Retuits i likes són la recompensa als tuits amb opinions pròpies, ocurrències, acudits, pensaments, notícies… una droga directa al cervell, una addicció ja reconeguda i estudiada per a infants, i plenament aplicable a adults, amb l’ego ja desenvolupat i a qui l’estímul dels likes activa les neurones, però sobretot, la satisfacció íntima de no passar desapercebut, per bé o per mal, generant amor o odi, que el sentiment és igual, mentre la reacció sigui intensa.
Com a éssers socials, membres de “tribus”, l’acceptació és imprescindible per la nostra supervivència dins la comunitat, forma part de les nostres necessitats bàsiques i des de petits, ens esforcem en agradar a pares i mares, o tot el contrari, treure’ls de polleguera per aconseguir aquella atenció que requerim per sentir-nos individus únics i especials.
El còctel és explosiu; un tuit, uns likes, uns retuits i qui sap, potser si el missatge és trencador (pel motiu que sigui) o el difon algú amb un abast major, podem tenir transcendència suficient per posar l’atenció de molts desconeguts sobre nosaltres, guanyar followers i (creure que guanyem) influència.
La política i els conflictes socials, que generen tantes opinions contraposades, són el camp ideal per compartir opinions i trobar altres membres de la pròpia tribu, gent que pensa com tu, sense conèixer-la, potser que viu molt lluny de tu, però que opina el mateix, i amb qui s’estableix un (fictici) vincle de pertinença a un col·lectiu de dos, o de milers i milers.
La immediatesa de la xarxa social exigeix respostes veloces, sovint sense pensar-les gaire, simplement exposant-les de forma espontània com faríem amb la nostra tribu real, la família o la colla d’amics, creient (o esperant) que a Internet els membres de la nostra mateixa tribu rebin amb la mateixa acceptació aquella opinió i constatant que de la mateixa manera que rebrem recolzament, també hi ha la possibilitat que rebem oposició, qui sap si majoritària, però en qualsevol cas, tindrem repercussió, i el nostre ego rebrà la dosi de droga de popularitat necessària.
Ai las! Quan arriba el moment que les nostres opinions s’han d’amotllar a la tribu cibernauta a la que creiem pertànyer per no convertir-se en traïdor de la comunitat! O quan ja no podem sortir del bucle i necessitem aquella atenció, acceptació o repercussió, i no podem callar ni deixar de dir la nostra sobre tot i tothom (a vegades o sovint sense tenir-ne ni idea), esperant rebre la recompensa de la tribu en retuits i “likes”, o l’oposició frontal de la tribu enemiga.
El procés d’independència de Catalunya ha generat tuitstars a tots els bàndols (lamentablement n’hi ha un bon grapat entre els republicans, també), gent que ha trobat un altaveu a les seves idees (o a la seva falta d’educació), i fins i tot alguns que gràcies a la seva repercussió n’han fet el seu “modus vivendi” (que també n’hi ha), persones que des de casa, escampen amor o odi sovint amb la superficialitat (i la irresponsabilitat) de qui només busca l’aplaudiment fàcil de la claca pròpia, i sense entendre que la vida real no és tuiter, i a la quotidianietat, convivim amb persones a qui no podem “bloquejar” (o posar “candado”) i amb qui hem d’aprendre a conviure i entendre’ns.
La República no es farà amb tuits ocurrents o a base de “likes” sinó amb un projecte col·lectiu que sumi, que integri, que aculli, també a aquells que tenim bloquejats a Tuiter però amb qui compartim escala, carrer, barri… i país.
Podria deixar una llista de noms amb aquest perfil egòlatra per ajudar a copsar l’abast del problema però crec que tothom sap de quin tipus de perfil parlo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!