La novel·la: Rosales, Carranza, Aliern, Igual i Meix

La novel·la: Rosales, Carranza, Aliern, Igual i Meix

La novel·la, per essència, és un gènere majoritari que reclama unes inversons econòmiques considerables i que necessita, per a la seua difusió, una propaganda que la faci arribar al gran públic. Amb les excepcions del rapitenc Sebastià Juan Arbó, del jesusenc Joan Cid i Mulet i del vinarossenc Joan Manel Borràs i Jarque, a les comarques centrals dels Països Catalans no podíem presumir de novel·listes prolífics en la llengua de la terra. A finals del segle XX i principis del XXI s’han anat descobrint tot un seguit de narradors/es que estan assolint fites importants, però. La narrativa ebrenca està en un moment veritablement dolç. Als i a les escriptors/es ebrencs/ques històricament els ha costat molt creuar la barrera geogràfica que ens presenta el Coll de Balaguer. Sortosament, en l’actualitat podem parlar de cinc novel·listes ebrencs que són força coneguts arreu dels Països Catalans i que s’han convertit en tota una referència literària: Emili Rosales, Andreu Carranza, Francesca Aliern, Carme Meix i Josep Igual.

1. EMILI ROSALES
Emili Rosales i Castellà (1968) és natural de Sant Carles de la Ràpita. És un dels grans novel·listes catalans actuals i un prestigiós editor. Va fer els seus primers passos literaris en el camp de la poesia amb Ciutats i mar (1989) i Els dies i tu (1991), amb els quals va guanyar el premi de poesia jove Salvador Espriu i va quedar finalista del premi Amadeu Oller. Ciutats i tu no és un simple recull de 27 poemes, sinó que suposa una unitat poètica on la necessitat creativa de l’autor el porta a expressar amb elegància la combinació de l’amor i la bellesa, la recerca d’una il·lusió. Posteriorment va passar a la novel·la, gènere en el qual ha publicat quatre títols: La casa de la platja (1995), Els amos del món (1997), Mentre Barcelona dorm (1999) i La ciutat invisible (2005), amb la qual va ser premiat amb el Sant Jordi de novel·la i va ser finalista del premi Mèdicis, que s’atorga a França a la millor novel·la en llengua estrangera, el primer cop que és seleccionada una obra escrita en llengua catalana.
La casa de la platja és un símbol vivent ja que tot passa al voltant d’allò que signifiquen aquells quatres murs. Les històries que sorgeixen al seu redòs fan crèixer el protagonista. Allí descobreix coses importants dels seus avantpassats. El seu besiaio havia travessat el Mediterrani en un vaixell i s’enamora d’una noia que era néta d’un escriptor proscrit, que simbolitza Arbó. En Els Amos del món experiemnta un seguit de recursos estilístics i narratius que fabriquen una novel3la interessant. El protagonista va descobrint les intrigues del poder, la dificultat de les relacions familiars i amoroses. A Mentre Barcelona dorm descriu les relacions i les tensiosn entre tres amics (una periodista, un economista i un professor d’arquitectura).
Durant uns anys va exercir com a corresponsal del diari Avui a Londres, i va poder-nos oferir un seguit d’entrevistes als més prestigiosos escriptors residents a la ciutat que procedeixen de tot el món, amb les quals ens obsequiava amb tota una lliçó quant a coneixements literaris. Actualment exerceix com a editor de Planeta, i s’encarregava de diverses col·leccions en llengua catalana. També ha realitzat traduccions i notables crítiques literàries. És el major baluard de les lletres ebrenques actuals.

2. ANDREU CARRANZA
Andreu Carranza i Font és natural d’Ascó (1957). Ha aconseguit un bon prestigi com a novel·lista amb una llarga trajectòria i títols molt significatius: Llibre de les set xibeques : la riuada Tarragona, El desert de l’oblit, Anjub. Confessions d’un bandoler, La filla de la memòria, El que l’herbolària sap, L’hivern del Tigre, La Clau Gaudí (conjuntament amb Esteban Martin, que va ser tot un bestseller) i Imprenta Babel. Quant a narrativa breu ha publicat igualment: La tinta de la immortalitat, Aigua de València i Riu avall. En poesia compta amb dos títols: Trilogia del deliri (1993) i A mumpare (2000). Ha rebut nombrosos premis literaris com el Sant Joan per la novel·la Anjub, el Ribera d’Ebre per El desert de l’oblit i el Vila d’Ascó per La filla de la memòria.

3. FRANCESCA ALIERN
francesca Aliern
és una escriptora autodidacta, natural de Xerta. Va començar la seua tasca literària escrivint novel·les en castellà, de tipus molt sentimental amb temes veritablement colpidors. La seues primeres obres són Xerta. Recull popular (1995) i Records i memòries al voltant d’uns murs, 1995-1996. A partir d’aquí endega la seua trajectòria com a novel·lista en castellà amb novel·les de gran èxit i intensitat. Amb Un otoño, toda una vida (1997-1998) planteja una relació homsexual femenina que li va donar una gran fama. Amb No llores, Laura (1999) novel·la la tragèdia persona d’una drogadicta, mentre que amb La Canela (2001) analitza la vida d’un transexual. Publica també el recull de contes El batec de l’aigua (2000) i Misererenobis (2002). La menestrala (2003) és la seua primera novel·la en català, sobre una figura legendària al seu poble natal. Encara publicaria en castellà La historia innecesaria (2004) que tracta el delicat tema de la delinqüència juvenil. Amb El pont de la solitud (2005) endega la seua gran trilogia en catallà, llengua que ja no abandonarà, i que la porta a analitzar els anys de la dura postguerra, amb Sabó moll (2006) els anys 1950, la qual es considera la seua millor obra, i amb Camins (2007) els feliços 60. Posteriorment, arribaran novel·les igualment colpidores com Cor de llop (2008), Aigües fondes (2009), Mans de fang (2010), L’espiera (2011), amb la qual entra de ple en la novel·la detectivesca.

4.CARME MEIX
Carme Meix (1937) és natural de Gandesa. És llicenciada en Filologia Catalana i va ser professora de català diversos instituts de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Els seus inicis literaris arriben en l’àmbit poètic amb poema sobre la Mare de Déu de la Fontcalda, distingit amb el guardó de poesia de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida (1989). Posteriorment publicarà: Palau d’absències —guanyadora del Caterina Albert i Paradís de poesia (1991)—, La dansada —fina­lis­ta del Sant Joan de novel·la (1993), publicada el 1996—, El crit de l’esparver —guanyadora de l’Universitat de Lleida de novel·la històrica (1995)— i Cercles —guanyadora del Vila d’Ascó de narrativa (2003). També ha publicat la novel·la Paisatge amb boira (1998) i Collita de foc. Ha participat en els reculls El brogit de l’Ebre (2003) i Terres d’aigua (2004). Col·labora habitualment amb articles d’opinió en diversos mitjans de comunicació, entre els quals destaquen l’Avui i La Veu de l’Ebre, i és una activa blocaire.

5. JOSEP IGUAL
Josep Igual i Febrer (1966) és natural de Benicarló. És escriptor i cantant i resideix a Sant Carles de la Ràpita. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València. Va estar vinculat a revistes de notable qualitat literària com Raval de lletres i Passadís.Ha estat distingit amb nombrosos premis literaris: Rois de Corella, Ribelles, Sebastià Juan Arbó, Vall d’Uixó, Ametlla de Mar, Ciutat de Vinarós i el Cristòfol Despuig. També ha composat nombroses cançons i ha editat el CD Sort de tu. En narrativa ha publicat: El cor cansat (1997),
Cabotatge (1997), Premi Sebastià Juan Arbó de novel·la 1997, La nau de l’atzar (1999), premi Ciutat de Vinaròs 1999, Les clarianes i els dols (2000), Torn de nit (2005), XIII Premi de narrativa Vila de l’Ametlla de Mar 2005, Faules mamíferes (2007). Tanmateix és un reconegut poeta que porta una llarguíssima trajectòria amb obres de notables qualitat: Treva d’hivern (1987), Trenta-cinc poemes (1988), premi Ciutat de València Roís de Corella de poesia 1988, Lector d’esperes(1990), Closed for Sale (1994), Refugi contra la tempesta (1994), Tríptic (1997), Rebotiga del brocanter (1999), premi J.M. Ribelles 2000, Levats i ombres (2006), Poemes escollits (1967-2007), Ditades al vidre (2008). També és autor de dietaris.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *