Els Comuns (i Jaume Barberà) parlen de que necessitem aliances a Espanya embolicant-se una mica amb l’objectiu d’aquestes possibles complicitats; Per canviar la Constitució? Pel dret a l’autodeterminació? Per la 3a República espanyola? Per la independència?
En els tres primers casos ens cal una complicitat de 2/3 del Congrés i del Senat, a més de 2/3 de la societat espanyola, “is very difficult todo esto” que diria el registrador. En la quarta opció, ens cal, a més a més, que aquests 2/3 d’Espanya acceptin la voluntat dels catalans.
És legítim perseguir aquest objectiu? I tant!
És lloable? Per descomptat!
S’ha intentat? És clar que sí!
Ha donat algun resultat? És clar que no… (o sí, uns quants vots, una quota de poder, i un % de les cadires, que per alguns és suficient).
És legítim i lloable la proposta d’aquestes aliances a Espanya, i els diria que molts catalans les acceptarien fins i tot si no comportessin la independència i es quedessin amb els tres primers punts dels quatre que he mencionat més amunt.
Per això, els que tenim més de 25 anys i tenim memòria, recordem que la societat catalana el 2006 va apostar per aquestes aliances i va fer president a Zapatero gràcies al viver de vots del PSC, i ell i el seu “talante” es va deixar anar i va afirmar que estava disposat a tornar el favor amb aquell memorable “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya”.
Carme Chacón ens va felicitar per tenir un president socialista a la Generalitat i un altre a la Moncloa, perquè per fi havíem arribat a l’Edén que representava una complicitat política i ideològica en els dos executius, que ens permetria assolir major autogovern, major progrés i majors polítiques socials.
Si et falla la memòria, et recordaré com va acabar l’Estatut aprovat per aquell 90% de consens al Parlament de Catalunya i la seva aliança amb un dels partits dinàstics d’Espanya, per la via del “cepillo” de l’inefable Alfonso Guerra, del mateix partit “aliat” de Catalunya, després de les restriccions i retallades d’autocensura convergent i del PSC per no fer enfadar l’amo.
Sí, amic, per si no te’n recordes i alguns no volen que recordis, abans que el PP n’hi va haver molts que es van esforçar en retallar l’Estatut que va sortir del Parlament i que finalment es va aprovar al Congrés.
Per això, alguns vam votar NO aquell juny de 2006, per no ratificar les renúncies i tirar la pilota de l’autogovern endavant 20 anys més amb les molles del pa que fornegem nosaltres.
Creus que si amb un dels partits dinàstics a favor ens va anar d’aquella manera, amb la situació actual podria canviar alguna cosa?
Jo crec que no, i n’hi ha prou en veure que Podemos representa un 15-25% de l’electorat, que juntament amb els vots dels partits nacionalistes o regionalistes no arriben a l’1/3 que podria bloquejar la reforma recentralitzadora prevista pel búnquer del 1978 el dia que es posin d’acord per obrir el meló de la reforma constitucional.
Alguns diran que això canviarà i que hem de treballar perquè canviï en els propers anys (o dècades). La cosa fa gràcia perquè són els mateixos que van dir que el 2016 era el límit per acordar el referèndum amb l’estat o els mateixos que diuen que les polítiques socials impossibles de dur a terme amb l’autonomia intervinguda no es poden posposar. I així ens va, esperant que Espanya canviï
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!