Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

22 de juny de 2006
Sense categoria
0 comentaris

La Palmavera

LA PALMAVERA

 

El setmanari catalanista “La Veu de Tortosa”[1] va publicar el 13 de juliol de 1902 un didàctic article titulat “Sardenya”, que venia signat per en Joan Pais, el qual d’una manera molt entenedora pretenia retratar la situació lingüística, cultural i social de la ciutat sardocatalana de l’Alguer. No es tracta d’un article qualsevol, sinó que té la seva importància històrica ja que l’intel·lectual alguerès donava amb el seu escrit, juntament amb un altre que havia publicat anteriorment en Ramon Clavellet al rotatiu barceloní “La Veu de Catalunya”, el toc d’inici a un tímid moviment de Renaixença literària en la llengua materna a la seva ciutat. Era la seva intenció la d’entaular d’una vegada per totes llaços d’unió amb els altres territoris de parla catalana.

 

“La Palmavera” fou el nom triat per un instruït col·lectiu de joves literats algueresos que varen enamorar-se de la cultura catalana, després d’adonar-se’n que era la seva malgrat la llunyania geogràfica. La curta història d’aquest grup es resumeix amb un fet evident: és el  primer intent d’unir esforços per tal de reivindicar la identitat cultural i lingüística de l’Alguer. Els seus membres més importants foren els poetes: Ramon Clavellet, Carmen Dore, Joan de Giorgio, i el lingüista Joan Palomba. Tots ells es movien al voltant d’una autèntica passió per la llengua catalana i per la història nacional.

 

Val a dir, que aquest moviment renaixentista alguerès mostra uns paral·lelismes notables amb la tardana Renaixença literària que es vivia en aquell temps a les Terres de l’Ebre, territori que s’havia mantingut fins al tombant del segle XX força allunyat dels corrents catalanistes que havia endegat en el camp literari des de Barcelona estant l’il·lustre Joaquim Rubió i Ors, i que havia assolit el veritable cim amb el mestratge de Mossèn Jacint Verdaguer.

 

Tant els impulsors de la Renaixença algueresa com de l’ebrenca esperaven amb candeletes la celebració a l’octubre de 1906 del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Des de les pàgines del segon setmanari ebrenc en català, “La Veu de la Comarca”, que dirigia l’arquitecte municipal i fervorós nacionalista Joan Abril Guanyavents, s’havia estat donant tota mena de publicitat a l’acte d’estudi des de feia un parell d’anys. En aquest memorable esdeveniment per a la nostra llengua, van prendre-hi part tres grans literats de casa nostra: els tortosins Francesc Mestre i Noé i Mn. Tomàs Bellpuig, i Mn. Joaquim Garcia Girona de Benassal (que havia tingut una gran influència cultural vora l’Ebre). Tots tres eren col·laboradors estrets de l’il·lustre lingüista mallorquí Mn. Antoni M. Alcover, que ja havia endegat la fastuosa redacció del diccionari català-valencià- balear, el gran referent de la nostra parla i més encara en moments de ridícula embranzida secessionista com els actuals, especialment al País Valencià.

 

Aquests dos grans projectes lingüístics i culturals serviren igualment com a motors d’acceleració per al grup de “La Palmavera”. En el citat Congrés en Joan Palomba hi presentà  oficialment la “Gramàtica del dialecte alguerès” i en Ramon Clavellet “Brevi aggiunte al lessico alguerese”, que suposà el primer estudi lingüístic fet i publicat per un alguerès. Aquests homes havien fet història per a la cultura autòctona de la seva ciutat natal. En canvi, quan  tornaren a casa es trobaren amb la desagradable sorpresa de l’endegament d’una campanya en contra de la seva participació al Congrés de la llengua per part del rotatiu “Giornale d’Italia”, que els va acusar de no tenir esperit patriòtic italià. Aquest fet ens aporta un altre paral·lelisme, ja que el totpoderós polític i exalcalde tortosí Teodor González, s’enfrontà amb Mestre i Noé i altres catalanistes locals i els va acusar de no tenir esperit espanyol, ja que es ficaven en aventures catalanistes en uns anys en què el nacionalisme espanyol encara no havia superat la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar.

 

 Així doncs ens trobem davant de literats de dos territoris distints que varen aixecar la veu de la catalanitat, als quals se’ls retratava com a traïdors per part dels poderosos de sempre, i d’això ara en fa cent anys. Un membre destacat de “La Palmavera”, en Ramon Clavellet (va fundar el fulletó “La Sardenya catalana, fulla patriòtica dels catalans d’Itàlia”) composà  un històric himne alguerès que ens donava un missatge explícit: Dara banda da punent/ hi ha una terra llunya llunya/ és la nostra Catarunya/ beglia forta i renaixent./ En allà, nostrus jalmans,/ redimits de la gran prova,/ van cantant la cansó nova/ que atravessa monts i prans./ És un crit atronador/ per la catalana terra,/ que mil ànimas enserra/ en un llass de jalmanor/ Aquest crit és arribat/ fins a la nostra terra/ catarans de l’Alguer coratge/ no ubrirem nostru passat./ En lo sou gruriós camí/ Catarunya sempre avança;/ i per tot hont passa, llansa/ la llevor ca da frurir/ O jalmans, no dispersem! Catarunya està fent via./ Prest arribarà’l dia/ en que tots renaixerem!.

 

Emigdi Subirats

emigdi@hotmail.com

 

 

 

 

 

 

 

 


[1] Estava dirigit per l’il·lustre i polifacètic literat Francesc Mestre i Noé, el veritable patrici de la Renaixença a Tortosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!