La Transició va promoure la creació de robots polítics, que han viscut molt bé del sistema i s’hi han acomodat de la millor manera possible. Aquest ha estat un dels drames del postfranquisme, que ha portat al disseny d’uns polítics molt ben situats dintre de l’establishment, que s’han enriquit força i s’han convertit en els amos i senyors de la seua parcel·la de poder, el seu partit concretament.
El cas més fragant és el de Duran i Lleida, que té amb Unió una mena de “cortijo” dissenyat a mesura. Ara ja porta anys i anys governant el partit com si fos la seua finqueta. Mai no ha demostrat la seua capacitat d’atracció ciutadana, senzillament es va pujar a un carro en marxa, durant molts anys guanyador, i hi ha continuat, fent més ombra que sol però sempre al capdavant.
Aquesta setmana hem pogut comprovar una altra lamentable actuació d’un polític que navega amb el vent que bufa, i el que ompli la butxaca. Picabaralles continues amb CDC no provoquen cap trencament car els interessos creats són tan grans. Ha renyat Ramon Tremosa, un dels eurodiputats més treballadors de l’actual legislatura. Ho ha fet sabedor de l’enrenou mediàtic que causaria, passa que ell ha viscut sempre dels mitjans de comunicació i dels minuts de glòria que li concedeixen. S’ha posicionat amb en Salvador Sedó, que cobra d’eurodiputat i poca cosa més ha aportat. La mediocritat i l’imbobilisme al poder, aquest sí que és l’eslogan oficiós de la direcció d’Unió. Òbviament, cadascú pot tenir la seua ideologia i defensar-la com pugui i sàpigui. Tanmateix, en Sedó és el viu espill de la mediocritat i del menfotisme, el treball del qual s’ha visualitzat nul. A Europa sembla que Duran necessita algú que també remi cap a ponent, que faci d’ambaixador d’aquest unionisme al qual s’apunta i es desapunta d’acord amb el seu interès.
Duran està preocupat pel xoc de trens, encara no se n’havia adonat que estaven els ferrocarrils en marxa. El pont aeri l’ha fet respirar aires d’espanyolitat, s’hi ha sentit molt còmode per Madrid. Es creu amb força d’anar a Brussel·les, perquè la política li encanta. També li encanta fer ombra al poder, mostrar-se omnipresent des de les ombres i fer negocis sui generis. No sembla que plegui, encara té corda per remar cap a ponent impulsat per l’ego implacable. Dintre però fora, ara d’aquí ara d’allà, ara xoco trens ara voto amb el pepé, és el vividor de la política més gran dels que es fan i es desfan.
S’ha montat molt bé la seua finqueta, treure-l’hi serà tasca feixuga. Corda per promoure l’ombra al govern n’hi queda. El perill és ben dintre de casa.
L’altre dia llegia una opinió que crec veritable: Espanya no s’atura mai contra Catalunya, ataca, avança una mica, fa una mena d’aturada com si la cosa s’estanqués -una mena de treva unilateral- et deixa respirar una mica fins que t’acostumes a la nova situació i tot seguit torna a atacar; així torna a emprendre el gir psicodèlic aquest espiral engolidor que ens va enfonsant mica a mica, any a any, segle a segle, en aquest terrible forat negre.
Ara m’adono, vista la darrera setmana dels “tres dijous” o sigui de l’entrevista de l’Èvole i Gonzàlez al Mas, de l’entrevista del Reuters al Duran i de les darreres declaracions de l’Homs -portaveu de CyU o sigui CyU mateix- m’adono que els nostres enemics, els enemics catalans ben nostrats, de la Independència de Catalunya, han après molt bé la lliçó d’atac espanyola. I així Ciu “per ami Cyu” escanya … i escanya … i escanya el procés d’independència català.
Quan vaig veure les declaracions d’Homs i ajudat per un bloggaire de Vilaweb em vaig adonar que el pla de Cyu expressat, segons el bloggaire, per Mas en el seu debat d’Investidura, és un pla que s’està desenvolupant a la perfecció fil per randa amb la fidelitat i compliment absolut de Mas en la deriva, com ja acabo de dir, deriva que no porta precisament a la Independència de Catalunya, sinó que porta a assegurar una nova legislatura pera Cyu, mentre Catalunya s’arruïna, s’enfonsa i s’acosta inexorablemment al buit de la no independència, pel fet d’allunyar-se’n … allunyar-se’n ….. allunyar-se’n …. propiciat per la no benvolguda cúpula convergent-unionista -mai tan ben dit!-
Símptomes d’aquest allunyar-se’n? – la data, més lluny ja …!? – la pregunta … més traïdora i malinterpretable ja …? i les declaracions continuades de tots aquest janets mortuoris per a la Nació Catalana.
Ahir, dimarts, tornem-hi! ara el torn del Duran. Escanyar una mica més, una nou avís per a navegants … Espanya diu “No i no i no” i ningú se l’escolta -Cyu en aparença tampoc se l’escolta … I CyU també diu no i no i no o diu 2016 i 2016 i 2016 o per saber l’opinió opinió i opinió o pregunta doble assassina i assassina i assassina …
El darrer desmentiment de Mas, abans d’aquesta nova collada de cargols de Duran contra els independentistes catalans o els catalans que esperen la Nova Catalunya Lliure i plena, el darrer desmentiment de Mas -provocat per l’afer Homs, per entendre’ns- era imprecís “decidiran els catalans” fals i naturalment insuficient. A que responia? -a una trucada neguitosa de la Cap dels ingenus catalans representats a l’ANC? Per a una gent -Mas i la cúpula de Cyu i alguna cosa més de Ciu- que confonen deliberadament “decidir” amb “opinar”; que practiquen una estratègia enemiga de l’alliberament de Catalunya com queixar-te de que no et deixen votar mentre tu vols moure el Poble Català a votar inútilment perquè no penses complir el que votin; i encara més tens les penques de dir de facto “voteu vosaltres ingenus catalans que decidiran els espanyols” o no és això el que va dir Homs -fil per randa del discurs d’investidura de Mas-. Deia el bloggaire abans esmentat que ni els periodistes van entendre les subtileses d’aquell discurs d’investidura. Però Mas, això, tot això del 2016 i del més enllà i més enllà està clar que ho sabia i ho pensava i altres ments privilegiades i fidels també ho van entendre a la perfecció.
Sí, en el punt i apart anterior, he escrit que Duran torna a l’atac. És aquella estratègia espanyola d’anar guanyant terreny.
Davant de tot això, davant d’una gent i uns programes pensats per anar allargant la possessió de les poltrones de la fàbrica de llocs de treball que és un partit polític com els que tenim, davant de l’oblit sistemàtic dels interessos reals i nobles del Poble català només hi ha una solució, treure’s la bena dels ulls i endegar una nova embranzida pel darrer tram del procés d’independència, “Unim-nos per Declarar la Independència catalana” n’és el clam i el que cal fer, i la gent que volen assolir aquesta fita i ja s’uneixen per a preparar i desenvolupar aquest il·lusió col·lectiva de fer reeixir la nostra Independència i amb ella tota la Nostra Nació constitueixen des d’ara mateix l’UDIC, units -ja- per declarar la Independència Catalana.
Salvador Molins, Berga