Emigdi Subirats i Sebastià

DOS  ARTICLES DE 1967 SOBRE L?OBRA DE
BLADÉ DESUMVILA

Artur Bladé i
Desumvila va ser un dels escriptors catalans més participatius en la premsa
mexicana de l?exili (Pont blau, La nostra revista, La nova revista,
etc.), fins i tot després de tornar a Catalunya a principis de 1960, ja que va
continuar col·laborant amb la històrica revista Xaloc. Gaudia d?un gran
prestigi com a memorialista i els seus articles ens han servit com a veritable
retrat d?una època, alhora que són molt didàctics ja que ens permeten saber les
dates de nombrosos esdeveniments socials i polítics d?interès. La publicació de
Benissanet el 1953 li va donar un gran prestigi literari, ja que va
sorprendre per la seva immensa capacitat narrativa i per l?habilitat en
descriure prototipus humans, que eren la viva imatge de la vida rural en qualsevol
poble de la riba baixa de l?Ebre. L?aparició dels altres llibres que seguiren
durant els anys 1950 i 1960 era objecte també de notable interès per part de la
resta de companys de la premsa. Creiem molt interessant la lectura d?aquestes
dues ressenyes extenses sobre dos dels seus llibres publicats a finals de 1960
que va incloure l?esmentada revista Xaloc, publicada a Ciutat de Mèxic.

El castell de Miravet[1],
per
A. Bladé Desumvila. Episodis de la història n. 80

Les
reproduccions que hem pogut veure de l?obra Els castells de Catalunya que
publica en fascicles Rafel Dalmau, ens donen una perspectiva d?allò que encara
resta en peu d0aquestes construccions a l?interior de les quals s0amunteguen
períodes vius de la nostra història entre el fum de la pólvora, batusses
sagnants i algun que altre drama amorós. Molts d?aquests castells han quedat
ensorrats sota el pas dels anys i no en resta més que el record del que foren
i, sovint, la ressenya i la descripció dels cronistes que han pogut tenir accés
als arxius. No tot ha estat anorreat i gràcies a aquesta circumstància podem
anar seguit fil per randa aquesta meravellosa història del castell de Miravet
que ens dóna a conèixer, amb el seu estil polit i agradós, l?autor del treball
que comentem.

Bladé ens situa,
d?antuvi, en el medi geogràfic. Estem a la banda dreta de l?Ebre quan el riu ve
des de Faió fent giragonses com si ? embadalit amb el paisatge que ell mateix
crea ? retardés l0hora de perdre?s en la mar. El castell de Miravet domina el
terreny en una gran extensió i entre les construccions de guerra i guaites
degudes als sarraïns és el més ben conservat si descartem ? remarca l?autor ?
La Suda de Tortosa. Ja situats al capdamunt del turó on està emplaçat el
castell, Bladé ens el descriu amb un devesall de detalls que ens permeten
fàcilment resseguir-lo. Des dels seus orígens, en temps anteriors a Abderraman
III, califat de Còrdova (912-961) fins la batalla de l?Ebre el juliol fr 1938,
un dels episodis de la qual tingué per escenari el recinte del castell, anem
seguint, de la mà de l?autor, tota una sèrie d?esdeveniments hjstòrics amb el
seu seguici de primers actors que tan aviat estan presents com desapareixen
sense deixar rastre. Assistim a l?ensorrament de l?imperi musulmà i el seu
esmicolament en regnes de taifes (1031) els quals eren amos i senyors de
Tortosa, i l?ambiciós projecte del comte Ramon Berenguer IV de la conquesta de
l?Ebre català i del seu baluard, Tortosa, que portà a fi de bé, amb l?ajut dels
genovesos, el 1148.

Un dels guerrers
que més contribuí, amb el seu coratge, a la presa de Tortosa, fou Guillem Ramon
de Montcada. Fou ell qui es presentà davant Ramon Berenguer IV que es trobava a
Lleida ? se n?apoderà el 24 d?octubre de 1149 després d?un setge de set mesos
-, comissionat pels aragonesos (el Montcada s?0havia refugiat a Aragó bandejat
pel comte). ?oeSènyer ? dix Guillem Ramon ? yo són vengut denant vos axi com a
sel qui us percassa vostre profit e vostra honor… e presenten-vos lo regisme
d?Aragó e que prenats la donzela per muler, de qui és lo regisme; e éls tots
preguen-vos que siats lur senyor e lur rey? (Desclot. Crònica. Vol II, capítol
1).

Ramon Berenguer
IV no s?ho fa dir dues vegades. ?oeCertes 
– dix lo chomte -, assí ja bel present e tal que no fa refusar?. I com
en un conte de fades, Desclot afegeix. ?oe E el chomte
cavalcà ab gran cavaleria e entrà en Aragó
e pres la dona per muler e liura-li hom
tot el regisme?. No es tractava de
perdre el temps; dona i reialme. El relat ens empeny a rellegir textos
coneguts, com és el motiu de l?exili del senescal Guillem Ramon de Montcada a
Aragó. Aquest Montcada era nét del gran senescal del mateix nom. (La senescalia
del comte de Barcelona va estar vinculada amb la família Montcada des de temps
remots). Se li atribuí l?assassinat de Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de
Tarragona amb qui eren parents pel casament del senescal amb una neboda de
l?arquebisbe. Entorn del fet es bastí tota una llegenda, que ens descriu amb
totes les seves versions Miquel Coll i Alentorn.

A aquesta
estampa medieval s?afegeixen els templers que tant es distingiren, pel seu
coratge, en la presa de Tortosa, el senyoria de la qual compartien amb els
Montcada. Fan acte de presència al castell de Miravet que van a ajudar a
prendre amb les hosts de Ramon Berenguer IV. Aquest, en agraïment, els cedí un
extens territori que agafava ? i sobrepassava, aclareix Bladé  les actuals comarques de la Ribera i Terra
Alta. Móra, Garcia i Tivenys no hi entraven. En el seu relat, l?autor de
l?esmentada monografia, ens porta als orígens de l?orde del Temple, el seu
fabulós desenvolupament i l?acumulació de riqueses que feren perdre els estrips
a Felip IV ?oeel bell? i, per a apoderar-se?n convencé la Inquisició de París
d?obrir-los un gran procés. Fou la fi dels templers. Al Principat foren tractats
amb més miraments sota Jaume II i sortiren del tràngol amb una pensió
vitalícia, atorgada pel Concili provincial de Tarragona. Martí l?Humà,
pernoctà, al castell el 1402 i Carles de Viana ho féu, després de ser detingut
a Lleida, de pas cap a Morella. Les ombres s?arrosseguen entorn del castell de
Miravet. Davant els trasbalsos que s?anaven succeint amb l?entronització de la
dinastia dels Trastàmara, el castell aguanta ferm. Intervé en la guerra dels
deu anys contra Joan II i la Joana Enríquez, esguarda l?expulsió dels jueus i
moriscos decretada per Felip II el 1610 amb gran dany per a les terres que
s?estenien als seus peus; la guerra de separació del 1640, la de Successió del
1703-1714. Els francesos el deixen de racó perquè prefereixen el castell de
Móra però amb la carlinada la cosa es torna a animar passant successivament de
mans dels carlins a la dels liberals fins les canonades de la guerra dels Tres
anys.

En fi, un repàs
d?història fet amb traça.

M. Grases

Francesc Pujols per ell mateix[2], per A. Bladé
Desumvila. Editorial Pòrtic. Barcelona, 1967.

El lúcid
escriptor A. Bladé Desumvila ha escrit un llibre interessantíssim: Francesc
Pujols per ell mateix. És la vida i l?obra de Pujols narrada amb acuïtat i
dilecció. Bladé no ha fet més que seguir el pensament del filòsof de Martorell.
I ha utilitzat els múltiples diàlegs que ambdós sostingueren a la prestigiosa
ciutat de Montpeller. Diàlegs vius, amb intenció perforadora, amb humor
esgarrinxador i pueril alhora. Tot, tanmateix, centrat per una gran nostàlgia.
Pensem que Pujols i Bladé eren exiliats, i en tota conversa l?aire de la terra
estimada passava lleu o furiós.

Hom comprova, de
cop, que Bladé sent una gran simpatia, ratllant a
l?admiració, per Francesc Pujols. Aquest no podia haver trobat un Eckermann més
idoni, més conscient, més identificat amb el polifacètic escriptor. Si Pujols
construïa les seves frases mitjançant períodes llargs i potser no del tot
diàfans, Bladé ha sabut arrodonir-les, llimar-les. I la doctrina que de Pujols
ens exposa, raja amb una prosa vital, neta, entenedora! A part de l?interès
intern de l?obra i del substràtum metafísic que pugui contenir, l?exposició que
ens fa Bladé és viva, penetrativa, gairebé diríem didàctica.

No dubto que
Pujols estaria satisfet de veure els aspectes diversos de la seva obra, tan
magníficament exposat s a la consideració dels lectors.

Francesc Pujols
va ser una figura rellevant del noucentisme. A mesura que passi el temps jo
crec que la seva obra global serà estudiada amb curiositat i viu interès. Era
un home de facetes diverses. I d?una humanitat que el salva d?anècdotes
malèvoles i insubstancials. Anècdotes que l?assetjaren però, tanmateix, aguantà
impàvid com un pallassos- actitud difícil – , mig rioler, mig tendrament
melangiós.

Bladé ens
descobreix, en les seves seixanta primeres pàgines del llibre que comentem, el
Pujols que molts catalans han admirat. L?estudia com a home, filòsof, crític i
poeta. Poeta popular, d?una emoció corprenedora- Els versos que Bladé retreu de Pujols són encertadíssims. És interessant, així mateix,
l?entrevista que l?autor de la Geografia
espiritual de Catalunya va tenir amb Josep Carner. Recordem aquell final on
es sintetitza la vàlua poètica ? truncada tan aviat ? de l?home ple de
paradoxes que va escriure, sobretot, un poema, Divendres Sant, amarat de
gràcia, de tendresa i d?amor. Poema que féu dir a Carner aquestes paraules: ?oeEncara
que Pujols només hagués escrit aquesta poesia, caldria considerar-lo un gran
poeta?.

L?autor de
Montpeller català ens parla, amb agudesa, del Pujols que estimà, amb veritable
amor, Catalunya. Per això assenyala que ?oeno hi ha ningú, per foll o fariseu que
sigui, amb prou força de voluntat per a consagrar tota la seva existència a
predicar allò que no creu, és a dir, una causa que hom té per falsa o inútil, i
menys encara si comporta sacrificis o treballs poc remunerats?. Bladé creu ? i
creiem nosaltres ? que a Pujols va perjudicar-lo la seva habitud de dir una
cosa per donar-ne a entendre una altra ? ironia clàssica -, a més de la fama
(mala fama) d?home cínic. Molta gent, sense un examen detingut, involucraren la
fesomia i fantasia de l?humorista amb la personalitat del filòsof. Pensem,
però, que Pujols, a despit de tot, fou el català més antipairalista. Un home
educat, cavaller, correctíssim amb tothom. Com altres escriptors del seu temps
? Josep Maria Junyoy, per exemple -, Pujols era un esteta a ultrança. Fou amant
de la música i un gran liceista; fervorós del teatre català; loquaç i
contradictori, però sempre obert a la generositat. I tal com digué Josep Maria
de Sagarra: ?oePujols se?l defineix amb sensacions, no amb conceptes?. Frase
agudíssima! Era un home, també, que sabia descobrir els més purs horitzons de
l?emoció. Pocs han entès, com ell, la lírica prodigiosa de l?universal
Verdaguer.

No oblidem,
tampoc, que Pujols va ser un conscienciós i sagaç crític d?art. Un escriptor
tan qualificat com Carles Riba ens ho testifica amb el seu admirable llibre Els
marges. Fins l?any 1912 l?estil de Pujols era de frases curtes i martellejants:
?oeUn estil bíblic, profètic, apocalíptic?. Després ? contradiccions pujolsianes
-, esdevingué barroc. Qui no recorda alguns dels seus articles conceptuosos,
allargassats de frases inacabables?

Artur Bladé ens
descriu meravellosament la vida de Francesc Pujols durant els seus anys més
feliços: quan, voltat de l?afecte de la mare, de la muller, del fill i dels
amics, ?oevivia a Martorell enmig d?arbres i de flors, de silencis a l?hivern
i de cants de rossinyols a la primavera?. Bladé  ha escrit unes pàgines gràvides d?emoció,
d?una enorme plasticitat. Tan vives i clares com alguns capítols del seu
inoblidable llibre  Benissanet.

L?autor del
sistema anomenat Pantologia o Ciència del Tot va escriure llibres que entren
dins la denominació de científics. La ciència , segons la definició clàssica, ?oe
és el coneixement de les coses pels seus principis i causes?. Ciència no és
solament crear la possible felicitat material sinó eixamplar l?univers dels
nostres esperits i arribar a creure allò que no sabem explicar-nos; trobar
sentit a la nostra vida.

Jo no sóc
l?indicat per dir si les seves doctrines o els seus llibres un dia reeixiran, i
si tot s?ajusta al rigor de l?ortodòxia. Però per modestos que siguin els
resultats d?un pensador, el seu esforç i, per tant, la seva contribució al
saber humà, és sempre plausible.

És recomfortant
de comprovar l?amor que per la investigació filosòfica sentia Francesc Pujols.
Els seus ulls esdevingueren fatigadíssims degut a les moltes lectures
encaminades a desentranyar i continuar, amb el seu sistema, la trajectòria del
pensament català, iniciada per Llull, seguida per Sibiuda, Eixalà, Balmes,
Llorens i tots els pensadors que ha produït la nostra terra.

Hem de
referir-nos, encara que sigui succintament, sobre l?estil de Pujols. El seu
estil es construïa no tansols damunt la crítica, si que també sobre la possible
substitució de la crítica pel tractament de l?humor. Un humor que actuava per
sorpresa a aquell qui el llegia. Ningú no sabia on podia dur-nos un escriptor
amb una tan singular capacitat per combinar una especulació en el llampegueig
d?un estirabot.

Pensem,
tanmateix, que la gran tragèdia de la història és que tots els homes d?idees,
d?idees que lluiten, tenen una mica de raó. El dia de la raó absoluta estarem
tots d?acord. Mentrestant, cal comprensió i tolerància, car, com deia Marañón.
?oe és més fàcil morir per una idea, que tractar de comprendre les idees dels
altres?.

Artur Bladé pot
estar content d?haver contribuït a fer-nos conèixer un home important del
nostre país. I, alhora, revelar-nos matisos interessantíssims de la seva obra.
Francesc Pujols, fidel a una conducta a través de les idees, podrà ser alabat o
menystingut; però la seva actitud ha de merèixer, si més no, respecte.

Leandre Amigó

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!