Creu de Sant Jordi per a Manuel Pérez Bonfill (1)

En el marc de la 3a Fira literària Joan Cid i Mulet, l’escriptor i professor de català Manel Ollé, d’Ulldecona, va reivindicar que es comencés una campanya ciutadana per demanar la Creu de Sant Jordi per a l’intel·lectual tortosí Manuel Pérez i Bonfill. No cal dir que m’adhereixo a aquesta justa iniciativa. Des de l’EMD de Jesús ja es tira endavant el procés de recollida de signatures per demanar aquesta preuada distinció per a un literat de cap a peus. Enguany he tingut l’honor de prologar el seu recull de contes Abusos del ritual. Tots els qui coneixen la meua admiració per l’ancià professor saben que per a mi no va ser una activitat literària més, sinó que vaig sentir una profunda emoció redactant-lo.  En apunts successius aniré penjant aquest pròleg.

El nostre professor de sempre
Manuel Pérez Bonfill és un homenot de lletres. Aquesta frase retrata l’home i, a la vegada, ens serveix com a espill de l’obra. Esdevé una definició acurada, que comparteixen tots els i les amants de les lletres nostrades de la terra de l’Ebre, d’un home que ha viscut i viu  la literatura amb passió i intensitat, que l’ha escrita i l’escriu en majúscules, que ha estimat i estima els llibres, que ha estat i és un pou de cultura, que ha exercit i exerceix una intel·lectualitat plàcida… L’any 2002, en motiu del 50è aniversari de la publicació de la revista literària Géminis, una capçalera veritablement històrica de la premsa cultural ebrenca, van organitzar-se unes didàctiques xerrades a la seu del Centre del Comerç de Tortosa en homenatge a quatre escriptors i una poetessa de la ciutat, als quals se’ls va atribuir el nom de Generació de 1952. El professor Pérez va rebutjar, fent ús de la seua ironia habitual, el fet de pertànyer a una generació del passat, ja que reivindicava que ells eren uns literats actuals molt vitals (Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Ricard Salvat, Jesús Massip, etc.), que continuaven publicant en els nostres dies, i que volien seguir enlairant la seua veu literària a principis del segle XXI. La vitalitat que va demostrar  el  veterà escriptor és ben lloable, atès que ens comunicava d’una manera contundent que volia continuar  engrandint l’espai literari ebrenc i català.

 Personalment, quan escric sobre Manuel Pérez Bonfill acompanyo el seu nom amb un afegitó: el nostre professor de sempre, el qual resumeix la meua profunda admiració per la seua persona i és el reconeixement al mestratge que  va exercir sobre mi quan era el meu professor de literatura a l’institut Joaquim Bau de Tortosa. Ell va infondre’m l’estima per la literatura catalana, va ensenyar-me a valorar adequadament els literats de vora l’Ebre (Antoni Altadill, Francesc Mestre i Noé, Joan Cid i Mulet, el gran Sebastià Juan Arbó…), va convertir Antonio Machado o Salvador Espriu en els meus poetes de capçalera. El mestre pictòric Pablo Picasso és l’autor de la cèlebre frase: Tot el que sé ho he après a Horta (rememorant les seues dos estades a la bella vila de la Terra Alta a principis del segle XX). He gosat readaptar aquesta frase per canviar-li el destinatari, per afirmar: Tot el que sé de literatura, ho he après del mestre Manolo. Amb el sentit de l’humor i fina ironia característica de la seua personalitat, de ben segur que em dirà que amb aquestes paraules pretenc que m’aprovi l’examen sobre l’amic Machado de la segona avaluació de COU de 1985, i que ell no necessita mirar-se un examen per posar-me la nota, i que no cal que li faci el pilota, que ja sap que estimo la literatura i, sobretot, la nostra llengua catalana… I és que Pérez Bonfill és un mestre de la paraula i del vers, que troba resposta dialèctica a qualsevol situació.

 En motiu de l’edició del seu primer recull de contes, Amb algunes branques d’olivera (El Mèdol, 1991), un emotiu regal de jubilació dels seus companys docents, el seu amic Ricard Salvat va redactar un emotiu pròleg que contenia un explícit missatge:  Sempre he pensat que Tortosa, que ha tingut tants bons pintors i, en general, tants d’artistes plàstics que l’han sabuda detenir, amb amor i sumptuositat, en el temps i en l’espai i ens l’han posada perquè tinguem memòria del que han estat els seus paisatges rurals i urbans, no ha anat abundosa d’escriptors que hagin explicat els seus avatars i el seu passat i la manca de nord del seu present…. Sempre quan llegia l’obra de creació  l’escassa obra de creació publicada de Pérez Bonfill, pensava que el nostre professor i escriptor era la persona indicada per a dur a terme aquesta actitud creacional, en el camp de la literatura. Ell podia explicar la nostra manera de ser, la nostra visió del món i de les coses del temps, ell sabia justificar-nos.

 Salvat, aquest excepcional dramaturg tortosí, reivindicava el seu amic i col·laborador com el literat que havia  d’exportar la veu de Tortosa i incorporar-la plenament a les lletres catalanes. Demanava al nostre professor, igualment apassionat home de teatre, que no fos avar, que ens deixés llegir la seua obra, que l’exterioritzés tant com pogués, que els lectors i les lectores l’esperaven, que la seua ciutat i la nostra literatura el necessitaven de debò.

 En la meua novel·la Vora l’Iber (2002), en la qual vaig voler trobar l’espai per homenatjar diferents figures literàries ebrenques i catalanes (Cristòfor Despuig, Joan Cid i Mulet, Desideri Lombarte, poetes algueresos, etc.), no vaig poder deixar d’incloure uns paràgrafs de reivindicació sobre un home ja gran, que havia enfocat el meu  viatge literari des d’època adolescent. En concret, denunciava: Desgraciada cultura la nostra que pot prescindir de personatges tan grans. Aquest era el meu crit, és el meu crit.

 En d’altres  ocasions he reivindicat el fet que alguns companys de classe, alumnes seus, fan bandera tothora de ser-ne deixebles i hem tingut la sort de poder publicar a una edat molt més jove que el mestre. Parlo de Francesc Ollé, regidor de cultura de Roquetes, Lluís Martín Santos (exregidor de cultura de Tortosa) i Jordi Trilla (periodista). Hem estat tants els qui hem begut de la font de les lletres, de la font  del seu mestratge… N’hi ha un bon cabàs que recorren els escenaris dels teatres del país, han esdevingut artistes de primera línia. Però, on varen començar? Qui va enlairar la seua vocació? La resposta és tan evident…

 El 20 de novembre de 1975 varen passar a la història les llargues vacances del silenci, Cid i Mulet dixit (polifacètic literat jesusenc i pioner del nacionalisme català a la riba baixa de l’Ebre, a les comarques centrals dels Països Catalans). El mestre Pérez signaria, de ben segur, aquesta asseveració i enlairaria senyeres al vent, i lletres i obres i autors/es que havien romàs callats massa temps. Un altre admirat mestre i amic seu, Mossèn Joan Baptista Manyà, la consciència catalanista de Tortosa, Pérez dixit, els deixava orfes poc després del traspàs d’aquell home baix i lleig que havia guanyat una guerra i n’havia deixat rastre dia a dia durant trenta-sis anys llarguíssims i carregats de penúria i de manca de llibertat. Poc després, Manuel Pérez saludaria els ebrencs i les ebrenques setmanalment des de la seua columna Bon dia, cultura catalana, a Ebre Informes, el primer setmanari esquerrà tortosí posterior a la dictadura (aquell règim que havia intentat el genocidi de la nostra llengua i cultura, malgrat que alguns sembla que ho hagin oblidat…). I és queixaria dels tímids avenços del català, de la mediocritat i covardia política, de les rebaixes ideològiques…, i seguiria remant entre aigües convulses, i es mantindria ferm quant a ideals, i no formaria part de  capelletes governants. Quedaria reclòs entre papers i llibres, perquè ell no era home de rebaixes ni de covardies, tampoc no buscava honors ni reconeixements hipòcrites… És, torno a repetir perquè s’escau, un homenot de lletres. Més valia seguir llegint i gaudint Ausiàs, Vallfogona, Maragall, Verdaguer, Vinyoli, Pere Quart, Espriu, Papasseït, Manent, Rosselló-Pòrcel, Carner, Foix, Estellés, Riba, Ferrater, Martí i Pol, Marçal,  Vergés i Burgos, que no és poca cosa! 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *