Molts (diria que la majoria) d’estudiants de ciències polítiques estudien aquesta carrera per aprendre, per gaudir, per entendre, per conèixer, per debatre, per investigar, per créixer… i pocs d’aquests acaben després exercint com a polítics.
Per contra, tota mena de persones, de multitud d’àmbits diferents, acaben a la política per les més diverses vies, que van de l’activisme social a la contractació professional pura i dura, passant per l’idealisme, la vocació, la convicció, l’entusiasme, el compromís… i sense deixar-nos l’amiguisme, les portes giratòries, el nepotisme, la sortida professional quan no hi ha més sortida… i un llarg etcètera.
A tots els nivells institucionals trobem persones que treballen en política com una feina més, com es podrien dedicar a qualsevol altra cosa, i per tant, amb les moltes o poques capacitats que tinguin. Tots hem treballat amb gent poc preparada per dur a terme alguna feina i ens hem preguntat com coi ha arribat allà, qui li ha col·locat, i com és que ningú el fa fora. Doncs bé, a la política i la gestió pública passa el mateix, amb l’agravant que les seves decisions ens afecten a tots, gestionen els nostres diners i donen forma al nostre futur. Com qualsevol altre treballador, el polític tem perdre la feina, o que li prengui algú, especialment dels que té per sota, i amb aquest temor teixeix una xarxa de complicitats pròpies de l’activitat política (com l’agent comercial amb els seus clients i proveïdors) que consolidaran la seva posició.
Per una altra banda, hi ha líders a tot arreu, aquelles persones que tenen un talent natural per fixar-se un objectiu, fent mans i mànigues per arribar-hi, i amb el seu exemple, atreure altres persones que comparteixen la meta i arriben a compartir la lluita. Tots tenim en ment persones així i qui ha practicat esport en equip, sap de què parlo. Aquest lideratge no va de crits ni d’imposicions, sinó d’una enorme empatia, honestedat i compromís, tan si el líder és positiu i vol dur l’equip a guanyar la lliga com si és un líder negatiu i pretén fer la vida impossible a algú de la classe.
En política també hi ha líders, però sovint topen amb el sostre de cristall teixit pels polítics, en l’ascens vertical als llocs de poder hi juguen molts més interessos i paràmetres que el lideratge o les capacitats, de tal manera, que és molt difícil que un líder natural, amb carisma i talent pugui aparèixer en el camp de la política. Per contra, a l’esport o l’empresa, van buscadíssims, se’ls promociona i se’ls estén la catifa vermella perquè estirin del carro.
El lideratge en política és una virtut valuosíssima que lamentablement, ostenten molt pocs governants, que acostumen a imposar-se com ho fan els polítics menys capaços, amb les aliances, les corruptel·les, el clientelisme, la imposició, l’autoritarisme…
Un líder en política és aquella persona que és capaç de fixar-se el seu objectiu més lluny de l’abast de la mirada dels qui el segueixen, enfrontar-se a l’statu quo establert, confrontant inclús els propis partidaris i sacrificant el seu mateix lideratge a canvi d’un bé futur, a canvi d’aconseguir aquella meta que ha vist a l’altre costat del mur i que canviarà la vida dels seus conciutadans.
No és fàcil trobar líders polítics així, capaços de sacrificar el seu present, per un futur millor per compartir tots. Massa sovint el líder polític perd el “líder” i es queda amb el “polític” que ha de conservar la feina.
Com deia Churchill, encertadament (el podeu aplicar a força gent de tot l’espectre parlamentari):
“Alguns homes canvien de partit per conservar els seus principis, altres canvien de principis pel bé del seu partit” – Winston Churchill
Un altre dia parlarem dels messies (o que se’n creuen)… polítics o líders.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!