El Tàvec

Siguem honestos. “Som on som, més val saber-ho i dir-ho, i assentar els peus en terra”,i fent-ho, serem conscients de la realitat i actuarem en conseqüència. Per molt que ens dolgui, per dur que sigui, per mal que ens faci, siguem conscients que els presos polítics no sortiran de la presó a curt termini, fem-nos-en a la idea i sense descuidar aquest, seguim treballant en altres fronts, que ens volen enfangats aquí, capcots i derrotats.

Si no fóssim a la UE del segle XXI, els que avui són a presó, penjarien d’una forca, i els seus caps decorarien els portals de la ciutat de Barcelona, com a advertència.

Això és el que van fer amb el general Moragues el 1714, amb Francesc Ferrer i Guàrdia el 1909, amb Companys el 1940 o amb Salvador Puig Antich el 1974. Els motius de tots ells foren diferents però coincidiren en una decisió sumària, arbitrària i amb la única funció de servir d’advertència, com a “aviso a navegantes”, perquè les ovelles no sortissin del ramat, perquè podries ser tu o jo qui corrés la mateixa sort.

Avui en dia no poden fer servir la força que voldrien (i Déu n’hi do la que han exercit) i per tant, s’han d’acontentar amb exhibir la presó dels líders republicans en base a les seves opinions, condemnant-los per les seves idees, perquè de fets, de proves, no en tenen cap.

Vist i contrastat que no podem comptar amb cap actor internacional per ajudar-nos fins que no ens ajudem a nosaltres mateixos, és evident que la pressió pel seu alliberament no passarà d’alguna declaració, un llaç groc i potser alguna tímida manifestació de diputats europeus nacionalistes als seus propis territoris, amb un recorregut i una influència més que relativa, insignificant.

A nivell intern, les accions per reclamar l’alliberament dels presos polítics no aconseguirà el seu propòsit pel sol fet de que és l’única força que té Espanya per imposar el seu poder; l’amenaça, la coerció, la coacció, la violència, la imposició… i demostrar que no donarà el braç a tòrcer.

Sabent tot això, hem de deixar clar que:

1. No alliberaran els presos perquè això seria una victòria republicana; no podrien tolerar una rebuda multitudinària a l’estil Tarradellas que tornés a cohesionar el moviment republicà entorn de figures que sobrepassarien el seu perfil ideològic, i que en especial, en el cas del Jordi Cuixart, poden aglutinar de manera efectiva tots els extrems del ventall polític català.
2. Intentaran allargar al màxim aquesta situació, com han fet fins ara, tirant la pilota endavant, per veure si ens cansem, ens barallem, ens espantem… i ens rendim. Com més tardin en sortir (pensen) més tard s’hauran d’enfrontar al problema real, que no desapareixerà, com no ha fet fins ara, malgrat tots els entrebancs.
3. La presó dels líders catalans i la repressió contra Catalunya cohesiona el vot espanyol i dóna aire al PP, assetjat per la corrupció, amb una gestió econòmica pèssima, havent-se ventilat les pensions en rescatar bancs, autopistes i “amigos varios” del partit, però que atacant-nos treu rèdit entre les pròpies víctimes de les seves polítiques. No oblidem que Ciudadanos li disputa el mateix vot nacionalista espanyol amb nova cara i líders de millor aparença i currículum poc tacat, encara. La repressió a Catalunya és una basa electoral que el PP no pot deixar escapar.
4. No acostaran els presos perquè la presó en qüestió es convertiria en lloc de pelegrinatge, no volen tenir un altre Xirinachs a la porta de la Model, ni centenars de iaies teixint bufandes per envoltar de llana diverses vegades la presó. No cediran cap mil·límetre i si poden, dificultaran encara més les condicions de visita, d’aïllament, de comunicacions… tots els càstigs se’ls faran escassos per escarmentar-nos.

Dit això i sabent-ho, no volem deixar de banda els presos ni de reclamar la seva llibertat, que serà també la nostra, però és urgent i necessari que sortim del fangar on ens vol enterrar el govern espanyol i l’aire derrotista per l’empresonament dels nostres represenants.

Ara més que mai ens cal construir República i per fer-ho ens cal gent que sigui capaç de sobreposar-se a aquesta realitat tan dura i segueixi treballant pels votants que el 21D vam decidir que volíem viure en un país lliure, conscients dels riscos que comporta.

Com va dir el gran Jordi Cuixart, qui senti tremolor de cames, gràcies, però que s’aparti, només volem gent disposada al que calgui per aconseguir el nostre objectiu, gent que demostri la mateixa fermesa i convicció que els que van rebre els cops l’1 d’octubre sense apartar-se de les urnes.

I si només trobem polítics que es preocupen més de fer bullir l’olla que de fer la feina per la que els hem escollit, serem els votants els qui els fotrem patada a l’olla i els deixarem amb gana.

Com deia el poema amb el que he començat:

“Que cadascú es vesteixi com bonament li plagui i via fora, que tot està per fer i tot és possible.”

Doncs a fer reals les possibilitats. Visca la República! #usvolemacasa

PD: A l’ERC possibilista de Joan Tardà, el gest d’obrir-se al PSC i als Comuns és estratègic però arriba tard, especialment per dos motius:

1. El PSOEC (PSOE amb sucursal a Catalunya) ja no el vota cap catalanista que ens pugui entendre, sinó que s’ha quedat amb el vot (exigu per no dir irrisori venint d’on venia) dels seguidors del perfil Ibarra i d’Alfonso Guerra, anticatalans com a autoafirmació, els que prefereixen Rajoy a una alternativa que no siguin ells, els que no volen sentir parlar d’indults, els que no són taronges per tradició vermella, però que pensen igual que ells.
2. ERC ha fet seguidisme de les polítiques del PDeCat, plantant molt poca batalla en el camp econòmic, oblidant o directament, ningunejant els Comuns en aquest àmbit. Què espera que facin ara, aquests? Gent com Joan Coscubiela estan més preocupats en ser una pedra a la sabata abans que una palanca de canvi.

És l’hora de la tercera onada de #nousrepublicans, Joan, però no amb els dirigents del PSC ni dels Comuns, que ens faran renunciar a tot el que puguin per penjar-se’n les medalles, sinó amb els seus votants, i aquesta feina, ja l’estem fent, mentre vosaltres discutiu qui es queda quina cadira.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!