Jesús Moncada, segueix viu amb lletres

Avui fa cinc anys del traspàs de Jesús Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941 – Barcelona, 2005), un dels millors narradors i traductors que ha tingut la literatura catalana en les darreres dècades. Ens afegim a l’homenatge que se li fa des de la Catosfera, amb la publicació d’un apunt sobre ell i la seua obra.
Era una persona molt discreta, gens amant de participacions públiques, i extremadament compromès amb la llengua, la cultura i la nació catalana. Literàriament, va aconseguir crear una mítica al voltant de l’antiga vila de Mequinensa – la que roman soterrada sota les aigües del riu Ebre. Especialment, mitjançant la seua extraordinària novel·la “Camins de Sirga”, una obra en la qual es recrea a cavall entre el realisme i la fantasia, per ser el veritable espill d’un món que ha desaparegut amb la construcció d’un pantà.
Altres títols de novel·les de la seua producció són: La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997). També va ser l’autor dels següents llibres de contes: Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999). La seua obra va rebre importants guardons com el premi Joan Crexells, el premi Nacional de la Crítica, el premi Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Serra d’Or. Va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans a la qualitat del conjunt de la seua obra el 2001, el mateix any en què va rebre la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.  Les seues obres han estat traduïdes a una dotzena de llengües. El mateix autor va traduir un nombre considerable d’obres del castellà, del francès i de l’anglès, entre les quals destacarem la magnífica traducció del clàssic francès “El comte de Monte Cristo” d’Alexandre Dumas.  
Nombrosos crítics literaris han lloat la trajectòria d’aquest grandíssim escriptor de la Franja. Ens quedarem amb les paraules que li va dedicar el gran Pere Calders, en el pròleg de la seua obra mestra, Camí de Sirga: “En Jesús Moncada ha passat per l’experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions socioeconòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cèrvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d’unes partides de cartes memorables. Dos rius, l’Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, ajocat a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l’idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d’allí. Administrativament, Mequinensa depèn de Saragossa, però mira de cara a Lleida. Una divisió de vides i d’interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial”.

Paràgraf de Camí de sirga:
—Dinamiten el pont— va mussitar l’Aleix, observant el riu des de la galeria del convent—. Els feixistes deuen ser a prop.

Gairebé lligades amb aquelles paraules, començaren a sentir per damunt del rebombori dels carrers veus dels membres del comitè municipal aconsellant l’evacuació de la vila. A partir d’aleshores, la memòria de Malena era un revoltim: l’entaforament febrós, amb l’ajuda de l’Anna, de roba, joies i diners en una maleta; els embussos de gent carrejant estris, complicats per la presència dels vehicles militars en retirada. Tornava a veure el camió de la mina Segre en què dirigents dels partits carregaven arxivadors amb documentació davant la seu del comitè, la llarga corrua de gent que baixava a la vora de l’Ebre. El personal s’atapeïa als molls per embarcar en els pocs llaüts disponibles, els patrons provaven de posar ordre en el caos. No hi havia lloc per a tothom; les naus eren insuficients, només podien embarcar-hi vells, malalts, dones i canalla. D’un a un els vaixells s’aviaven Ebre avall —l’aigua quasi arran de la soleta— amb una sobrecàrrega de gent emporuguida; els qui no hi cabien havien d’emprendre la fugida per la carretera de Lleida o creuar el Segre amb el pontó de l’altra banda de la vila.

L’Aleix obria pas cap el moll de la Plaça entre grups de milicians. Nelson va fer lloc per a ella i per a l’Anna en el seu vaixell, el darrer d’abandonar la vila quan la nit volia tancar-se sobre la vall, on ja esclataven obusos i sonava el xiulet de les bales. Al pont encara es perfilaven a contrallum siluetes de soldats ressarguers. Desesperada, contemplà la figura de l’Aleix que la mirava del moll estant mentre el llaüt salpava.

—Vés a Barcelona, a casa de la tia Assumpta —va cridar ell—. Aniré a buscar-t’hi.

Algú va arrencar en plors al seu costat però un estrèpit enorme, com un redoblament de tambors, ofegà els planys: les cavallades de les mines de la vídua de Salleres a les quals el vell quadrer acabava d’obrir les portes dels estables abans d’anar-se’n, galopaven pel mur de l’Ebre embogides per l’aldarull i pel tro de les explosions cada vegada més properes.

El llaüt lliscava per les aigües negroses, la figura de l’Aleix s’esvania en la foscúria. Quan doblaven la confluència de l’Ebre amb el Segre, una flamarada esbandí la nit i ensangonà la vall com un alba esgarriada i efímera. Volaven el pont. Al cap d’un moment, l’ona provocada per l’explosió estigué a punt de fer sotsobrar el llaüt. Però Malena no va sentir els crits d’esglai dels fugitius amuntegats a la nau ni la blasfèmia del Nelson. Enmig del desori va colpir-la un pressentiment terrible: no tornaria a veure l’Aleix.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *