Emigdi Subirats i Sebastià

Capítol I
Cap al món primitiu
“S’alcen anhels nòmades ancestrals,
irritats per les cadenes tradicionals;
de nou, del seu son hivernal,
es desvetlla l’instint bestial.”

Buck no llegia els diaris. Cas que n’hagués llegit, hauria sabut que s’estava covant un contratemps. No tan sols per a ell, sinó per a tots els gossos de l’extensa costa que enllaça Puget Sound amb San Diego, que fossin forts de musculatura i tinguessin el pèl llarg i calent. La fatídica causa era que els homes que exploraven la foscor àrtica, havien trobat un metall groc. Com que les companyies de navegació i de transport pregonaven la descoberta, se’n desplaçaven a milers cap al Nord. Tots ells necessitaven gossos corpulents, amb músculs poderosos per treballar i amb pells espesses per protegir-se del gel.
Buck vivia en una mansió a l’assolellada vall de Santa Clara, en una propietat coneguda com la casa del jutge Miller. S’alçava allunyada del camí, mig amagada entre els arbres, a través dels quals es podien entreveure les galeries amples i fresques que envoltaven els quatre costats. S’hi arribava per camins de grava que serpentejaven entre gespes extenses i sota les branques entrellaçades d’uns alts pollancres.
A la part del darrere, tot era encara més gran que al davant. Hi havia grans estables, on treballaven una dotzena de mossos i criats; fileres de casetes cobertes de vinyes per als servents; una successió ordenada i inacabable de dependències; llargues pèrgoles de vinya; prats verds, horts i camps de baies. A la vegada, hi havia la instal·lació de bombeig del pou artesà i un gran dipòsit de ciment on els fills del jutge Miller es banyaven al matí i es refrescaven durant els vespres xafogosos.
En aquell gran domini regnava Buck.
Allí havia nascut i allí havia viscut els quatre anys de la seva vida. Cert que hi havia altres gossos, en una propietat tan extensa no podia ser d’altra manera. Amb tot, aquells no comptaven. Venien i marxaven, residien en els canyissos o vivien discretament en alguns racons de la casa. Era el cas de Toots, el carlí japonès, o Ysabel, la gossa mexicana sense pèl: estranyes criatures que gairebé mai no treien el musell a l’exterior ni posaven les potes a terra.
D’altra banda, hi havia els fox terriers, almenys una vintena, que amb llurs lladrucs amenaçaven Toots i Ysabel, que els observaven des de les finestres, protegits per una legió de minyones armades amb escombres i fregones.
Tanmateix, Buck no era ni un gos de casa ni un gos de canyís. Tot aquell regne era seu. Es capbussava a la piscina, anava de caça amb els fills del jutge, acompanyava Mollie i Alice, les filles del jutge, en les seves llargues passejades al capvespre o a primera hora del matí; a les nits d’hivern s’estirava als peus del jutge davant del foc crepitant de la biblioteca; portava els néts del jutge a l’esquena o jugava amb ells damunt l’herba i vetllava pels seus passos en les seves aventures fins a la font del pati dels estables i, fins i tot, més enllà, fins als prats tancats i els camps de baies.
Entre els terriers caminava amb aire imperiós, i ignorava completament Toots i Ysabel, perquè ell era el rei: el rei de tots els éssers que s’arrossegaven, caminaven o volaven dins la propietat del jutge Miller, els humans inclosos.
Elmo, el seu pare, era un santbernat enorme que havia estat el company inseparable del jutge, amb la qual cosa tot feia pensar que Buck seguiria les seves passes. No era tan gran —només pesava cent quaranta lliures—, ja que la seva mare, Shep, era un pastor escocès. Tanmateix, les seves cent quaranta lliures, sumades a la dignitat que donen una bona vida i el respecte universal, li permetien comportar-se amb una autèntica majestat.
Durant els quatre anys transcorreguts des de la seva infantesa, havia viscut la vida d’un aristòcrata satisfet. Se sentia orgullós de si mateix, fins i tot era una mica egoista, com de vegades es tornen els terratinents rurals a causa del seu aïllament. Amb tot, no s’havia convertit en un simple gos consentit de casa. La caça i altres plaers a l’aire lliure havien mantingut a ratlla el greix i li havien endurit els músculs; alhora que, per a ell, igual que per als pobles acostumats als banys freds, l’amor per l’aigua era un tònic i una garantia de salut.
Així era Buck a la tardor de 1897, quan la febre de l’or del Klondike va arrossegar homes de tot el món cap al Nord glaçat. Com Buck no llegia els diaris, no sabia que Manuel, un dels ajudants del jardiner, era una companyia malvada.
A Manuel el dominava un vici: li encantava jugar a la loteria xinesa. A més, en el joc tenia una altra feblesa fatal: la fe en un sistema, cosa que feia inevitable la seva perdició. Car jugar seguint un sistema requereix diners, mentre que el sou d’un ajudant de jardiner amb prou feines cobria les necessitats de la seva dona i de la seva nombrosa descendència.
La dissortada nit de la traïció de Manuel, el jutge estava en una reunió de l’Associació de Productors de Panses, mentre que els nois estaven ocupats organitzant un club esportiu. Ningú no va veure com ell i Buck s’allunyaven per l’hort, quan Buck imaginava que era simplement un passeig. I, amb l’excepció d’un home solitari, ningú no els va veure arribar a la petita estació coneguda com a College Park. Aquell home va parlar amb Manuel i entre tots dos van sonar monedes.
—Potser hauríeu d’embolicar la mercaderia abans de lliurar-la —va dir l’estrany amb una veu aspra.
Manuel va passar un tros de corda gruixuda al voltant del coll de Buck, per sota del collar.
—Gira-la i l’ofegaràs de seguida —va dir Manuel.
L’estrany va fer un grunyit d’aprovació.
Buck va acceptar la corda amb calma i dignitat. Clar que era una experiència inusual; però havia après a confiar en els homes que coneixia i a atribuir-los una saviesa superior a la seva. Tot i que quan els extrems de la corda van passar a les mans de l’estrany, va grunyir de forma amenaçadora. Només havia volgut expressar el seu desgrat, perquè, en el seu orgull, creia que insinuar era el mateix que ordenar. Emperò, per a la seva sorpresa, la corda es va estrènyer al voltant del coll i li va tallar la respiració.
Ple d’ira, es va llançar sobre l’home, que el va interceptar a mig camí. El va agafar fort per la gola i, amb un moviment hàbil, el va fer caure d’esquena. Aleshores la corda es va tensar sense pietat, mentre Buck lluitava enfurismat, amb la llengua que li penjavade la boca i el seu ample pit panteixava inútilment.
Mai en tota la seva vida no havia estat tractat d’una manera tan vil, i mai en tota la seva vida no havia estat tan enrabiat. Tanmateix, les seves forces es van anar esgotant, els seus ulls es van entelar i ja no va saber res més quan el tren es va aturar i els dos homes el van llançar al vagó d’equipatges.
El següent que va recordar fou que tenia una vaga consciència que li feia mal la llengua i que l’estaven sacsejant dins d’algun tipus de vehicle. El xiulet estrident d’una locomotora en arribar a un pas a nivell li va indicar on era. Havia viatjat prou sovint amb el jutge per no reconèixer la sensació d’anar dins d’un vagó d’equipatges.
Va obrir els ulls, que se li van omplir de la ira desenfrenada d’un rei segrestat.
L’home es va llançar cap a la seva gola, però Buck va ser més ràpid. Les seves mandíbules es van tancar sobre la mà de l’home i no la van deixar anar fins que, una vegada més, el van privar dels sentits.
—Sí, té atacs de fúria —va dir l’home, amagant la mà destrossada al mosso de l’equipatge, que s’havia atansat atret pels sorolls de la lluita—. Me l’emporto a San Francisco per al patró. Allà hi ha un veterinari molt bo que creu que el podrà curar.
Pel que fa al viatge d’aquella nit, l’home es va mostrar molt eloqüent explicant la seva versió dels fets en un petit cobert darrere d’una taverna al moll de San Francisco.
—Tot el que en trec són cinquanta dòlars —es queixava—, i no ho tornaria a fer ni per mil dòlars en efectiu.
Tenia la mà embolicada amb un mocador ensangonat i la cama dreta dels pantalons estripada des del genoll fins al turmell.
—Quant en va treure l’altre paio? —va preguntar el taverner.
—Cent dòlars —va ser la resposta—. No n’hauria acceptat ni un cèntim menys, us ho juro.
—Això fa cent cinquanta —va calcular el taverner—. El gos els val, o jo no hi entenc res.
El segrestador es va treure els embenats ensangonats i es va mirar la mà esquinçada.
—Si no agafo la ràbia…
—Serà perquè has nascut per acabar a la forca —va riure el taverner—. Va, dona’m un cop de mà abans no marxis —va afegir.
Atordit, patint un dolor insuportable a la gola i a la llengua, mig escanyat, Buck va intentar enfrontar-se als seus botxins, però el van fer caure i el van escanyar una vegada i una altra, fins que van aconseguir serrar i treure-li el pesant collar de llautó del coll.
Després li van treure la corda i el van llençar dins d’una caixa semblant a una gàbia. Allà va romandre la resta de la llarga i feixuga nit, alimentant la seva ràbia i el seu orgull ferit. No podia comprendre què significava tot allò. Què volien d’ell aquells homes desconeguts? Per què el mantenien tancat en aquella caixa estreta? No ho sabia, però se sentia oprimit per una vaga sensació de desgràcia imminent.
Durant la nit es va posar dret d’un bot diversos cops quan la porta del cobert grinyolava en obrir-se, esperant veure el jutge o, almenys, els nois. Però cada vegada era la cara inflada del taverner la que l’espiava a la llum malaltissa d’una espelma de sèu. I cada vegada el lladruc d’alegria que li tremolava a la gola es transformava en un grunyit ferotge.
Tot i que el taverner el va deixar tranquil, al matí van entrar quatre homes i van aixecar la caixa. Buck va endevinar que eren nous botxins, perquè tenien un aspecte desagradable, bruts i esparracats; i es va posar a grunyir i a bordar-los a través dels barrots.
Ells només reien i el punxaven amb pals, que Buck atacava immediatament amb les dents fins que es va adonar que això era precisament el que volien. Llavors es va estirar de mala gana i va permetre que carreguessin la caixa en un carro.
Després, ell i la caixa on estava empresonat van anar passant de mà en mà. Els empleats de l’oficina de missatgeria se’n van fer càrrec; el van transportar en un altre carro. Un carretoner el va portar, juntament amb un munt de caixes i paquets, a bord d’un ferri; després el van descarregar en una gran estació de ferrocarril i, finalment, el van dipositar en un vagó de mercaderies.
Durant dos dies i dues nits, aquell vagó va ser arrossegat darrere de locomotores que xiulaven de forma estrident. Durant aquells dos dies i dues nits Buck no va menjar ni beure.
En la seva ira, havia respost amb lladrucs als primers intents d’apropament dels empleats del tren, que es venjaven burlant-se d’ell. Quan es llençava contra els barrots, tremolant i escumejant, reien i se’n mofaven. Grunyien i bordaven com gossos odiosos, miolaven, agitaven els braços i cantaven com galls.
Ell sabia que tot allò era una estupidesa però. Precisament per això, era una ofensa encara més gran per a la seva dignitat, i la seva ira creixia i creixia.
La gana no el turmentava tant, però la manca d’aigua li causava un sofriment terrible i alimentava la seva fúria fins a convertir-la en febre. De fet, tan nerviós i sensible com era, els mals tractes l’havien fet emmalaltir, i la inflamació de la gola i de la llengua, seques i inflades, encara agreujava més aquell estat.
Només hi havia una cosa que el consolava: ja no tenia la corda al coll. Havia donat als seus enemics un avantatge injust; però ara que ja no la duia, els demostraria de què era capaç. Mai més ningú no li tornaria a posar una corda al coll. D’això n’estava completament decidit.
Durant dos dies i dues nits no va menjar ni beure i, al llarg d’aquelles dues nits i dos dies de turment, va acumular una reserva d’ira que augurava mals temps per al primer que gosés enfrontar-s’hi.
Els seus ulls es van injectar de sang i es va transformar en un dimoni furiós. Havia canviat tant que ni el mateix jutge l’hauria reconegut. Els empleats del tren van respirar alleujats quan el van baixar del vagó a Seattle.
Quatre homes van portar amb molta cura la caixa des del carro fins a un petit pati del darrere, envoltat per murs alts.
Va sortir un home robust, amb un jersei vermell que li penjava al llarg del coll, i va signar el rebut al conductor.
Buck va endevinar que aquell era el seu nou botxí i es va llançar de forma salvatge contra els barrots.
L’home va somriure amb duresa i va anar a buscar una destral i un garrot.
—No el treureu ara, oi? —va preguntar el conductor.
—És clar que sí —va respondre l’home, clavant la destral a la caixa per fer-ne palanca.
De seguida, els quatre homes que l’havien transportada es van apartar d’una revolada i, des de llocs segurs damunt del mur, es van preparar per contemplar l’espectacle.
Buck es va llançar contra la fusta que s’esberlava, enfonsant-hi les dents, empenyent-la i lluitant-hi amb totes les seves forces. Allà on la destral colpejava per fora, ell hi era per dins, grunyint i bordant, tan furiós ansiós per sortir com l’home del jersei vermell estava tranquil i decidit a fer-lo sortir.
—Ara, dimoni d’ulls vermells —va dir l’home quan va haver obert un forat prou gran perquè Buck hi pogués passar.
Al mateix temps, va deixar la destral i es va passar el garrot a la mà dreta.
Buck era realment un dimoni d’ulls vermells quan es va ajupir per preparar el salt: el pèl eriçat, la boca escumejant i els ulls injectats de sang amb una brillantor de bogeria. Va llançar contra l’home les seves cent quaranta lliures de fúria, carregades amb tota la passió acumulada durant dos dies i dues nits.
A mig aire, just quan les seves mandíbules estaven a punt de tancar-se sobre l’home, va rebre un cop que va aturar el seu cos i li va fer tancar les dents amb un dolorós espetec. Va giravoltar i va caure a terra d’esquena i de costat.
Mai en la seva vida no havia estat colpejat amb un garrot i no entenia què havia passat.
Amb un grunyit que era més un crit que un lladruc, es va tornar a aixecar i es va llançar novament pels aires. De nou va arribar el cop i el va estavellar contra el terra.
Aquesta vegada es va adonar que havia estat el garrot, però la seva bogeria no coneixia la prudència. Una dotzena de vegades va atacar, i una dotzena de vegades el garrot va trencar l’envestida i el va fer caure.
Després d’un cop especialment violent, es va arrossegar fins a posar-se dret, massa atordit per tornar a atacar. Vacil·lava sense forces, amb la sang que li brollava del nas, de la boca i de les orelles, i el seu bell pelatge esquitxat de bava ensangonada.
Llavors l’home es va atansar i, de forma deliberada, li va descarregar un terrible cop al nas. Tot el dolor que havia patit fins aleshores no era res comparat amb l’agonia exquisida d’aquell cop.
Amb un rugit gairebé lleoní en la erocitat, es va tornar a llançar sobre l’home. Però l’home va canviar el garrot de la mà dreta a l’esquerra, el va agafar fredament per sota de la mandíbula i, al mateix temps, el va estirar cap avall i cap enrere.
Buck va descriure un cercle complet en l’aire i encara mig més abans d’estavellar-se a terra de cap i de pit. Per darrer cop es va llançar a l’atac. L’home li va descarregar el cop hàbil que havia reservat expressament durant tant de temps, i Buck es va desplomar, completament inconscient.
—No és cap aficionat a domar gossos, ja ho he vist! —va cridar amb entusiasme un dels homes que eren damunt del mur.
—Jo prefereixo domar cavalls qualsevol dia, i el doble els diumenges —va respondre el conductor mentre pujava al carro i feia arrencar els cavalls.
Buck va recuperar els sentits, però no les forces. Va romandre allà on havia caigut i, des d’allí, observava l’home del jersei vermell.
—Respon al nom de Buck —va murmurar l’home, mentre llegia la carta del taverner que anunciava l’arribada de la caixa i del seu contingut.
—Bé, Buck, noi—va continuar amb un to amable—, hem tingut la nostra petita disputa, i el millor que podem fer és deixar-ho estar. Tu has après quin és el teu lloc, i jo conec el meu. Si ets un bon gos i tot anirà bé. Si ets un gos dolent, et deixaré ben estomacat. Ho has entès?
Mentre parlava, li acariciava sense por el cap que havia apallissat tan cruelment i, encara que a Buck se li eriçava involuntàriament el pèl en sentir aquella mà, ho va suportar sense protestar.
Quan l’home li va portar aigua, Buck va beure amb avidesa, i més tard es va empassar un bon àpat de carn crua, tros rere tros, directament de la mà de l’home.
L’havien vençut —d’això n’era conscient—, però no l’havien trencat. Va comprendre d’una vegada per totes que no tenia cap possibilitat contra un home que duia un garrot. Havia après la lliçó que, al llarg de tota la seva vida posterior, mai no va oblidar
Aquell garrot havia estat una revelació. Era la seva introducció al regne de la llei primitiva, i ell havia acceptat aquella introducció a mig camí.
Els fets de la vida havien adquirit un aspecte més ferotge; i, encara que s’hi enfrontava sense deixar-se intimidar, ho feia amb tota l’astúcia latent de la seva naturalesa ara despertada.
A mesura que passaven els dies, arribaven altres gossos, dins de caixes o lligats amb cordes: alguns dòcilment, altres enfurismats i rugint, tal com ell havia arribat. Un rere l’altre, els veia sotmetre’s al domini de l’home del jersei vermell.
Una vegada i una altra, cada cop que contemplava aquelles brutals escenes, la lliçó s’enregistrava encara més profundament en la seva memòria: un home amb un garrot era un legislador, un amo a qui calia obeir, encara que no fos necessari estimar-lo ni guanyar-se el seu favor.
D’aquest darrer fet, Buck mai no va ser culpable, tot i que havia vist gossos apallissats que s’arrossegaven davant de l’home, movien la cua i li llepaven la mà. També va veure un gos que no volia ni sotmetre’s ni obeir i que, finalment, va ser mort en la lluita pel domini.
De tant en tant arribaven homes desconeguts que parlaven amb excitació, amb paraules amables o de moltes altres maneres amb l’home del jersei vermell. En aquells moments, passaven diners de mà en mà, i els desconeguts s’enduien un o més dels gossos.
Buck es preguntava on anaven, perquè mai no tornaven; però la por del futur pesava fortament damunt d’ell i, cada vegada que no era escollit, se n’alegrava.
Finalment, però, va arribar el seu torn, en la persona d’un homenet escanyolit que parlava un anglès justet i deixava anar moltes exclamacions estranyes i grolleres que Buck no podia entendre.
—Sacre nom! —va exclamar quan els seus ulls es van fixar en Buck—. Aquest sí que és un gos magnífic! Eh? Quant?
—Tres-cents, i puc dir que és una ganga —va respondre immediatament l’home del jersei vermell—. Com que són diners del govern, no et pots queixar, oi, Perrault?
Perrault va somriure. Tenint en compte que el preu dels gossos s’havia disparat a causa de la demanda extraordinària, no era una suma injusta per un animal tan esplèndid.
El govern canadenc no hi perdria res, ni els seus missatges arribarien més lentament. Perrault coneixia bé els gossos i, quan va mirar Buck, va saber que era un exemplar excepcional.
Un entre mil, va pensar.
No, un entre deu mil, es va corregir mentalment.
Buck va veure com els diners canviaven de mans i no es va sorprendre quan ell i Curly, una bondadosa terranova, van ser conduïts per aquell homenet escanyolit.
Aquella va ser la darrera vegada que va veure l’home del jersei vermell i, mentre Curly i ell observaven com Seattle s’allunyava des de la coberta del Narwhal, també era el darrer cop que contemplaven el càlid Sud.
Perrault els va conduir sota coberta i els va confiar a un gegant de cara fosca anomenat François. Perrault era un canadenc francès, de pell bruna; però François era un mestís canadenc francès i, fins i tot, més bru.
Per a Buck eren una mena d’homes completament nova —i n’estava destinat a conèixer molts més—, i encara que no va arribar a sentir afecte per ells, sí que va aprendre a respectar-los sincerament.
Ben aviat va comprendre que Perrault i François eren homes justos, tranquils i imparcials a l’hora d’administrar la disciplina i, coneixien tan bé els gossos que no es deixaven enganyar.
A l’entrepont del Narwhal, Buck i Curly es van reunir amb dos gossos més. Un d’ells era un animal gran tot blanc, procedent de Spitzbergen, que havia estat portat per un capità balener i que més tard havia acompanyat una expedició geològica a les terres desolades del Nord. Era amistós, però d’una manera traïdora: somreia mentre tramava alguna mala passada, com quan, durant el primer àpat, va robar menjar de Buck.
Quan Buck es va llançar a castigar-lo, el fuet de François va xiular per l’aire i va arribar primer al culpable; així, a Buck no li va quedar altra opció que recuperar el seu os. Això li va semblar just, i el mestís va començar a guanyar-se la seva estima.
L’altre gos no va fer cap intent d’apropar-se, ni tampoc va acceptar cap aproximació. A més, no va intentar robar res als nouvinguts.
Era un animal trist i esquerp, i va deixar ben clar a Curly que l’únic que desitjava era que el deixessin en pau i que, si no era així, hi hauria problemes. Es deia Dave. Menjava i dormia, o badallava entre una cosa i l’altra, i no mostrava interès per res, ni tan sols quan el Narwhal travessava l’estret de Queen Charlotte i es balancejava i s’enfonsava com si estigués posseït.
Quan Buck i Curly s’excitaven, mig salvatges de por, Dave aixecava el cap com si el molestessin, els dedicava una mirada indiferent, badallava i es tornava a adormir.
Dia i nit, el vaixell vibrava al ritme incansable de l’hèlix i, encara que un dia s’assemblava molt a l’altre, Buck es va adonar que el temps es tornava cada cop més fred. Finalment, un matí, l’hèlix es va aturar i el Narwhal es va omplir d’una atmosfera d’expectació.
Ell ho va percebre, igual que els altres gossos, i va comprendre que un canvi era imminent. François els va posar les corretges i els va conduir a coberta. En posar la primera pota sobre la superfície freda, els peus de Buck es van enfonsar en una substància blanca i tova, molt semblant al fang. Va recular d’un bot amb un esbufec. Més substància blanca d’aquella anava caient del cel. Es va sacsejar, però encara en queia més al damunt. La va ensumar amb curiositat i després en va llepar una mica amb la llengua. Cremava com el foc i, al moment següent, havia desaparegut, fet que el va desconcertar. Ho va provar una altra vegada, amb el mateix resultat.
Els qui l’observaven van esclafir a riure, fet que el va fer sentir avergonyit, sense saber ben bé per què, atès que aquella era la primera neu que havia vist en la seva vida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!