Els resultats electorals per partits són només una part de tot el que cal aprendre d’unes eleccions com aquestes, imposades, parcials, injustes i en estat de setge.
Hi ha coses que no es veuen en gràfics però que he constatat a peu de carrer i m’agradaria compartir:
1. La població partidària de la República és major que la contrària (47% a 43%) però encara no som la majoria necessària, i hem de ser conscients d’aquesta realitat. Bàsicament perquè l’estratègia a seguir s’ha de desprendre d’assumir aquesta situació i treballar per canviar-la. Cal un bon govern pel conjunt dels catalans, per bé que no deixi de treballar per l’objectiu pel que ha estat votat; consolidar la República.
2. Existeixen bosses unionistes en determinats pobles i ciutats, guetos que ja es van fomentar en el seu dia, quan s’urbanitzaven aquests espais, amb una idea tecnòcrata del desenvolupament econòmic per sobre de la integració i la cohesió social. Aquells immigrants, treballadors precaris de les indústries catalanes, sovint governades per una burgesia catalana classista o topant amb l’animadversio dels catalans autòctons amb qui havien de competir pels llocs de treball, podria ser que hagin tingut una mala experiència a Catalunya, de la seva gent, la seva llengua, el lloc on vivien… i potser tenen motius per no sentir-se afortunats de ser-hi o d’haver-hi hagut de viure. Per molt que ens dolgui hem d’admetre aquesta possibilitat i entendre que no els farem canviar de parer perquè nosaltres pensem que és la pera ser català i viure a Catalunya, cal donar més motius que els eslògans, les consignes i l’opinió pròpia per convèncer algú. (fil imprescindible sobre això)
La broma de Tabarnia pot semblar una conya de curt recorregut però expressa una necessitat de sentiment de pertinença a un col·lectiu del que no se sentin estrangers. La República Catalana ens ha d’incloure a tots o no serà.
2bis. Nota mental: Estem repetint el patró amb els immigrants no europeus blancs, els de l’Europa de l’Est, els asiàtics, els africans, els sudamericans… i un dia els seus fills i néts, catalans de dret però amb l’experiència vital dels seus pares es poden convertir en una nova bossa de desconnexió i alienació amb la resta de la societat. Som a temps, però no badem!
3. La crítica, l’insult, la burla… dels espanyols contra Catalunya, la nostra llengua i la nostra cultura no ens van atemorir ni han aconseguit fer-nos callar, al contrari, ens han esperonat, i és precisament aquest menyspreu el que ha consolidat el suport a la República i farà impossible tornar enrere. Pensem-hi quan titllem els votants unionistes de curts, analfabets, feixistes… i no sé quantes coses més, perquè estem repetint els errors espanyols amb els nostres conciutadans, amb els que compartirem el país l’endemà de la seva ratificació. Fa temps vaig escriure que els votants de Le Pen a França, no són ella, i ho hem de tenir en compte, per no demonitzar aquest col·lectiu i al contrari, fer l’esforç per integrar-los i sumar el seu valor social, cultural i lingüístic; som el resultat de moltes sumes de gent i pobles vinguts d’arreu, memòria històrica, coi!
4. Prou partidisme, “cansinos”! Massa polítics d’ofici que han de garantir-se fer bullir l’olla, massa cadires a repartir-se, massa càrrecs, massa afany de protagonisme, massa rancúnies ridícules, massa tuits enverinats… El país va a l’una, es mobilitza més que els polítics, hi posa el coll, les mans i la butxaca, i quan convé hi posa la cara, ja és hora que els polítics es facin dignes d’aquest poble, oblidin noms propis i de partits, essències, prejudicis i demés trampes al solitari, per consolidar el projecte pel que fa tants anys que es lluita.
5. No esperem encara cap reconeixement internacional, ens cal la majoria efectiva (veure punt 1) i hem de seguir treballant per aconseguir-la. Els articles d’opinió, encara que figurin en diaris de renom, són això, columnes personals, donem-los la importància que es mereixen però no més que aquesta, tant per bé com per mal; els periodistes (excepte a Espanya) no dicten l’acció dels governs.
6. Tanmateix, també cal constatar que s’ha consolidat la imatge internacional del pols independentista amb l’estat. Ja no som sorpresa ni titular excepcional per les nostres mobilitzacions, ni articles d’opinió puntuals. Ara som notícia objectiva, consolidant una realitat; poca gent a Europa avui pot dir que desconeix la voluntat de Catalunya. Això és èxit del Diplocat però especialment de la gent, els votants, que una convocatòria rera l’altra, complim la missió d’omplir les urnes d’eleccions, consultes i referèndums.
7. Honor, reconeixement i homenatge a les formigues de la República!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!