El paperot de Duran

 La Transició va promoure la creació de robots polítics, que han viscut molt bé del sistema i s’hi han acomodat de la millor manera possible. Aquest ha estat un dels drames del postfranquisme, que ha portat al disseny d’uns polítics molt  ben situats dintre de l’establishment, que s’han enriquit força i s’han convertit en els amos i senyors de la seua parcel·la de poder, el seu partit concretament.
El cas més fragant és el de Duran i Lleida, que té amb Unió una mena de “cortijo” dissenyat a mesura. Ara ja porta anys i anys governant el partit com si fos la seua finqueta. Mai no ha demostrat la seua capacitat d’atracció ciutadana, senzillament es va pujar a un carro en marxa, durant molts anys guanyador, i hi ha continuat, fent més ombra que sol però sempre al capdavant.
Aquesta setmana hem pogut comprovar una altra lamentable actuació d’un polític que navega amb el vent que bufa, i el que ompli la butxaca. Picabaralles continues amb CDC no provoquen cap trencament car els interessos creats són tan grans. Ha renyat Ramon Tremosa, un dels eurodiputats més treballadors de l’actual legislatura. Ho ha fet sabedor de l’enrenou mediàtic que causaria, passa que ell ha viscut sempre dels mitjans de comunicació i dels minuts de glòria que li concedeixen. S’ha posicionat amb en Salvador Sedó, que cobra d’eurodiputat i poca cosa més ha aportat. La mediocritat i l’imbobilisme al poder, aquest sí que és l’eslogan oficiós de la direcció d’Unió. Òbviament, cadascú pot tenir la seua ideologia i defensar-la com pugui i sàpigui. Tanmateix, en Sedó és el viu espill de la mediocritat i del menfotisme, el treball del qual s’ha visualitzat nul. A Europa sembla que Duran necessita algú que també remi cap a ponent, que faci d’ambaixador d’aquest unionisme al qual s’apunta i es desapunta d’acord amb el seu interès. 
Duran està preocupat pel xoc de trens, encara no se n’havia adonat que estaven els ferrocarrils en marxa. El pont aeri l’ha fet respirar aires d’espanyolitat, s’hi ha sentit molt còmode per Madrid. Es creu amb força d’anar a Brussel·les, perquè la política li encanta. També li encanta fer ombra al poder, mostrar-se omnipresent des de les ombres i fer negocis sui generis. No sembla que plegui, encara té corda per remar cap a ponent impulsat per l’ego implacable. Dintre però fora, ara d’aquí ara d’allà, ara xoco trens ara voto amb el pepé, és el vividor de la política més gran dels que es fan i es desfan.
S’ha montat molt bé la seua finqueta, treure-l’hi serà tasca feixuga. Corda per promoure l’ombra al govern n’hi queda. El perill és ben dintre de casa. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *