena de traves. A la Fira de Frankfurt la Generalitat portarà impunement
escriptors en llengua espanyola, com a signe de cosmopolitisme! Aquesta és una
agressió cultural en tota regla per part
del govern català. També ho és que els autors comarcals no puguin accedir a
una correcta difusió de la seva obra
arreu dels Països Catalans.
Emigdi
Subirats
emigdi@hotmail.com
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!