Novel·les (8): Micalet Verderol

Micalet Verderol és una novel·la fruit de l’estima intensa per la terra, per la tradició, pels costums, per la parla nostrada, per la convivència, per la vida de pagès, per tantes i tantes coses.
El professor Manel Ollé pretén fer un veritable retrat d’un temps. Un temps que va evolucionant acceleradament, que es va deixant moltes coses enrere, entre les quals la parla de pagès. L’escriptor sent nostàlgia del passat, per la qual cosa li vol deixar pinzellades d’estima i d’admiració. Sent que alguna cosa molt gran està despareixent amb els desenvolupaments tecnològics de l’època moderna, cosa que el porta a reivindicar per damunt de tot la vida rural: la puresa en els sentiments, la capacitat de treball de la seua gent, l’estima a les coses pròpies…
Micalet Verderol és un pagès de raça, viu la terra i la feina, reviu les il·lusions i construeix les seues esperances a partir d’un model de vida ancestral. El pas del temps ho trastorna tot i l’antiga finca ha de prendre nous camins, els quals ens porten a aventures noves que destrueixen en un no-res tot allò que s’ha anat construint durant segles. Els oliverars passen a vinyes, uns vinyars que agafen regust nous mitjançant la tècnica que pot transformar oli en vi, vi amb mils regusts químics o naturals. Els viatges a l’estranger aportaran coneixement, però s’enduran bons professionals que deixen la terra eixuta i orfe… també les il·lusions.
En aquesta magnífica novel·la, veritable crònica sentimental i lliçó lingüística, hi trobem personatges entranyables de la vida real, els i les quals l’autor admira veritablement. Els i les ha volgut incloure al relat  per dignificar-los i reivindicar-los encara més.
 Igualment ens és fàcil adonar-nos que el relat traspua aspectes biogràfics de l’autor. La seua manera d’entendre la societat és el fil conductor de la història. I és que Micalet és Ulldecona, és un faldut que treballa la terra i viu per ella,  al qual  els canvis el trastornen un xic ja que s’enduen gastronomia i paraules, suor i serenitat, oliveres i vinyes.
Manel Ollé se’ns torna a mostrar com un gran preservador de la paraula ebrenca. Vol preservar tot un heretatge que el vent s’emporta i que ell es nega acceptar. Els menjars d’antany, els estris laborals, els costums, la manera d’aixecar-se i d’anar a la feina, els fets lúdics… tot plegat en un relat extraordinari que honora la nostra llengua catalana i les nostres lletres ebrenques.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *