Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Durant la setmana passada vam poder llegir tot un seguit de notícies periodístiques que apuntaven envers una suposada candidatura del rapitenc Josep Lluís Salvadó a la Secretaria General d’ERC, mitjançant la formació d’un tàndem amb l’historiador, alcalde i eurodiputat, Oriol Junqueras, que en seria el president.
Personalment, m’ha fet una il·lusió especial la possibilitat que un ebrenc ocupi un càrrec d’aquesta importància política en una formació catalanista, ja que no en tenim gaires precedents; més encara quan es tracta d’una persona amb la qual he tingut una bona relació i sintonia ideològica des de fa molts anys.
La vàlua d’un polític s’analitza a partir de paràmetres ben diversos. De fet, molts cops depèn força de la ideologia pròpia del qui analitza o opina, no ens enganyem. En aquest apunt únicament vull opinar des del vessant personal sobre una persona que conec des de la noiesa i amb qui vàrem compartir ideals i lluita. Ell compta amb una important trajectòria política dintre d’ERC, bona part de la qual amb una mostra evident de savoir faire. El seu paper al capdavant de la Delegació del govern a les Terres de l’Ebre l’ha convertit en un polític de renom. No tinc cap aspiració política, amb la qual cosa tampoc cap necessitat de fer ensabonaments a ningú, senzillament em complau d’afirmar que Lluís Salvadó ha tingut un comportament exquisit amb la gent d’ERC-Campredó. Sovint sóc molt crític amb la classe política ebrenca i catalana, però em fa goig escriure per un cop, i sense que serveixi de precedent, que Lluís Salvadó ens ha donat un tracte formidable i ha mostrat un gran interès en l’aprovació de l’Entitat Municipal Descentralitzada de Campredó i en la correcta estructuració de molts dels nostres projectes culturals i lúdics, molts dels quals de notable qualitat. A més, va exercir un excel·lent lideratge amb la coordinació d’altres delegats territorials de l’anterior govern de la Generalitat que realitzaren una tasca exquisida com: Xavier Vega (cultura), Carles Pasqual (governació) o Montse Perelló (a l’àrea de joventut), que va afavorir un autèntic compromís de l’anterior govern català amb el poble de Campredó.
Evidentment, el seu quefer polític pot tenir llums i ombres, atès que ha pogut prendre decisions criticables i difícils, o posicionaments personals qüestionables. Però crec que Lluís Salvadó se’n surt de la mediocritat política actual. Recentment hem pogut comprovar com alguns alcaldes poderosos i famosos han fet arbitraris nomenaments de regidories, seguint un criteri d’amiguisme que portarà directament a la ineficàcia. Amb Lluís Salvadó vam viure el cas contrari quant a l’eficàcia dels esmentats delegats.
Òbviament, en la lectura de l’apunt, hi haurà lectors/es que em poden argumentar preteses “malifetes” del polític en qüestió. Cadascú té el seu punt de vista legítim i les seues simpaties envers els polítics.
El meu, en particular, és que trobo encertadíssima la candidatura d’Oriol Junqueras a la presidència del partit. ERC ha tingut un sotrac important que ens ha fet caure en el desànim a molts militants. Si hi ha eixida del pou, aquesta pot venir de la mà d’Oriol Junqueras. I poso la frase en condicional perquè no estem en un bon moment com a partit i manca veure que es pugui trobar aquesta eixida després de les odioses lluites fratricides internes que hem patit, i amb un independentisme barallat a causa de lideratges i cabdillismes estèrils. A més, en un Principat que ha quedat gairebé monocolor políticament i amb uns interessos periodístic-econòmics que potencien el bipartidisme en exclussiva.
Junqueras i Salvadó m’il·lusionen. Ja seria hora de trobar el rumb, ja que n’estic tip, fins als ous com es diu popularment, de baralles en l’àmbit independentista i d’actituds tipus “o mano jo o m’ho carrego tot”. Darrerament sóc molt escèptic sobre l’articulació correcta de l’independentisme (no només d’ERC, sinó de l’entramat SI-Reagrupament-CUP, i d’altres partits del País Valencià i les illes, que darrerament no entenc ni de quin peu calcen). Jo sóc de tots, frase que m’agrada repetir ara i adès ja que amb la qual vull expressar el meu descontentament sobre la divisió eterna de l’independentisme.
El meu suport ple al tàndem Junqueras-Salvadó. Esperem que puguin endreçar el rumb de l’independentisme a ERC i puguin establir ponts d’unitat amb la resta de formacions nacionalment catalanes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Emigdi, només puc dir que comparteixo plenament la teva argumentació-comentari, amb el teu permís en faré difussió al meu bloc, que els vents ens siguin favorables i s’enduguin per sempre allò que tant mal ens fa, la divisió!
http://blocdejaume.blogspot.com/