POESIES AMB ORTOGRAFIA CAÒTICA
Durant els darrers dies hem anat comparant els
usos lingüístics i els ideals dels escriptors ebrencs
i els algueresos de principis del segle XX.
Tant a les Terres de l?Ebre com a l?Alguer
s?alcen veus que demanen el respecte a
la ?puresa? de la llengua parlada al carrer, que entren en contraposició amb la
necessària unificació ortogràfica de
qualsevol idioma. Escriptors tortosins
com Ramon Vergés i Paulí, Joan Moreira i Enric Bayerri, apostaren per l?escriptura d?un llenguatge ?sui generis? que per a ells encarnava les essències de la tortosinitat. A l?Alguer, els escriptors
del grup de ?La Palmavera? (que enguany
compleix cent anys) se?ls considera
com a catalanistes, pel seu entusiasme per la llengua comuna i per la pàtria catalana.
En canvi, als anys 1960 va sortir una nova generació d?escriptors que es varen
veure immersos en l?eterna discussió de quin tipus de llengua s?havia d?emprar
literàriament. Varen haver-hi alguns com
Rafel Sari i Rafel Catardi, que malgrat mantenir lligams amb literats d?arreu dels Països
Catalans i participar en festes com els Jocs florals de l?exili, varen conrear
l?alguerès amb grafia italiana, les quals són de difícil comprensió.
Balzaruneta
Balzaruneta, chi beglia
che ses
Segura an faccia
del ca de re casa,
Si no sa fora paldura ra
rassa,
Una sirena i avia de mes.
Balzaruneta chi beglia
che ses!
Balzaruneta del rei de Aragó,
Eras la prenda giniosa, ru vantu,
An la Saldegna numbrara pe aspantu,
Fultificara de torre i
bastió,
Balzaruneta del rei de
Aragó.
Balzaruneta de r?ampararó
Tamtas guneglias pultavas de sera.
La gliunamaria era cosa de vere,
Fins an Casteglia m?an feta raó,
Balzaruneta de r?ampararó.
Balzaruneta sirena de or
Mira?l distimu com fira ra rosa:
De cara regnu tu
ses a re vore,
Ma no a re vore tu
ses del meu cor,
Balzaruneta sirena de or.
Balzaruneta del tou pascaró,
Eras lo somni de tota ra vida
An aches mon aon tot es mantira
Sol al tou caris no i a malfantó
Balzaruneta del tou pascaró.
Rafel Catardi (març de 1945)
Terra mia
Dolz pais fieru i orgoglios
Arinta de cara cor i a sentiment,
No i regna odiu ni risentiment
L?algué és un mon meraviglios.
Basta che vegin lu
sol i la marina
També che sighi
una gran marigiana
Anzi, vanan finz a la banchina
A posta a la miralla.
Es un pais che adoran, vroan
bé,
Si calchi i va a foras per trabal
Lu panzament es la beglia Alghé,
I no veu l?ora de pughé tunà.
Tona, tona legu, no ra
pot mes,
No te assento pe se pughé falmà,
La nostalgia lu pren quasi de
pes
I no veu l?ora de pughé aribà.
Las terra ont se nasc
se stima assai,
An cop al mon tu tan poz anà
Ma no lo dimentichegias
mai
La nostra es una terra de adurà.
Rosaria Masu (Poesias algueresas, 1978)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Emigdi,
m´ha agradat molt que toquesses lo tema de la diversitat de la nostra parla.
Tan sols dir-te que crec que t´has dixat a Francesc Mestre i Noè que, en lo seu Vocabulari Català de Tortosa va ser un dels principals activistes de la llèngua i la cultura catalanes de finals del XIX i principis del XX a Tortosa i en general a les terres de L´Ebre. Crec recordar que ell sempre dia que Vergès era massa col·loquial en lo seu tractament del tortosí. Pero en fí.
Sí que m´agradaria comentar-te que un dia parlant en un filòleg de llèngua castellana me va saber comentar que els castellans han sabut resoldre prou be este problema, incorporant i fent més ric lo castellà. Clar que natros no em tingut los avantatges que han tingut ni molt menys, pero en fí. Si et servix d´alguna cosa, pos ja ho saps.
Atentament,
Núria Menasanch i Martí
Ah! Algún dia m´agradria poguer quedar en tú per a fer una reunió informal i parlar sobre alguns temes que, penso que als dos mos interessent bastant.