Emigdi Subirats i Sebastià

L’INTERÈS  DE LA INTEL·LECTUALITAT EBRENCA PER ARBÓ ALS
ANYS 50

Ja hem comentat en nombroses
ocasions que l’aparició sobtada d’Arbó en els ambients literaris catalans dels
anys 1930, va sorprendre veritablement els intel·lectuals i els literats
barcelonins, amb la introducció progressiva a la literatura catalana dels
corrents existencialistes (amb tocs provinents de la novel·la realista russa) i
la dignificació definitiva de la novel·la rural. També l’aparició del primer
gran literat ebrenc en llengua catalana, que traspassava la frontera geogràfica
del Coll de Balaguer, va causar una gran sensació entre els escriptors ebrencs
d’arrel catalana. Encara estava “L’inútil combat”, la seva primera obra,
calenta de la impremta quan un jove periodista, en Carles Sánchez i Pastor[1],
li dedicava un article d’elogi a la revista “La Zuda” qualificant-lo com a
triomfador, per haver escrit una obra que amb paraules pròpies considera: d’argumentació sòlida i punyent o la manera
senzilla i cruel – rimant perfectament amb l’estat anímic del personatge
central – d’orientar-la i d’exposar-la.

Als anys 1950, com a novel·lista
ja consolidat, les publicacions culturals ebrenques del moment van dedicar-li
igualment nombrosos articles, en els quals retien un merescut homenatge a
l’escriptor per excel·lència del Delta de l’Ebre i a la seva obra. Agafarem com
a exemple una sèrie d’articles que varen publicar els literats tortosins més
actius i més apassionats amb la catalanitat a la prestigiosa i entranyable
revista “Géminis”, que es publicà a la veïna ciutat del Baix Ebre entre 1952 i
1959.

L’admirat poeta Gerard Vergés va
escriure un elaborat article titulat “Un
novelista del delta” (tal com diu en Pérez Bonfill s’escribia amb la
llengua que es podia), mitjançant el qual va realitzar una acurada crítica del
relat “Camins de nit”, la gran novel·la ampostina. Remarca especialment que
ningú abans que ell havia novel·lat la verda planúria deltaica:

Pero leyendo “Camins de nit”, uno comprende – qué
maravilla – que todo lo que en la novela ocurre es verdad, que pudo ser verdad,
que sabe y que huela a diaria verdad. Ahí está la tierra, la tierra en su más
elemental significado: “No triga en adonar-se que el seu centre era la terra”,
escribe el novelista; como si la tierra, la tierra madre, la buena tierra de
labor, espléndida y áspera, fuese el propio ombligo del universo. Ahí están
esos pueblos recomidos de sol. Ahí están esas gentes primarias, de instintos a
flor de piel y sangre a flor de labio.

Com no podia ser d’altra manera,
el gran professor i intel·lectual Manel Pérez i Bonfill també va escriure
moltes pàgines sobre Arbó, ente elles un interessant assaig sobre la seva obra
que va guanyar un premi literari a la veïna població de Vinaròs l’any 1958. Com
a expert en (i professor de) literatura, va dedicar un llarg article al “Martín
de Caretas”, amb el qual va explaiar-se en l’explicació del gènere de la
novel·la picaresca, tan característic de la literatura castellana:

No cabe duda que nos encontramos ante una de las mejores
novelas de Arbó. Nuestro novelista, no se olvida, es un novelista de acción.
Frente al escritor del género cerebral, intelectualizante que convierte la
novela en un ensayo o al novelista doblado de lírico que hace de la narración
un largo poema en prosa, hay una casta de novelistas que lo fían todo en la
verdad de la acción, la viabilidad literaria del sentimiento y las infinitas posibilidades
de lo cotidiano.

Un altre membre de la històrica
“Generació del 52”[2] a
Tortosa, en Jesús Massip, va redactar una llarga ressenya  sobre la biografia “Verdaguer” d’Arbó,
publicat l’any 1952 en què es complia el cinquantè aniversari de la mort de
l’immortal poeta de la nostra llengua, en el qual agafa els punts que retraten
millor Mossèn Cinto, així com tracta abastament la seva controvertida relació
personal i ideològica  amb el bisbe
catalanista de Vic, Jaume Collell:

Arbó nos pinta al joven Verdaguer de tal forma que parece
justificado cuanto pudiera acaecerle: violento, duro como la tierra la que
nace, irascible orgulloso.

Per últim, no ens podem estar de
comentar una didàctica entrevista que realitzà en Gerard  Vergés a l’escriptor ampostí i rapitenc,
durant la qual Arbó es posa a donar mostres factibles de la seva altísima
cultura literària. Enraona sobre la novel·la americana que estava tenint el seu
segle d’or, amb Hemingway, Steinbeck i Dos Passos. Ens recorda que dels joves
literats estatals li agradaven Jesús Fernández Santos perquè li recordava a
Faulkner, i Luisa Forrellad que havia guanyat el  Premi Nadal d’aquell any. Aquesta mena
d’entrevistes també ens serveixen per conèixer de prop la crítica d’Arbó sobre
les seves pròpies obres, donat que és aleshores quan ens informa:

Tino Costa es mi mejor novela: una novela áspera, una
novela de esas que rechazan las honestas lectoras de Cecil Roberts. Ahora, en
París, la ha editado Gallimard. Novelas rurales las hay muy buenas en España.
“La Familia de Pascual Duarte” de Cela, es maravillosa. Cela posee el raro don
de saber narrar. A veces juega con el idioma, lo refuerza hace juegos malabares
con las palabras. Últimamente sin embargo, creo que su producción ha descendido
en calidad. Tal vez por eso, y como compensación se alaba ahora un poco más que
de costumbre. Hay que perdonárselo en gracias a lo bueno que nos dio, a lo
bueno que acaso puede darnos.

Posteriorment ens situa la seva
obra sota l’aixopluc del blasquisme[3],
essencial per a entendre la novel·la rural de l’arc mediterrani, que enllaçava
l’Albufera i el Delta de l’Ebre per sempre més. No cal dir que són terres que
compartiesen el mateix llenguatge, apart del modus vivendi: En Terres de l’Ebre, mi segunda novela se
patentizaba aún la influencia de Blasco Ibáñez. Hoy he ganado en técnica pero
he perdido aquella deliciosa ingenuidad de llamar a las cosas por su nombre.

Sens dubte aquestes opinions dels
grans literats ebrencs, la seva admiració i el seu interès per Arbó, ens ajuda
a entendre cada vegada més la seva obra i adonar-nos-en del grau de popularitat
que tenia i del seu permanent mestratge entre els aleshores joves escriptors,
que avui dia són les grans patums de la literatura ebrenca.

Emigdi Subirats

emigdi@hotmail.com