Cero Zapatero
Contra el que tinc per costum i a contracor m’he
guaitat l’entrevista de la
Terribas al Zetapé. S’ho mereixia la Terribas.
No pretenc fer cap anàlisi que ja el faran d’altres,
només em quedo amb els ressons, amb les impressions que emanen de les imatges i
els tons, amb la sensació de conjunt, deixant de banda les paraules
concretes, amb l’observació del joc entre
la voluntat de l’entrevistadora d’obtenir respostes i el de l’entrevistat en no
donar-les, Si fos un periodista
d’aquests que van prenent nota de les frases que conformaran els
titulars no hauria escrit res, deu ser per això que no soc periodista. El
nivell d’enunciat de Zapatero ha estat cero, per molt que s’hi hagi esforçat la Mònica només a aconseguit
que es manifestés per omisió.
De totes maneres Zapataro també ha dit no dient res.
No se si ho ha dit, però jo he entès que fer aprovar el seu estatut sobre
Catalunya és peça fonamental en l’estratègia d’integrar per molts i molts anys
Catalunya a Espanya, que el nivell
assolit en l’estatut que ens volen fer votar el mes que ve, és el pal de paller
on enrotllar els estatus de les altres “autonomies espanyoles”, l’exemple a
imitar, el dels nens aplicats a qui fins ara s’havia bescantat per “empollons”
i el nou mestre col·loca al seu lloc tot renyant als que se’ls en fotien. Una manera
amable d’absorció certament, de “bon rotllo” però d’absorció definitiva, o
quasi.
Tampoc negaré que Zapatero es infinitament mes
digerible que l’Ansar, fins i tot admeto que te millor voluntat cap a nosaltres
i que de manera sincera (sinceritat política, es clar) ha ordit un pla per
alliberar de tensions els diversos territoris sota la corona espanyola. Si fos
espanyol amb dos dits de front n’estaria content del meu president.
Però el fat m’ha fet néixer a Catalunya i la
voluntat m’ha fet català, entenc el compromís de Zapatero cap a Espanya però
naturalment no el comparteixo.
Així les coses per a un no nacionalista convençut, independentista
ocasional per imperatiu moral, la resposta
el dia del celebrendum pot ser
qualsevol excepte el Sí.
El sí és l’acceptació mesella de la jugada,
l’autogol, la signatura de la renuncia a ser, per molt i molts anys.
Des de la perspectiva partidista (que no és la meva)
es poden fer moltes càbales. Ja s’ho faran, ni me’ls escolto No m’inquieta
coincidir amb aquells que mai m’hauria volgut trobar, de la mateixa manera que
coincideixo al tren amb qui no voldria i no m’importa, perquè el tren només és
el mitja per anar a llocs diferents i baixar a estacions diferents.
Cadascú, depenent dels seu nivell de reflexió i
d’adhesió, decidirà el que ha de fer (o no fer) però si hi ha una bona
oportunitat per posar en dificultats i potser fer fracassar la gran jugada del
nacionalisme espanyol de lligar “de bon rotllo” als països que formen part de
l’Estat espanyol a desgrat da la seva gent originària és el dia escollit per
celebrar l’aprovació del estatupéndum.
La gent a qui la seva voluntat ha fet catalana són
els que realment s’ho han de rumiar molt bé, la resta ja ho tenen clar.