Un dels nostres, un de nosaltres

Si escrigués tal com brolla, ompliria aquestes línies amb tota la ràbia que em crema a dins contra aquest estat demofòbic, classista, corrupte i castrense, tot l’odi desfermat contra aquesta gent tan ufana i tan superba, que per fi, per fi! veu perillar el seu status quo, que ja trontolla, i aquest cop sí, s’està esfondrant. Que content n’estaria el Siset, ja tomba!

Tanmateix, no puc parlar del Jordi Cuixart fent servir paraules de violència ni de set de venjança. L’odi és un clau ardent que pot ajudar a aixecar-te, però no és un bon bastó per recolzar-se al caminar. Contra les mentides que en diran, els dos Jordis han estat sempre heralds de la pau, la no violència i la protesta pacífica. No puc embrutar el seu testimoni amb la meva rauxa, i al mateix temps, no puc callar en veure tal injustícia, menys encara, comprenent els motius que la provoquen.

El J.K., el Lut, el Cuixart, de la penya del kasku, és un dels nostres i, més que això, és un de nosaltres, podries ser tu o jo, que també ens hem manifestat i hem compartit activament les instruccions de les concentracions, que hem difós missatges i que hem teixit xarxa amb els nostres conciutadans per aconseguir un canvi real a les nostres vides.

El Jordi C. no és polític de carrera, no està en això per guanyar-s’hi les garrofes, fins el punt que podria ser que les perdés i tot!

Ell no va demanar pas ser president d’Òmnium Cultural, menys encara havent d’agafar el relleu d’algú tan carismàtic com la Muriel Casals, però les persones com el Jordi, compromeses amb la gent d’aquest país, no sap dir que no, sempre els trobes quan et fan falta, sempre hi són, perquè són els imprescindibles.

Ell va dir que sí a liderar una associació com Òmnium, altres van dir sí a guardar urnes a casa, a imprimir paperetes, a votar, a aguantar els cops… perquè aquesta és la força del nostre poble, la seva gent, el mateix teixit social que ve de lluny i s’expressa en casals, ateneus, esplais, castellers, geganters, trabucaires, diables, sardanistes, esbarts, casas de Andalucía, Extremadura i demés regions de l’estat espanyol, clubs esportius, ONGs…

Atacant els Jordis ataquen de ple la nostra societat civil, el cap, el cor, l’ànima i el múscul d’aquesta revolució, i ho fan perquè pretenen avisar-nos, a tu i a mi, de que també nosaltres correm perill, que potser un dia seràs tu, o seré jo, el següent, per pensar aquelles coses que algú ha decidit que no es poden pensar, ni parlar, ni debatre, ni plantejar… i molt menys, defensar.

Aquest és el seu objectiu, fer-nos por, pensant que aquest poble és un ramat, i que si l’aparten del pastor, es dispersarà, vagarà errant, i serà més fàcil de controlar, de dissuadir o de diluir.

Ai las! El que no saben i el que no entenen és que la societat catalana, en les llargues nits de la seva història, ha forjat una xarxa, una teranyina forta, una solidaritat transversal que traspassa ideologies i que aguanta millor que els polítics, els embats del poder.

El pany que ha tancat avui els Jordis obre el forrellat d’una de les últimes portes que ens falta creuar per arribar a la llibertat, n’estic segur. Fem-nos dignes d’aquest sacrifici personal, d’aquesta lluita col·lectiva, acompanyem-los des de la distància, que sentin a prop l’escalf de la nostra solidaritat, que la seva gent no estigui sola, que la xarxa funcioni com una pinya, i res ni ningú ens podrà tòrcer!

 

Serenor i confiança, la nit és més freda i fosca just abans de l’alba. Arribarà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot!

No ens han fallat mai, no els fallarem ara!

#sempreamunt Jordis! Us volem a casa!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *