20 d'octubre de 2017
0 comentaris

El Jordi Cuixart, el noi de l’estendard

Antigament, quan els exèrcits combatien cos a cos en un camp de batalla, hi havia un soldat, que duia un penó, un estendard, una bandera.

El portador no lluitava, tenia les mans ocupades, no podia atacar ni defensar-se, la seva missió era guiar l’ofensiva, a la punta de llança, fent visible el front de batalla, sent la referència de la tropa, i al mateix temps, com el timbaler o el corneta, mantenir alta la moral dels guerrers; l’estendard era el símbol de la companyia, calia que tothom el veiés (“Que tremoli l’enemic enveient la nostra ensenya”) i per damunt de tot, calia que es mantingués erecte, ferm, estoic, resistint les escomeses adverses.

Per tots aquests mateixos motius, fer caure la bandera enemiga, esborrar-la del camp de batalla, trepitjar-la, esquinçar-la… era un dels objectius primordials de l’adversari, i així, el portador del penó es convertia en una presa valuosa.

Al noi de l’estendard el defensaven tots i no el defensava ningú, perquè quan t’ataquen a tu, prou feina tens en mirar pel teu bé, que anar protegint algú altre perquè porti una bandera. Quan aquest queia, un altre el substituïa i es reiniciava la caça.

El Jordi Cuixart va recollir el testimoni de la Muriel al capdavant d’Òmnium Cultural i amb el penó a les mans va fixar la vista més enllà de la host enemiga, mirant de cara la utopia que als seus ulls sempre ha estat possible, la possibilitat que molts volem real, la realitat que més que anhelada, és ara imprescindible, els camps de llibertat que s’estenen rere el mur que representa l’estat espanyol i la seva manera d’entendre el món, tan tancada i obtusa.

El Jordi Cuixart va arreplegar l’estendard i ha complert amb la seva missió principal, ser un far, ser una referència, alçar el símbol per assenyalar el camí, i anar al davant, sense por, a l’escomesa de l’adversari.

Fa temps que anem a la càrrega i sabíem de sobres (ell el primer) que res ens estalviaria el xoc, que cal travessar aquell mur per poder gaudir de la llibertat plena que hi ha al seu darrere.

Durant l’ofensiva, la seva paraula, la seva enteresa, la seva confiança i el seu idealisme encomanadissos, han xiuxiuejat i retronat alhora arreu de Catalunya i fora de les nostres fronteres, com ho fa el noi de l’estendard, sense atacar, sense defensar-se, simplement assenyalant el camí, sempre a la punta de llança, mantenint la moral alta, liderant els que li anem al darrere.

No sé si haurien tingut entranyes per tancar la Muriel Casals a la presó, acusada de sedició, però ben mirat, com algú em va assenyalar encertadament fa ben poc, precisament som on som perquè el Jordi ha estat aquest noi de l’estendard, impetuós, coratjós, incisiu, incansable.

En els darrers mesos, quan els polítics han dubtat, quan alguns s’han espantat o quan altres s’han posat de perfil, la veu del Jordi ha recordat als nostres representants que és el poble qui mana i qui empeny, que la direcció és clara, i que llançats al galop, no ens aturarem perquè algun dels generals no sigui tan valent com els peons que van al davant.

Per l’estat espanyol, ficar el Jordi a la presó és fer caure l’estendard, és apagar aquest far, és desmoralitzar la tropa… però no saben que tal com ha caigut la bandera, unes altres mans l’aixecaran, més alt aquest cop, que en apagar el seu far s’han encès milers d’espelmes, que la injustícia de l’empresonament ens confirma en les nostres conviccions; a Espanya no hi tenim lloc, i és més, a hores d’ara, tampoc el volem.

El Jordi és un dels nostres i no descansarem fins que torni a estar entre nosaltres!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!