Emigdi Subirats i Sebastià

Diumenge al matí, senzillament, les cames no m’anaven ni amb rodes. M’ho havia passat tan bé al concert de Miquel del roig, un agitador patriota del màxim nivell, que encara anava talarejant la lletra de moltes d’aquelles cançons… Les noies d’Ai Carai van tenir el seu debut a Campredó, un bon descobriment de Mestràlia, amb les quals també vam passar-nos-ho d’allò més bé.
La primera feina del diumenge era la neteja de musclos. A Mestràlia, tothom s’arremanga. Cal treball físic i intel·lectual! Cal participar en tot. El matí tan calorós ens havia de portar un munt de grups de ball d’arreu de les comarques ebrenques. La plaça de l’església, estèticament perfecta, va vibrar amb les danses d’afeccionats i afeccionades que volen mostrar la seua qualitat i volen passar-s’ho d’allò més bé.  
Durant el vermut popular vam poder xerrar amb molta gent i contrastar els seus sentiments i els seus suggeriments. La satisfacció en el funcionament del certamen és gairebé absoluta.
Poc descans de migdia, no hi ha treva. La tarda ens esperava a ritme de dansa i de castanyola. Robert Tajada es va coronar com a mestre de castanyoles amb uns tallers que van comploure totes les seues aguerrides alumnes. La jota ebrenca va tornar a fer-se present, cosa que van agrair les nombroses persones assistents.
Dos actuacions musicals de nivell, donaven el gran toc a Mestràlia.  Un 10 a les Filomenes, una actuació deliciosa. Van apropar la música dels anys 1920 a la gent de Campredó, que va gaudir d’allò més. Varen demostrar la desnaturalització en què han caigut algunes festes, on el català queda reclòs sempre. El català pot ser l’essència de la festa en tot moment. Hi ha un munt d’orquestres que no aporten res en absolut, que són molt cares i amb una qualitat ínfima. La festa també és qualitat, és cultura, és catalanitat. Grups com les filomenes enlairen la nostra Ítaka i demostren que el nostre parlar pot regnar arreu!!!Un 10 a Temps al Temps… Aquest grup de la Terra Alta i del Matarranya va fer tot un recital de savoir faire musical. Un gran nivell, una gran qualitat musical, una gran aportació al panorama musical català. Tot un orgull haver-los tingut a Mestràlia! Ressonen encara els versos de Desideri Lombarte, de Pena-roja de Tastavins, un dels grans poetes entre els grans i fidel a la terra i la llengua com qui més. Musicar Desideri és musicar el país!!!
El Roquer gastronòmic estava a vessar amb molt bon àpat i molt bona xerrera.
A la nit, exhausts vam poder gaudir una mica d’aquestes delícies del restaurant el Grèvol, cargols picantets.
Paraules d’agraiment per Xavi Latorre, de l’equip de so, per Pau Gutíérrez, l’electricista més guapo dels que es fan i es desfan; per als lutiers i llibreters. Sobretot, per als companys de la UE Campredó, que van pencar com els millors!
Mestràlia és música, és catalanitat, és xalera, és país!