En un cèntric establiment del llibre antic
de la ciutat de Barcelona, em va arribar a les mans una excel·lent biografia
elaborada per l?escriptor vinarossenc Francesc Almela i Vives sobre un dels
grans savis valencians de tots els temps: en Joan Lluís Vives. Va ser editada
per la històrica editorial Barcino, que aleshores tenia la seu al número 17 del
comercial carrer de la Portaferrissa, alhora que va veure la llum el fatídic
any 1936, és a dir fa setanta anys, en què tantes coses es trencaren i en què
començà per a la nostra cultura un autèntic calvari. En una de les planes del
llibre se?ns exposa una sèrie de publicacions sobre Gramàtica Catalana que la
històrica editorial havia publicat, entre les quals ?oeManuals escolars? (grau
elementals i superiors), així com obres històriques com ?oeOrtografia Catalana? i
el ?oeDiccionari ortogràfic abreujat? del mestre Pompeu Fabra. A contraportada,
l?editorial Barcino feia publicitat de les seves col·leccions més
carismàtiques, de les quals cal destacar: Els
clàssics del món, amb obres publicades de Shakespeare, Molière i Mistral,
el poeta occità tan lligat culturalment a la nació catalana; una Antologia de biblioteca d?escriptors
catalans moderns; Els nostres
clàssics amb les obres completes dels escriptors catalans medievals; i la Enciclopèdia Catalunya, que s?anunciava
com a Biblioteca d?estudis sobre Catalunya, València i les Balears en tots els
aspectes, que comptava amb 21 volums publicats.
Francesc Almela Vives
En Francesc Almela i Vives (Vinaròs 1901-
València 1967) estudià lletres a la Universitat de València i es convertí en un
dels més brillants homes de lletres valencians de tot el segle. L?any 1930 ja
era director de la col·lecció ?oeLa nostra novel·la?, alhora que posteriorment
també fou director dels darrers números
de ?oeTaula de Lletres Valencianes?, i
director numerari del Centre de Cultura Valenciana. Entre les seves obres en català anteriors
1936 trobem una àmplia varietat de gèneres. Va començar escrivint contes a la
secció ?oeel conte del diumenge?: ?oeCordèlia i Baltasar? (1920), ?oeLeònides,
Everilda i Albà? (192º). Els seus primers llibres foren estudis sobre els
autors clàssics valencians, concretament la biografia de ?oeSant Vicenç Ferrer? i
la introducció al ?oeLlibre de les dones? de Mn. Jaume Roig. El 1928 publica el
seu primer llibre de poemes: ?oeL?espill a trossos? (1928), l?any següent un
conegut assaig ?oePomell de Bibliòfils valencians?, el qual estava escrit en un
català estàndard, i reprodueix la vida de 16 erudits valencians[1] . El 1931 estrenà l?obra
de teatre ?oeL?antigor?, mentre que el 1933 publicà ?oeJoujou?, un llibre de versos
en català i castellà. Després de la guerra civil, continuà la seva producció
poètica en llengua catalana amb obres com: ?oeLa llum tremolosa? (1948) i ?oeLes
taronges amargues? (1955). Quant a la seva obra en castellà, destacarem els
seus estudis sobre la literatura
autòctona, especialment: ?oeLa poesía valenciana en 1930? i ?oeEl libro
valenciano?.
Joan Lluís Vives
L?erudit vinarossenc ens fa un acurat
retrat del savi valencià, escrit amb un català normatiu impecable. Joan Lluís
Vives va nàixer a València el 1492. Fou un dels primers deixebles de la
Universitat de València. Va tenir com a mestre de Gramàtica en Jeroni Amiguet,
professor de les Terres de l?Ebre, home que no va exercir una bona influència
en ell, ja que va provocar una disputa contra el famós humanista Antoni de
Nebrija. Va viatjar per Europa i va residir a París, Bruges i Lovaina. Va
entrar en contacte amb Erasme de Rotterdam, la
figura cabdal del Renaixement, i aquest el va proposar per a tota mena
de càrrecs, donat que el considerava com al seu home de confiança.
L?any 1520 va publicar obres
importantíssimes: Prefatio et uigilia in
Somnium Scipionis ciceroniani i les Declamationes quinque Syllanoe.
L?escriptor vinarossenc comenta abastament les relacions amb Erasme i amb
l?església, i el notable paper filosòfic d?en Vives, en uns moments
veritablement turbulents al vell continent. L?any 1524 va publicar una de les
obres més conegudes i populars: De instituione
feminae christianae, dividida en tres parts relatives a les donzelles, a
les maridades i a les vídues, ?oeL?educació de la dona cristiana? és una de les
obres que palesen més l?autèntica austeritat de Vives.
Va decidir anar a Anglaterra i esdevingué
professor a Oxford on va escriure: De ration studii puerilis, que conté
moltes de les seves idees pedagògiques. També va consolidar una ferma amistat
amb Thomas More, alhora que ell recomanava altament la lectura de l?obra
?Utopia? del savi anglès. Es va casar a
Flandes i va escriure Satellitium animi,
siue symbola i la Introductio ad
sapentiam. Es tracta de dues obres de moral pràctica, on el moralista hi condensa en màximes breus
les normes del seu comportament en diverses esferes. Al 1526, ja de tornada a
Anglaterra, va acabar l?obra titulada De
subuentione pauperum, siue de humanis necessitatibus.
El divorci del rei Enric VIII d?Anglaterra
amb Catalonia d?Aragói per tal de poder casar-se amb Anne Boleyn va causar un
gran impacte en el món polític i també en el de les lletres. Va començar una
època de contratemps per a Vives que va haver de marxar a Lilla, on publicà Sacrum diurnum de sudori domini nostri Iesu
Christi, que és un ofici diví amb himnes, oracions, misses, etc., compost
com una mena de medicina celestial contra les epidèmies, que es considera
dintre del gènere un treball molt remarcable. Aquesta obra va ser complementada
amb una oració titulada Concio de sudore
nostro et Christi, on l?autor fonamentant-se en el fet d?una epidèmia que
produïa una suor molt abundós i al cap de poques hores, la mort, feia
enlairades consideracions sobre la corrupció de l?època. Encara tingué temps per dedicar-se a escriure
De concordia et discordia in humano
genere, resum de les seves idees i els seus sentiments sobre la guerra i la
pau.
El 1531 va publicar De disciplinis, una de les seves obres més importants i que
constituïa un examen de les causes de decadència de les arts i dels mitjans de
restaurar-les. Aquesta obra que l?Almela Vives considera com una veritable
síntesi de les idees del Renaixement, li ha valgut gran part de la seva glòria. El 1532 va publicar De rationi dicendi, un tractat de retòrica.
Ja amb una fluixa salut va escriure De
communione rerum ad germanos inferiores i Excitaciones animi in Deum. La
posterior mort d?Erasme el va afectar molt. Des de 1536 a 1539 va viure a Breda
on va escriure opuscles com els diàlegs Linguae latinae exercitatio, i Censura de
Aristotelis operibus, i In Bucólica Vergilii interrpretatio . Finalment va
escriure De iueritate fidei christianae, obra que no va veure publicada en
vida, que consta de cinc llibres: El primer tracta dels fonaments generals de
la fe, el segon de Jesucrist i la seva doctrina, els dos següents, dels jueus i
els musulmans, i el darrer, de la superioritat del cristianisme sobre totes les
altres comunions filosòfiques i religioses. Almela remarca que Vives ni en
aquesta obra ni en cap altra, no dóna proves teòriques de l?existència de Déu.
Joan Lluís Vives va morir el 6 de maig de 1540.
Durant l?obra l?escriptor vinarossenc apunta cap al pacifisme de Vives, per la
seva aportació pedagògica, i per les idees sociològiques i les controvèrsies
religioses del moment. Fa esment de
l?obra De concordia et discordia in
humano genere que contenia totes les idees vivistes sobre la guerra i la
pau i posteriorment de l?obra De
pacificatione, on insistia en els seus arguments i on s?adreçava
personalment a les personalitats polítiques més responsables de l?època,
demanant que complissin amb llur deure pacificador. L?anomena un autèntic
apòstol de la pau, per la qual va treballar amb un veritable entusiasme.
En
el darrer apartat d?aquesta biografia, l?erudit vinarossenc
va voler demostrar la valencianitat de
Vives, on esmenta la seva mai trencada relació amb el País Valencià, així com
recorda les paraules que l?il·lustre bisbe de Vic i teòric del nacionalisme
català, Torras i Bages, al paràgraf final de l?estudi que dedica a Vives en La
tradició catalana: després d?al·ludir al cosmopolitisme i renaixentisme
del nostre savi: Malgrat d?això, resplendeixen
el filòsof valencià les qualitats que comunament adormen l?esperit de la
nostra gent,: maturitat de judici, moderació en les idees, amor del just medi
en la vida pràctica, i talent assimilatiu.
A propòsit de l?expressió idiomàtica, cal
dir que la llengua normalment usada per Vives per a escriure les seves obres
fou la llatina, cosa que estava perfectament dintre del caràcter de la
producció i del corrent renaixentista en què aquesta es manifestava. Però hi ha
motius per a creure que el savi valencià, a més de conèixer perfectament la
seva llengua materna, l?estimava fins al punt d?haver-la usada per a escriure
algun opuscle. A més Vives recorda la
llengua vernacle en alguna obra, com la que va escriure sobre l?educació de la
dona cristiana, on diu que Jaume I en conquerir la terra valenciana, hi va dur
cavallers aragonesos i donzelles lleidatanes, els fills dels quals parlaren el
llenguatge de les mares: ?oeeum quem iam
per plures quam ducentos et quinquaginta annos loquimur. Crec que és un
gran honor per a tots els catalanoparlants que en Joan-Lluís vives posés en
totes les seves obres al costat del seu nom la paraula ?oevalentinus?.
[1] Entre els quals: Joan Baptista Pérez (bisbe de
Sogorb), Joaquim Marin (traductor), Francesc Pérez (fundador de la Biblioteca
Universitària de València) etc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!