Ens calen més #nousrepublicans i els haurem de convèncer d’una altra manera
L’independentisme sempre ha estat una corrent de fons dins el mar del catalanisme, sovint caracteritzada per l’idealisme i a vegades atiada per un nacionalisme excloent i mal entès.
Convergència feia servir el seu espantall per convertir-se en el gos del pagès de Madrid, i Esquerra l’agitava entre les seves joventuts mentre la seva cúpula s’abonava al “anar-hi anant” sense gaires urgències.
El constant menyspreu castellà (i madrileny, que no espanyol) al fet català, el foment de l’anticatalanisme arreu d’Espanya per part del PPSOE, el greuge comparatiu a nivell d’inversions, la imposició marcial de segons quins projectes per “ordeno y mando” de la majoria absoluta d’Aznar (com el Pla Hidrològic), i l’oportunisme Zapaterista per aconseguir el botí de vots del PSC (“apoyaré el estatuto que salga…”) convertit en negació pragmàtica des de la Moncloa, amb la defenestració inclosa de Maragall i el seu federalisme… entre moltes altres coses, han aconseguit en els darrers anys, que la mar de fons es convertís en marea.
La primera onada (2010-15) va ser la conversió del català emprenyat en una proposta proactiva per fer un país nou, un país normal (gran campanya d’ANC i ÒMNIUM), un país modern, un país feminista, un país ecologista, un país d’oportunitats, un país… per tu, per mi, per tots! I aquesta primera onada va aglutinar el catalanisme possibilista i nous catalans (immigrants o fills d’aquests) pragmàtics, que van entendre que eñ futur només seria viable amb una Catalunya independent.
La segona onada (2015-17) ja no ha estat proactiva sinó reactiva, s’ha plantat davant la demostració clara i transparent de que Espanya anteposa la seva unitat al benestar de la seva població, i això inclou des de la judicialització del 9N fins als presos polítics recents, passant com a punt àlgid i més evident, la repressió desproporcionada de l’1 d’octubre davant persones que volien votar. Quants es van aixecar del sofà en veure les imatges de la policia entrant com braus als col·legis? Quants van votar República el 21D com a protesta per tot allò que vam patir? No són pocs.
Ara ens cal una tercera onada, que ja no arrossegarà proactius que somiin un país nou ni reactius que vulguin fugir de la realitat violenta i autoritària de l’estat espanyol. Oblidem els discursos, activitats, iniciatives i retòriques que serviren en aquells moments. Ara ja no serveixen ni el pensament màgic del 2012 ni el victimisme del 21D, ara només podem sumar #nousrepublicans construint un país que fugi de la imaginació i afronti els problemes reals de les persones, com s’ha intentat fer malgrat el TC, i com s’ha de seguir fent, una vegada i una altra, proposant i creant, sabent que PPSOECs no tenen ni volen fer cap proposta per Catalunya perquè no poden oferir res més que oposar-se a la República, i ja sabem que el discurs “anti” té un recorregut i una durada limitada.
Deixo escrit aquí perquè ja anem pensant en les estratègies locals on els CDR poden tenir un paper clau; la propera batalla decisiva la lliurarem la primavera del 2019, a les eleccions municipals. Ens cal un mapa de 950 municipis republicans enfront de 50 monàrquics. Algú vol recordar com es va proclamar la Segona República que tants reivindiquen? En parlem un altre dia!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!