Amunt els punys!

de Sabadell al món

5 de juny de 2013
1 comentari

Finis Austriae

A l’esplèndida biografia de Freud, escrita per Peter Gay, he trobat una descripció dels temps de l’ascens nazi al poder a Àustria i de l’annexió (l’Anschluss). Tot i que l’autor en algun moment exagera en la contraposició entre l’austríac que gaudia amb la persecució dels jueus i l’alemany que seguia ordres, el cert és que en conjunt, amb la lectura d’aquest fragment, ens en podem fer una idea del que va representar per als que van ser perseguits, vexats i anorreats.

Finis Austriae (fragment)

Aquell dia, el 12 de març de 1938, i el següent, Freud es va seure al costat de la ràdio i va escoltar com els alemanys es feien amb Àustria. Va sentir anuncis lleials de resistència, seguits d’un tall, l’alegria en un costat i després en l’altre. Malalt com se sentia per efectes d’una operació, els esdeveniments polítics el van fer oblidar els seus dolors. El seu Chronik registra breument els fets: diumenge, 13 de març, “Anschluss amb Alemanya”, i a l’endemà, “Hitler a Viena”. Començava el regnat del terror, una combinació pudenta de les purgues planejades pels invasors i els esclats socials de diversió cruel: terror contra els socialdemòcrates, contra líders incòmodes de l’antiga dreta; i sobretot, contra els jueus. Freud no havia dit tot el que havia de dir contra els seus compatriotes. Hem vist que a finals de 1937 va caracteritzar els austríacs com no menys brutals que els alemanys; en realitat, van demostrar ser més afeccionats que els nazis en caure ferotgement sobre els indefensos.

 

El fanatisme i el revengisme sàdic que molts alemanys van trigar cinc anys a adquirir, o a expressar, van governar la conducta dels austríacs al cap de només uns dies. Molts alemanys havien cedit sota el bombardeig incessant de la propaganda, acovardits per un estat exigent, un partit vigilant, i una premsa controlada; molts austríacs no van necessitar cap tipus de pressió. Només una petita part del seu comportament es pot explicar, o excusar, com a submissió obligada al terror nazi. Les turbes que van saquejar les cases dels jueus i que van terroritzar als petits comerciants ho van fer sense ordres oficials i van gaudir amb el seu treball. Els prelats austríacs, guardians de la consciència cristiana, no van intentar en absolut mobilitzar les forces del seny i la decència que encara quedessin; el cardenal Theodor Innitzer va donar el senyal de sortida, i els sacerdots van celebrar des del púlpit les fites de Hitler, van prometre cooperar alegrement amb la nova providència, i van ordenar hissar als campanars la bandera amb l’esvàstica en els moments indicats. Aquests homenatges clericals a Hitler proporcionen un devastador comentari al funest interrogant que Freud havia formulat només unes poques setmanes abans, quan es va preguntar si la poderosa Església Catòlica no podria, per propi interès, aixecar-se contra Hitler.

Els incidents als carrers de les ciutats i pobles d’Àustria immediatament després de la invasió alemanya van ser els més atroços que el Reich de Hitler havia presenciat fins aquell moment. Els obscens calumniadors antisemites de periòdics nazis com el Stürmer, les noves lleis que restringien la pràctica professional als jueus alemanys, la legislació racial de finals de 1935, els pobles que anunciaven amb orgull que estaven “nets de jueus” (“Judenrein), estaven mostrant als jueus alemanys una avantsala de l’infern. Però encara no havien patit tota la violència gratuïta a gran escala que es va escampar per Àustria després de l’Anschluss: el març de 1938, Àustria va ser un assaig general de les persecucions alemanyes de novembre. El popular dramaturg alemany Carl Zuckmayer, un liberal, es trobava per casualitat a Viena en aquells dies i mai els va oblidar. “L’infern s’havia obert, alliberant els seus esperits més baixos, més repugnants, més impurs. La ciutat s’havia transformat en un malson pintat per Hieronymus Bosch”; l’atmosfera estava plena “de crits incessants, salvatges, histèrics, d’homes i dones”. Per a Zuckmayer, totes aquelles persones havien perdut el control dels seus rostres; exhibien “ganyotes distorsionades: alguns angustiats, altres falsos, i altres encara amb un aire de triomf salvatge, ple d’odi”. Ell ja havia presenciat alguns fets horribles a Alemanya, fins i tot el putsch hitlerià de la cerveseria el novembre de 1923, i l’ascens nazi al poder el gener de 1933. Però res d’això s’aproximava a les escenes que s’estaven desenvolupant als carrers de Viena. El que s’havia “desfermat allí era la sublevació de l’enveja, la maldat, la rancor, la cega i viciosa sensualitat de la venjança”.

 

El boicot als comerciants jueus de Viena i altres ciutats austríaques era el de menys. Però resultava prou repugnant; ho feien complir brètols de camisa marró o joves petulants que duien braçalets amb l’esvàstica, i que prenien represàlies salvatges amb qui els ignorava o els desafiava. Els nazis austríacs comptaven amb llistes preparades per a aquell moment; ells i els seus seguidors van saquejar habitatges i negocis jueus i sinagogues. Però encara més aterridora era la violència espontània. Veure a un jueu indefens era una cosa que estimulava la imaginació de les turbes austríaques, ciutat rere ciutat. Els jueus ortodoxos d’Europa Oriental, que es destacaven pels seus barrets d’ala ampla, orelleres i barbes flotants, eren els blancs favorits, però els altres no se salvaven. Mentre els seus torturadors udolaven de plaer, nens, dones i vells jueus eren obligats a esborrar, fregant amb les mans despullades o amb raspalls de dents, els slogans sobre el plebiscit de Schuschnigg que havien quedat escrits als carrers. Un periodista anglès va presenciar una d’aquelles “festes de fregaments” (Reibpartien), com les anomenaven: “Homes de les SA van arrossegar un treballador jueu gran i la seva dona a través de la multitud que aplaudia. Queien llàgrimes per les galtes de l’anciana, i mentre ella mirava fixament cap endavant, pràcticament sense veure els seus torturadors, vaig veure que el vell, en el braç del qual la dona es recolzava, mirava d’acaronar-li la mà. Treball per als jueus, per fi treball per als jueus -cridava la multitud- “Li donem gràcies al nostre Fürher, que ha creat treball per als jueus!” Altres bandes, en mig de mofes i puntades de peu, obligaven als escolars jueus a escriure “Jud” a les parets, a fer una gimnàstica humiliant, o a practicar la salutació hitleriana.

 

No va ser l’esclat d’un sol dia. Un despatx de l’Associated Press enviat des de Viena el 13 de març informava que “avui han augmentat les escaramusses contra els jueus i el saqueig als seus negocis. Els jueus estan desapareixent de la vida vienesa. Pocs o cap es veuen als carrers o als cafès. A alguns se’ls ha arribat a demanar que baixin dels transports públics”. El periodista havia vist un home “colpejat i abandonat ferit al carrer. Un altre, a la sortida d’un cafè, va ser colpejat mentre l’esposa ho mirava tot impotent. Una dona jueva que va retirar 40.000 schillings d’un banc va ser arrestada sense que hi hagués cap acusació”. Mentrestant, els “nazis van visitar la seu de l’organització esportiva jueva Macabi, van fer destrosses a l’edifici i van esmicolar la insígnia de l’organització”.

 

Hi havia qui no podia creure el que veia, per a qui el meravellós somni de Viena, l’encantadora ciutat de l’alegria a la vora del Danubi blau, no havia mort per complet: “Líders jueus van expressar l’opinió que l’antisemitisme seria més moderat a Àustria que a Alemanya”. En realitat, va quedar demostrat el contrari. En un despatx del 15 de març, un periodista va comentar: “Adolf Hitler ha deixat rere seu a Àustria un antisemitisme que està florint fins i tot més ràpidament que a Alemanya”. Aquest periodista continua descrivint escenes que s’havien tornat totalment familiars des d’un dia o dos abans per als lectors dels periòdics del món occidental (fregaments i tota la resta). I va observar que si els jueus poguessin optar entre un austríac que gaudia i un alemany que obeia ordres, elegirien l’alemany: “L’escriptor va veure una dona amb un abric de pells, prop del Saechsischer Hotel, voltada per sis guàrdies nazis amb cascos d’acer i rifles, obligada a posar-se de genolls i a esborrar amb desesperació les paraules “Heil Schuschnigg!” escrites al paviment amb pintura blanca. Però fins i tot amb aquests torturadors els jueus tenien motiu d’estar agraïts, malgrat les humiliacions que els imposaven, perquè els guàrdies no els havien colpejat com la turba semblava ansiosa de fer”. Aquella xusma, “en un estat d’ànim extremadament perillós i a punt per al saqueig”, va ser dispersada pels guàrdies nazis amb cascos d’acer. “És ben clar -reflexiona el periodista- que no només els jueus aprendran quin va ser el preu de l’Anschluss”. Un nazi alemany de Berlín amb qui havia parlat aquest periodista “va expressar certa sorpresa per la velocitat amb la que allí s’estava introduint l’antisemitisme, el que, segons va dir, feia de la situació dels jueus vienesos en una cosa molt pitjor que la dels jueus alemanys, perquè a Alemanya el canvi s’havia produït molt més gradualment”. A tots els periodistes que en aquells dies informaven des d’Àustria els impressionava l’esperit festiu regnant. “Vienesos desenfrenats. Carrers sorollosos plens -deia un titular del 14 de març-. Cridant, cantant, agitant banderes, les multituds recorren la ciutat, fent el “Sieg Heil”nazi. / Joves en marxa. / Aires marcials alemanys reemplacen els valsos als cafès: No hi ha oposició visible”. Durant cert temps, mentre els nazis alemanys importaven la teatral manipulació de masses que tan bé havien elaborat al seu propi país, Àustria va estar de festa.

 

El costat fosc de la festa era la coerció i l’assassinat. Març de 1938, a Viena i a d’altres llocs d’Àustria, va esdevenir un període d’assassinat polític organitzat, i també d’assassinat casual, improvisat. L’advocat socialdemòcrata jueu Hugo Sperber, personatge més aviat important, que durant molt temps, a la seva manera enginyosa i desordenada, havia significat una provocació per als nazis austríacs, va ser literalment trepitjat fins a la mort. Aquest incident no va ser l’únic: a l’abril, un enginyer, Isidor Pollack, director d’una fàbrica química, va resultar assassinat de la mateixa forma per homes de les SA que feien un “registre” a casa seva. Altres jueus austríacs, com l’assagista, artista de cabaret i historiador de la cultura afeccionat Egon Friedell, va privar de la seva presa als torturadors i assassins; el 16 de març, quan les tropes d’assalt pujaven per les escales al seu apartament, es van llençar per la finestra i va morir. Això va esdevenir una epidèmia: l’11 de març hi va haver dos suïcidis a Viena; tres dies més tard, el nombre va pujar a catorze, dels quals vuit jueus. Durant la primavera, uns cinc-cents jueus austríacs van optar per la mort per salvar-se de la humiliació, l’angoixa insuportable o la deportació als camps de concentració. Les morts violentes eren tan abundants que a finals de març les autoritats es van sentir obligades a emetre una desautorització dels “rumors referents a milers de suïcidis (presumptament esdevinguts) des de l’accés dels nazis al poder”. Presumint d’aquest tipus d’exactitud mecànica que caracteritzaria a la màquina de la mort nazi en tota la seva existència, la declaració deia: “Des del 12 al 22 de març es van suïcidar a Viena noranta-sis persones; només cinquanta d’aquests suïcidis van estar relacionats amb el canvi de situació política a Àustria”.

 

Aquella primavera, la idea del suïcidi va arribar fins i tot a envair la casa de Freud. El metge de confiança del mestre, Max Schur, que va ser a prop de la seva família durant aquells mesos desesperats, informa que quan van perdre les esperances de poder fugir dels nazis, Anna Freud va preguntar al seu pare: “No seria millor que ens matéssim?” La resposta de Freud va ser característica: “Perquè a ells els agradaria que ho féssim?” Podria haver ploriquejat dient que res valia la pena ja, i parlar amb anhel del teló que cauria, però ell no volia apagar la llum, ni abandonar l’escenari, a gust i conveniència de l’enemic. L’esperit desafiant que tant va abundar a la vida de Freud encara bullia en ell. Si se n’havia d’anar, ho faria amb les seves pròpies condicions.

 

Els nous governants van aconseguir integrar Àustria al Reich de Hitler amb una eficiència ràpida i despietada. El seu treball, literalment, significava finis Austriae: en menys d’una setmana, l’exèrcit austríac, les lleis i les institucions públiques d’Àustria, van passar a ser branques dels seus equivalents alemanys, i el país ja no va ser Àustria sinó una província oriental d’Alemanya anomenada “Ostmark”, un calculat arcaisme. Els jutges, buròcrates, industrials, banquers, professors, periodistes i músics jueus purgats immediatament; en el termini d’unes poques setmanes, l’òpera, els periòdics, el món dels negocis, la cultura superior i els cafès es van declarar amb ansietat “purament aris”. Es recompensava als nazis de confiança amb càrrecs d’importància i responsabilitat. Pràcticament no hi havia resistència, ni tan sols objeccions. Però la resistència hauria estat inútil i irracional; la petita oposició que van poder presentar els austríacs va ser sufocada per Heinrich Himmler i la seva elit de camises negres, les SS, amb mètodes més que eficients. Les persones sospitoses d’una possible unió amb forces antinazis, o que algun cop poguessin arribar a fer-ho, van ser empresonades, estrangulades, mortes a trets, enviades al terrible camp de concentració de Dachau, a Baviera. Un grapat va poder escapar a l’estranger, només per descobrir que la resta del món no tenia la intenció d’intervenir en la seva defensa.

 

 

  1. Déu meu, la lectura d’aquest article ha estat una experiència aterradora, una ullada a l’infern i a la part més horrorosa de l’ésser humà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!