Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

26 de juliol de 2021
0 comentaris

90 Anys de “L’inútil Combat”d’Arbó

Sebastià Juan Arbó és, indubtablement, el novel·lista per excel·lència del Delta de l’Ebre. Tanmateix, cal reivindicar la universalitat de la seua obra. Tiano per als amics, el petit Dostoievski per a diversos crítics literaris, va entrar amb força al panorama literari català de l’incipient període republicà amb la novel·la “L’inútil Combat l’any 1931, en la qual ens dogmatitza el negativisme de la vida, mitjançant la
força incombustible d’un destí que ens marca i enfonsa, i la incapacitat humana tants cops per superar les adversitats. El protagonista viu involucrat en aquesta inútil lluita, que el porta a veure la mort del seu germà gran submergit en el món de la peresa i la beguda, així com el sofriment perenne de la seua lluitadora mare vençuda per les circumstàncies adverses familiars. La fugida de la Ràpita, tècnica habitual dels personatges arbonians, no li porta cap solució màgica. A Barcelona agafa un únic model de
vida: aprofitar-se d’una pobra noia que li ha donat refugi, estima i diners. En les seues fugides posteriors coneix el món del crim, el robatori sense escrúpols com a única manera de supervivència. La mort és l’única solució que abraça a un proscrit, que ho és tant al seu poble de la Ràpita com a Moscou, on farà cap.
Nogensmenys, aquesta novel·la va constituir tot un esdeveniment dins la literatura catalana, fins i tot gosaríem afegir les europees occidentals, atès que s’avançà al tipus de novel·la que s’escriurà amb èxit divers durant aquestes dècades, molt influïdes pels corrents filosòfics que proposaven Albert Camus i Jean Paul Sartre.
El model d’Arbó està enquadrat dintre del determinisme tràgic que ha d’afrontar una deteriorada societat. Un camp rural que no podia trobar el seu digne camí i que sofria les més greus condicions de
vida. Els seus habitants només veien la sortida en la beguda i en la submissió als mandats de l’amo, figura omnipresent i molt ben elaborada pel novel·lista.
Arbó va ser l’introductor del corrent existencialista a la novel·la catalana, a part de l’introductor de les agrestes terres del Delta i la seua població tan avesada a la misèria i els sofriments existencials a l’ideari literari català. Dos fites que donen testimoni de la seua categoria com a escriptor.
Ens trobem amb una narrativa desassossegadora i simbòlica, que va anticipar l’opressió i l’angoixa de la centúria passada. L’univers narratiu arbonià compta amb paral·lelismes evidents amb l’estil blasquista que va crear els magnífics retrats de l’Albufera, en obres com “La Barraca” o “Cañas y Barro”, adaptades a versions televisives de gran èxit als anys 1980. Blasco Ibáñez, però, va fer una diferent tria de llengua, amb la qual cosa va perdre els orígens, no el podem considerar com a tant genuí ja que posava en boca dels seus personatges pescadors un llenguatge que no els era propi.
Franz Kafka va ser l’escriptor més influent de l’existencialisme, igualment escrivia en una llengua no vernacla, l’alemany. Nascut a Praga, llavors imperi austrohongarès, va ser tan popular que el terme kafkià s’aplica a situacions socials angoixants i grotesques. Marcant les distàncies estilístiques pertinents, el mític narrador rus, el valencià, l’ebrenc i el txec van fer uns retrats inigualables de la societat del seu temps.
Nou dècades després, podem analitzar la trajectòria literària d’Arbó, un escriptor de cafè que redactava les seues pàgines al “Tèrminus” del Passeig de Gràcia, notable biògraf, que va haver de fer una transmutació lingüística durant els anys en què s’escrivia com es podia, Manuel Pérez Bonfill dixit. Un narrador excels, un memorialista impecable, un cronista del seu temps, un retratista de la nostra terra…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!