Extraordinari homenatge a Gerard Vergés

Encara ressonen els sentits aplaudiments a l’extraordinària figura de Gerard Vergés, anit divendres 26 de setembre en el marc del teatre auditori Felip Pedrell de Tortosa. Encara se’ns van mesclant com en un molí fariner totes les sensacions viscudes en una nit que serà recordada com una de les grans de la literatura ebrenca. Tot va sortir rodó! De la mà de l’escriptor Jesús M. Tibau, arquitecte de l’exquisit ambient literari que es respirava, van anar desfilant  les diverses veus que havien d’enlairar tot un mestre de la poesia: Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931). I ens arribaren al cor els versos de la boca dels amics  Vicent Pellicer (aquell esplèndid ràpsoda de l’EMD Jesús), Tomàs Camacho (aquell vocacional poeta i agent cultural canareu), Lluís Martin Santos (aquell amant de la poesia tortosí), Josep Igual (aquell poeta i cantautor de Benicarló que no para de fumar) i Xavier Aragó (aquell homenot de teatre de Santa Bàrbara); ens va captivar de ple com sempre (per usar un altre verb sinònim) el sentiment expressat pel professor i escriptor ulldeconenc Manel Ollé, així com la destresa en la recitació de la veterana Rosa Sánchez (aquella que amb accent valencià va fer possible la Mostra poètica de 1980); i escoltàrem amb atenció Emili Rosales (aquell novel·lista rapitenc que va guanyar el Sant Jordi el 2004), se’ns presentà humil la veu de la xertolina Paquita Aliern (aquella dona amiga sense la qual la diada de Sant Jordi a les Terres de l’Ebre estaria òrfena), i no va mancar la veu del jove Jordi Andreu (aquella jove promesa de la narrativa ebrenca) ni l’entusiasme de Jaume Llambrich (aquell “calero” que ens brinda excel·lents podcasts poètics amb regust al Mediterrani que banya l’Ametlla de mar).  I hi  hagueren unes quantes veus més, les quals foren introduïdes  com no podia ser d’altra manera per l’Albert Pujol i la Núria Grau, aquells que permeten que agafi embranzida un petit miracle cultural: l’Associació Artur Bladé de Benissanet i el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre.
Primerament, l’amic benicarlando Josep Igual va rebre el premi de narrativa Cristòfor Despuig, que com bé va recordar porta el nom d’un dels grans de la literatura catalana de tots els temps. Després havien de venir la recitació de poemes i la lectura de textos, amb dos-centes persones lliurades a les excel·lències literàries del moment, que s’entusiasmaren i es posaren en peu  davant la presència emocionada del veterà poeta. I encara em poso de carn de gallina amb la simple referència! 
El cantant prioratí Jesús Fusté (aquell que des de Pradell de la Teixeta homenatja diàriament les nostres lletres) havia d’introduir l’espectacle  “Cançons de mandràgora” del músic eslovac Robert Faltus (afincat a Móra d’Ebre), que amb el seu català amb accent de Bratislava ens explicà com va portar Vergés al seu país natal i com s’emociona portant-lo arreu de la nostra terra.
Tot allò que havia començat amb abraçades  i retrobades al vestíbul del teatre, enraonant sobre projectes futurs i col·laboracions (a les Terres de l’Ebre la germanor entre els escriptors i les escriptores és increïblement positiva), va tenir continuació després del virtuós espectacle. Tothom, polítics i escriptors, amants de la bona poesia, tot el públic que ens acompanyà, exterioritzava sense embuts el fet que havia estat una nit màgica, que mereixia veritablement aquest xicotet homenot que als vint anys va fundar la revista Gèminis (1952-61) en un període d’extrema foscor per a la nostra llengua. Aquella brillant Generació del 52 (Manel Pérez Bonfill, Zoraida Burgos, Jesús Massip, Gerard Vergés, Ricard Salvat), noms d’or de les nostres lletres, varen publicar a Gèminis la primera esquela en català en vint anys: en motiu del traspàs del poeta Carles Riba, el pare del qual era tortosí.  I Vergés havia de ser guardonat precisament amb el Carles Riba el 1981, després amb  el Josep Pla el 1985, gràcies a  dos obres extremadament originals “L’ombra rogenca de la lloba” (millor poemari de la literatura catalana dels darrers 25 anys) i “Tretze biografies imperfectes” (en les quals a partir d’un nom, es permet parlar d’allò que li va plaure). I encara ens havia d’oferir tota una obra mestra:  la traducció de tots els sonets de Shakespeare a la maltractada llengua del seu admirat Ausiàs March: aquell poeta medieval de Gandia, que era definit al segle XV com a home de nació catalana. 
Durant el dia d’ahir també es va emetre el programa radiofònic “Lletres Ebrenques” a Antena Caro Roquetes, que  podeu escoltar a través del web www.antenacaro.com (us el recomano a tots), així com podeu  mirar el següent vídeo http://antenacaro.cat/videos/lletres_26-09-08_gerard_verges.html  que inclou l’entrevista que vaig tenir l’honor de realitzar-li, en la qual ens va donar tota una lliçó de literatura. Personalment em va tocar recitar una vuitantena de versos de l’esmentat poemari en què Romul i Rem van dissertant sobre la vida, i em vaig sentir com a peix dintre l’aigua honorant el màxim baluard de les lletres ebrenques actuals.
La gent de la cultura ebrenca estava feliç, ens havíem aplegat per fer una cosa gran: enlairar un home menut d’estatura però amb un gran talent i un gran amor a la nostra llengua i a la literatura universal.
Llarga vida a l’obra poètica de Gerard Vergés i Príncep!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *