La decisió d’alliberar el president Puigdemont és una bona notícia pels republicans catalans, i per molts esdevé l’enèsim punt d’inflexió en aquesta muntanya russa que està significant aconseguir la independència.
Ara bé, lamento i em preocupa veure les reaccions a ambdós bàndols del conflicte polític entenent cada esdeveniment d’aquest procés complex i en moltes coses, únic, com si fossin un gol del propi equip, una infracció de l’altre o un error arbitral; amb tota la intensitat, passió, eufòria i ràbia com si estiguessin en un camp de futbol.
Potser la falta de costum dins l’estat espanyol ens està alienant sobre aquest principi bàsic de l’estat de dret, però normalment, la policia i els jutges fan la seva feina d’acord a la llei, com l’àrbitre, d’acord al reglament, amb les limitacions humanes d’uns i altres. Fan la seva feina.
Ni la policia alemanya ni el fiscal anaven contra Catalunya per detenir el president i acusar-lo de malversació i rebel·lió, ni el jutge va contra Espanya per no voler-lo extraditar per aquest últim càrrec. (I seria bo recordar als tuitstars nostrats, encara hi ha marge de recurs, de piruetes legals, d’extradició per malversació, i un cop aquí, ja en parlarem, calma)
Ni toca posar-se banderes alemanyes als nicks de twitter ni donar-los les gràcies, cadascú fa la seva feina. Repeteixo, possiblement és la falta de costum d’aquests hàbits a la península qui ens ha viciat les maneres i ho valorem amb aquest ímpetu.
Reconec que és morbós, i segur que per alguns, libidinós i tot, veure els Marhuenda, Arcadi Espada, Pedro J., Losantos, Girauta, Pablo Casado… (i alguns tuitstars de “todo pelaje”) havent de fer baixar saliva gola avall, provant d’empassar el gripau de la sentència judicial alemanya, però si bé a tota aquesta tropa els resta moltes coses (les primeres la legitimitat i la credibilitat per mantenir els presos polítics a presó), riure’s d’ells i dels que pensen com ells, a nosaltres no ens suma res, i a la República, menys, i aquest és el nostre objectiu final, o no?
Durant els anys de Rikjaard al Barça, abans que Guardiola ens convertís en una trituradora de rècords, a la fàbrica, merengues i culés ens alternàvem les bromes, els retrets, les acusacions… segons el partit o la temporada, que en vam viure de tots colors, però una cosa ens quedava clara, ens tocava treballar junts i hi havia límits invisibles perquè si el soldador em feia un punt massa gros, em fotia un fart de polir, i si jo no li feia el forat on tocava, suava la cansalada per fer-ho entrar al motlle.
Els voltors de la Brunete mediàtica i alguns polítics es mereixerien tot l’escarni possible, potser sí, però no oblidem que amb ells no compartirem el metro, ni l’AMPA, ni la festa major del barri, ni l’associació de veïns, ni l’equip de futbol. L’endemà de consolidar la República Catalana aquests a qui ara insultem o de qui fem befa amb tant fervor, seguiran sent els nostres veïns d’escala, companys de feina, clients, proveïdors, amics i família.
Celebrem la llibertat del president com a gran notícia pel projecte republicà però no oblidem que la República no és guanyar un derbi, ni una final de copa, amb guanyadors i derrotats, sinó construir una lliga amb tots els equips, els humils i els poderosos, on per descomptat, per la salut dels jugadors i espectadors, i sobretot, per la salut mental de la cantera, hi sobren els hooligans, també els nostrats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!