Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

7 de setembre de 2006
Sense categoria
0 comentaris

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI PER ALS PAÏSOS CATALANS

TRES LLIBRES SOBRE  ?LA PALMAVERA?

Durant les dues darreres dècades s?han publicat
alguns estudis molt interessants sobre el col·lectiu de literats algueresos que
formaven el grup de ?La Palmavera?, que
justament enguany fa cent anys de la
seva constitució. És una llàstima que aquest centenari hagi passat
desapercebut, ja que va tenir una gran importància per a la dignificació de la
llengua catalana a l?Alguer i per a la consolidació de contactes culturals
entre la ciutat i la resta dels territoris de parla catalana.

Vaig conèixer l?existència d?aquest conjunt d?escriptors
mitjançant el llibre Tradizioni e usi di Alghero,
de Mn. Antoni Nughes. Aquest llibre
informa abastament de la trajectòria dels membres principals del grup, a la
vegada que  dóna una importància especial
a la publicació de la primera gramàtica del dialecte alguerès per part de Joan Palomba. També inclou un didàctic recull
poètic, que ens permet tenir un retrat del moviment literari alguerès d?aquell període.

Val a dir, que després de la lectura d?aquest
llibre em va quedar especialment una imatge primordialment: les disputes personals
entre ells, les quals l?autor situava en un lloc preeminent com la veritable
causa que varen  impossibilitar la seva
continuació. De fet, estic convençut que si el col·lectiu de la Palmavera
hagués continuat la seva tasca literària de potenciació de la seva llengua vernacla,
la situació cultural a l?Alguer envers la llengua catalana hagués millorat
moltíssim.

Aquest estiu he realitzat un viatge familiar a
l?Alguer i he pres contacte amb la realitat social de la ciutat. Vaig adquirir un llibre que
buscava des de feia temps, L?Aventura
Catalanista de ?La Palmavera?
d?en
Pere Català i Roca, que va ser publicat a l?Alguer el 1998.

La meva visió dels quefers del  grup ha canviat radicalment. He comprovat
que  autors com Carmen Dore o Joan de Giorgio Vitelli
tenien una notable qualitat i varen realitzar una feina grandíssima envers la normalització literària de la nostra llengua.
A la vegada, he comprès que l?esmentada baralla l?havia de situar en un àmbit personal
entre els cosins Joan Pais i Joan Palomba. Pais
tenia escrita una gramàtica de l?alguerès de més qualitat que la de Palomba,
i li havia estat impossible d?editar.  La presència de tots dos al I Congrés Internacional de la llengua
catalana el 1906 (també es compleix el centenari) i el protagonisme que tingué Palomba entre els lingüistes (ja que la
seva gramàtica era una de les estrelles del Congrés), va provocar aquesta
tibantor entre ells que va durar molts anys.

Malauradament la manca de cohesió dels Països
Catalans provoca aquesta mena de situacions i de rivalitats.  Sembla com si des de Catalunya històricament només
s?ha tingut interès en tenir un sol ?ambaixador? a la resta de territoris de
cultura comuna. Un cas semblant va passar al País Valencià entre Joan Fuster i Xavier Casp,
a partir dels anys 1960, amb l?aparició de Nosaltres
els Valencians
que li donà gran fama a Fuster i el convertí en la veu del
nacionalisme català a València. El poeta Casp,
en un atac de gelosia, va anar evolucionant ideològicament
cap a l?anticatalanisme més furibund. La
veritable promesa de la poesia valenciana passà a ser en un tres i no-res
l?enemic número 1 de la unitat de la nostra llengua
i
l?ideòleg del blaverisme. Així de
simple i de contraproduent.

També a la Franja de Ponent en els darrers anys hi
ha hagut nombroses controvèrsies sobre la qualitat dels llibres editats per
autors amateurs comarcals. Sembla que hi ha escriptors que els molesta que en
surtin d?altres al seu territori, que
conreen la llengua catalana i la dignifiquen. Com si ells vulguin proclamar-se
ambaixadors únics de la llengua.

També he tingut l?ocasió
aquest
estiu de llegir un altre interessant llibre Camí de Versos, antologia de la poesia algueresa. Hi ha una anàlisi
molt acurada de la poesia escrita a l?Alguer en la nostra llengua fins al segle
XX per part de l?arxiver Joan Armangué. A la vegada, em va interessar
moltíssim l?anàlisi sobre el fenomen literari  del passat segle per part del bibliotecari Guido Sari.
Sari analitza molt intel·ligentment el
context històric en què visqueren els membres de la Palmavera, les seves
motivacions i els seus graus de col·laboració i d?amistat. Situa clarament la
problemàtica del grup en altres àmbits i no estrictament en les relacions
personals. De fet, remarca que la tensió existia únicament entre els cosins Joan
Pais i Joan Palomba. La resta de membres del col·lectiu s?anaren allunyant els
uns dels altres per qüestions laborals, ja que alguns dels quals varen haver d?abandonar
la ciutat i, consegüentment, se sentiren molt aïllats per poder exercir un mestratge
lingüístic, literari i cultural.

La presència a Catalunya durant la primera dècada
del segle XX d?Antoni Ciuffo, que
signava els seus escrits i poemes com a Ramon
Clavellet,
 va servir com a lligam molt particular entre el col·lectiu i la
intel·lectualitat catalana. Com a seguidor de
la literatura
catalana, i com a amant de
les
variants dialectals i la
literatura escrita
arreu dels Països Catalans
(Terres de l?Ebre, Franja de Ponent,
Alguer, etc.), aquest és un autor que
veritablement m?apassiona. Sembla que va morir a Reus (la ciutat de naixement
del patriarca del Renaixement alguerès, Eduard Toda),
la qual cosa l?uneix a les nostres comarques.

El centenari d?aquest col·lectiu hauria de 
motiva
un increment de l?interès per la literatura algueresa, que va
tenir amb els membre de La Palmavera
el seu punt àlgid.

 

Emigdi Subirats

emigdi@hotmail.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!